Hipocresia

 

   Hi ha un factor en el capteniment de Laura Borràs, ara suspesa de drets i deures com a diputada i presidenta del Parlament, que no ens hauria de passar per alt. És el factor de la hipocresia que convé denunciar, no tan sols en relació amb les línies d’actuació des de la presidència del Parlament (cas Juvillà, per exemple, en el que va passar de proposar la paralització del Parlament a negar la delegació de vot al diputat de la Cup per “conflicte d’interessos”) sinó sobretot en el que s’ha fet més evident a rel de la suspensió de la presidència i de la lamentable actuació en l’acte d’homenatge a les víctimes del 17A la setmana passada. Sí, hi ha hagut de part de Laura Borràs sobreactuació, afany de protagonisme, moltes dosis de narcisisme i un cert grau de cinisme en aquest comportament, però el que penso que sobresurt és la faceta de la hipocresia, el voler aparentar una actitud de confrontació radical que no es correspon ni amb la seva posició personal ni amb la del seu partit perquè hi ha massa a perdre econòmicament i políticament.

   Parlant entorn del que qualifiquen com a “Democracias del odio” a la revista La Maleta de Portbou (novembre-desembre de 2.021), caracteritzades per lideratges divisius a partir de la polarització populista, els professors Daniel Innerarity i Serge Champeau es fan aquesta reflexió: “Debemos interpretar bien ese odio y tomárnoslo con toda la seriedad que merece. Pero no más. En este sentido, la filósofa y psicoanalista francesa Cyntia Fleury ha llamado la atención sobre la hipocresía del odio que se practica en esas sociedades populistas que son belicosas bajo la condición de no tener que pagar ningún precio por ello; vendrían a ser esos dos minutos de gloria pronosticados por Andy Warhol y que permiten a cada uno vomitar y volver luego a su inacción y su ineptitud. Son provocadores que afortunadamente no incendian  más que las redes, declaraciones de odio que no le sacan a quien las emite de su zona de confort... El desorden y el caos tendrían un precio demasiado alto para todos. Este odio pacífico es, de hecho, profundamente hipócrita, se ejerce en un marco que fingen querer subvertir”. Una edició prèvia, resumida, d'aquest article havia sortit al Suplemento Ideas del El País, el 7/2/21.

   Laura Borràs va acumulant minuts de glòria, fingint hipòcritament que la seva intenció és subvertir la realitat de l’Autonomia per una República catalana que sap del cert que no és possible d’aconseguir amb aquest capteniment. És exactament el que va aprendre del seu mestre Quim Torra. Ni l’un ni l’altra no es mouran mai de la seva zona de confort. Malauradament, però, és aquesta forma d’acció populista, assumida com a norma de comportament per fer-se veure davant els incondicionals, la que va consolidant la fragmentació i la divisió social, la que perverteix el valor de la política  amb el contravalor de l’antipolítica.

   En un article demolidor, molt diferent, a  VilaWeb, Vicent Partal dispara contra els partits polítics independentistes (ERC, Junts i la Cup), denunciant la que considera greu situació de l’independentisme que “tot i tenir la seva força al carrer no va voler, o no va saber, desempallegar-se dels partits. Per això considera que “avui tants independentistes ens mirem atònits els uns els altres, preguntant-nos com ha pogut passar, i què hem de fer”. Es reprodueix en aquest article la mateixa reducció simplificadora, populista i hipòcrita que trobem en Laura Borràs. L’antipolítica com a norma de comportament selectiu que desqualifica amb rotunditat totes les formes que no s’adapten als seus principis. El que Partal s’hauria de preguntar és si aquest reduccionisme als límits del fanatisme no consisteix en un monumental exercici d’hipocresia que no renunciarà mai als seus nivells de confort.