De Mas a Puigdemont: de la il.lusió a la disjunció





 Artur Mas fa el segon pas al costat i deixa la presidència del PDEcat. L’inventor del dret a decidir, el corredor d’obstacles que no guanyava ben bé cap cursa però que no perdia mai els papers (almenys aquesta era la impressió que buscava), passa a un segon pla i deixa que el protagonisme en aquests moments de confusió l’assumeixin uns altres amb totes les conseqüències. Diu que amb aquesta decisió vol contribuir a què l’independentisme pugui ampliar la base social, el que llegit per passiva voldria dir que la seva presència al davant del PDEcat podria ser un obstacle perquè es concretin els plans de Puigdemont. Entre l’un i l’altre hi pot haver un abisme en aquests moments, l’abisme que el mateix Artur Mas va començar a crear amb les plebiscitàries del 27-S de 2015, va continuar cavant amb la declaració de sobirania del 9-N del mateix any i va consolidar amb la designació a dit del president Puigdemont sota l’impuls determinant de la Cup.
  El protagonisme de Mas es basava en la creació d’horitzons successius, que esdevenien cada vegada més impossibles de concretar, des de la formulació solemne del dret a decidir fins a l’assumpció del dret a l’autodeterminació. Artur Mas va abandonar a partir de 2012 la prosa del govern que se li havia encomanat amb una majoria de 62 escons en les eleccions del 2010 per la poesia del procés que va acabar amb el fracàs del 27 d’octubre de 2017 i l’aprofitament de les restes del naufragi del 21D amb els 34 escons de JuntsxCat, un pàl.lid reflex del que var ser Convergència. Per entremig va anar perdent llençols: la ruptura amb Unió, la competició pel lideratge del procés amb Oriol Junqueras des d’una quarta posició vergonyant a la llista de JuntsxSí, el primer pas al costat renunciant a la investidura de president el gener de 2016, la inhabilitació pel 9N, la reconversió forçada de Convergència amb el PDEcat sota l’espasa de Dàmocles pel judici del cas Palau a punt de despenjar-se.
  La poesia del procés el va allunyar progressivament dels problemes més urgents de la societat catalana (la crisi econòmica, l’atur, l’atur juvenil, la sanitat, els serveis socials, l’habitatge, la pobresa infantil, les retallades, l’educació) però va contribuir definitivament a crear entre els seus seguidors, el votants de CiU de tota la vida, la il.lusió de la independència a curt termini. Es podria dir que Artur Mas ha estat el gran protagonista en els primers capítols del relat de la màgia per la independència, el factor bàsic de la gran il.lusió mentre es deia que es creaven estructures d’Estat, s’assegurava que Europa ens acolliria perquè ens necessitava i que l’Estat espanyol hauria de negociar el disseny de la separació, voluntàriament o per força.
  Anar de Mas a Puigdemont ha estat com passar de la il.lusió primigència al drama de les disjuntives, a mida que s’acumulaven els obstacles per fer realitat la revolució dels somriures i el relat de la independència a tocar s’anava convertint en una confrontació cada cop més agra amb el govern central, i s’anava consolidant la divisió al si de la societat catalana. Ja fora del govern, Artur Mas en algun moment es va atrevir a insinuar que no hi havia base suficient per continuar en el mateix rumb, però l’aprenent de bruixot en què va decidir convertir-se uns anys abans havia encès un foc que ja no podia controlar.
  Quan Mas designa a dit el president Puigdemont la il-lusió començava una fase en la que hauria de lluitar per sobreviure entre grans disjuncions. I Puigdemont va assumir (ja ho crec que ho va assumir!) totes les disjuntives que amb gran cruesa se li van anar presentant. Entre referèndum o referèndum va optar pel referèndum unilateral; entre convocar eleccions anticipades o la Dui, va optar per passar la Dui al Parlament; entre quedar-se  o marxar, va optar per marxar a Brussel.les; entre presentar-se o no presentar-se a les eleccions del 155, va optar per presentar-se amb una llista de confecció pròpia; entre tornar o no tornar, ha optat per no tornar si no és com a president investit; entre un nou govern o la reinstauració del cessat pel 155 ha optat per la reinstauració; entre la unilateralitat o el marc constitucional i estatutari sempre ha optat per la unilateralitat. A l’hora de treballar per la Catalunya sencera o per la Catralunya del procés, Puigdemont ha optat, encara més que Artur Mas, per la Catalunya del procés.
  La decantació sistemàtica pel costat més conflictiu en cada disjuntiva ha obligat a Puigdemont a passar de la poesia a l´èpica més arrauxada, de la il.lusió més irreal al drama de la confrontació definitiva. L’error en cada opció ha anat fent més gran la disjunció global entre el que esperàvem i el que hem aconseguit, entre la Generalitat i l’Estat, entre Catalunya i Espanya, entre els independentistes i els no  independentistes, entre ERC i la llista de Puigdemont, entre la llista de Puigdemont i el PDEcat, entre Puigdemont i Junqueras. 
  Ni la il.lusió vanitosa d’Artur Mas, ni la disjunció dramàtica a què han donat lloc les opcions èpiques de Puigdemont (no per èpiques menys equivocades) han portat res de bo a Catatalunya. Ben al contrari, en comptes d’anar de la postautonomia a la preindependència hem patit una regressió humiliant de la Dui simbòlica a la preautonomia muntada des del Senat.
 En un dels seus pensaments Pascal diu que correm despreocupats cap al precipici després de posar al davant alguna cosa que ens impedeix de veure’l. El relat de la il.lusió independentista i la falsa èpica de les disjuncions, què són sinó els obstacles que voluntàriament ens hem posat al davant per no veure el precipici pel que hem caigut i que la irresponsabilitat dels nostres mags i disjuntius, i la prepotència de l’Estat, ens havien preparat?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat