Laportisme 2.0

 L’octubre de 2009, quan el Barça encadenava títols sota la direcció de Josep Guardiola, Joan Laporta lluïa les ínfules polítiques aprofitant la seva presidència. L’any anterior havia superat una moció de censura en la que més d’un 60% dels socis participants van  mostrar el desacord en la seva gestió, sense arribar al 66’6% necessari per fer-la efectiva. Tot i continuar en el càrrec fins al juny de 2010, aquell càstig el va estimular a fer públiques les seves ambicions polítiques catapultat pel èxits esportius de l’equip. Durant la tradicional marxa de torxes del 15 d’octubre de 2009 proclamava que eren moments de no demanar perdó davant dels que tracten els catalans amb intransigències. Era el moment d'aixecar-se.

   El mes següent no es va resistir a insinuar-se com a líder d’un futur projecte polític en una trobada de la Fundació Catalunya Oberta, propera a Convergència Democràtica. Si es necessita un líder, deia, potser m’ho podria plantejar. Segons ell, un dirigent polític havia de creure en el país, i el país havia de mirar-se en el mirall del Barça. Emmirallat en el seu Barça, aquell projecte es va fer realitat en les eleccions al Parlament de novembre de 2010, encapçalant la candidatura de Solidaritat Catalana per la independència que va obtenir quatre escons  (Laporta, López Tena i Uriel Bertran per Barcelona, i Toni Strubell per Girona). Solidaritat Catalana havia fet una crida inicial a tots els partits i grups independentistes per concórrer junts a aquelles eleccions amb l’objectiu de proclamar la independència unilateral de Catalunya per part del Parlament, amb un posterior referèndum de ratificació durant la legislatura 2010-2014.

   A les municipals de 2011 Laporta va aconseguir entrar a l’Ajuntament de Barcelona amb el seu propi partit Democràcia Catalana, junt amb Unitat per Barcelona, conservant l’acta de diputat al Parlament com no adscrit. A les eleccions al Parlament avançades per Artur Mas l’octubre de 2012 Solidaritat Catalana, encapçalada per López Tena, ja no va obtenir cap diputat, però Laporta va continuar de regidor municipal fins al juny de 2015.

   La fi del primer mandat a la presidència del Barça li va reportar una demanda per responsabilitat civil contra tota la Junta directiva cessant, posada pel seu successor Sandro Rossell. Laporta va reaccionar interposant una querella criminal contra Rossell per injúries i calúmnies. Ni la demanda ni la querella van prosperar, però van deixar bona nota de quin era l’estat del Barça en el que Laporta deia que el país s’havia d’emmirallar.

  En tant que corrent nuvolós de pensament, que no es limitava a portar torxes, participant alhora de connotacions esportives, econòmiques, polítiques i socials, que tenien el seu origen en l’especificitat d’un personatge que volia estar al loro i al xollo al mateix temps, el laportisme originari només es podia definir d’una manera metafòrica i hiperbòlica. Era el pas de la pilota a la política, l’aprofitament descarat d’un càrrec per introduir-se, sense cap més mèrit, en el camp dels autoelegits per dirigir la cosa pública. Era el pas de la gespa a la menjadora, de la tribuna a la presidència del tribunal. Era aprofitar-se del balcó del barcelonisme per sortir a la plaça i predicar que ell era el veritable Messi-es (i el més trist és que molta gent a la plaça s’ho creia i l’aplaudia, i entrava en trànsit com si hagués rematat un gol en planxa). Era reduir la riquesa del cromatisme culé a un sol color. La reducció del camp de joc a les dimensions d’un pati d’escola. I tot això al principi del procés, en un clima social i polític que reduïa el Totum revolutum de les aspiracions de país a un sol objectiu, la independència en qüestió de mesos.

   Ara, com una símptoma afegit al fracàs del procés, es pot parlar del Laportisme 2.0 en el que la implosió de l’assumpte de Dani Olmo i Pau Víctor  al mig del segon mandat presidencial de Joan Laporta, associat a la delicadíssima situació econòmica del Barça, deixa al descobert les formes personalistes i  populistes d’un president que deixa la reputació social de la institució en un punt límit molt difícil de recuperar. Un mirall trencat en el que ningú s’hi pot reconèixer. El Barça menys que un club? El país està a un pas de deixar de creure en el Barça?

   La concessió de la cautelar urgent per part del CSE a la demanda del Barça per poder inscriure els dos jugadors de manera provisional no hauria de fer oblidar el comportament temerari de la Junta que ha descuidat de manera negligent els tràmits previs d’inscripció d’acord amb les previsions normatives de la Lliga i la Federació. Aquesta negligència li hauria pogut ocasionar a l’entitat un perjudici econòmic de més de 100 milions d´euros. Veurem com acaba el tema amb la resolució definitiva del mateix CSE d’aquí uns mesos, tot i que el contingut de la resolució provisional ja apunta a una motivació de fons sòlida que té en compte la normativa superior de la Llei de l’Esport, els drets dels jugadors i el perjudici econòmic per als mateixos clubs, posant en qüestió la competència de la Comissió de seguiment de la Lliga i la Federació per decidir sobre les condicions d’inscripció dels jugadors. Des de la corda fluixa i en una situació extrema la Junta de Laporta 2.0 ha aconseguit salvar els mobles de moment. La botifarra del president per celebrar-ho en aquestes condicions està fora de lloc, però es correspon amb el tipus de reaccions escatològiques que li coneixem i que li són habituals.

   El Laportisme 2.0 ha de fer front al que és el seu problema cabdal, l’econòmic centrat en la qüestió nuclear de Barça Vision tal com ha posat de relleu Manel Pérez en successius articles a La Vanguàrdia, especialment en l’últim del passat dia 7. De fet, diu M.Pérez, aquesta qüestió està en l’origen del greu desequilibri econòmic que, al final, ha obligat a posar en marxa una nova operació (palanca, en l’argot del laportisme): la venda anticipada de les llotges vip. Concreta que en l’exercici 2022-2023, Laporta va declarar guanys de 304 milions, però gràcies a vendes (palanques) d’una mica més de 800 milions, una meitat per la venda de Barça Vision, i l’altra, per la del 15% dels drets televisius. L’any anterior havia fet el mateix amb un altre 10%, gràcies al qual també es van transformar en beneficis de 125 milions el que haurien estat pèrdues de 141 milions. L’auditor va obligar a corregir els comptes perquè havia ingressat només 55 milions dels 200 previstos i va haver de carregar contra beneficis els 145 pendents.