Al processisme se li acaba el temps

   

  

   Sembla que va ser López Tena l’inventor de la paraula “processime” per definir l’evolució del procés sobiranista cap a posicions cada vegada més laberíntiques dins un bucle que no conté cap sortida raonable, per més racionals que puguin presentar-se les seves motivacions de fons. “Processisme”, doncs, vindria a ser la caiguda a plom del procés en un àmbit de pura tàctica per anar guanyant temps, perdent el poc que en un principi hagués pogut tenir de moviment estratègic per avançar en la millora de l’autogovern.

    El simple tacticisme es va començar a fer evident a partir de l’ensulsiada del plantejament d’Artur Mas a les eleccions de novembre 2012, amb la pèrdua de 12 escons, es va reforçar amb les giragonses per la pregunta del 9N de 2014, va continuar amb les negociacions per la formació de JuntsxSí i va culminar amb les eleccions del 27S de 2015 (en les que es va perdre el plebiscit plantejat), la defenestració del president Mas per la Cup i la insòlita marxa enrere cap al “referèndum o referèndum”. En tot aquest procés la tàctica, o si es vol l’astúcia tal com  la va argumentar el mateix president Mas com a divisa de la seva forma de procedir, ha anat predominant cada vegada més per damunt de la política. 

  Les accions parlamentàries, amb el seguit de declaracions que li han donat suport per part de la majoria independentista, han anat sempre a remolc de la tàctica del guanyar temps per anar endavant sobre la base de presentar l’oportunitat de guanyar la independència com una realitat a tocar, inevitable i imprescindible per damunt de qualsevol altra consideració respecte d’una eventual negociació amb l’Estat. El  Pacte Nacional pel Referèndum, que inclou una calculada ambigüitat entre el que es preveu que és impossible que es pugui obtenir de l’Estat per pactar el referèndum i el que realment importa, és a dir, la voluntat de continuar endavant de forma unilateral, és la penúltima expressió d’aquest tacticisme de compra de temps. L’última serà, si s’arriba a produir, l’aprovació per aclamació de la majoria independenstista de la denominada Llei de Transició, per sorpresa, sense discussió ni esmenes prèvies, pocs dies o poques hores abans d’un hipotètic intent de celebració de referèndum.

   Mentrestant, demà mateix assistirem a l’enèsima ratificació solemne del compromís del Govern per la celebració del referèndum. Però el que s’amaga sota aquest tacticisme reiteratiu no és més que l’evidència que el temps s’acaba, que els mesos corren i que el més calent està a l’aigüera. I juntament amb aquesta evidència ja se n’apunta una altra que anirà guanyant entitat a mida que es precipitin els esdeveniments, la que deixa al descobert que el rei va despullat, que el que realment importa és el posicionament dels partits de cara a les pròximes eleccions. És el que es posa de manifest amb l’última picabaralla Bonvehí-ERC, i que no poden conjurar les proclames del president periodista amb el seu “ni autonomisme, ni peix al cove ni tripartit. Per cert, mirant endavant, en quin tripartit està pensant el president? Tem la imminència d’un altre tripartit com el que va portar CiU a l’oposició i que en definitiva va donar lloc a la configuració del procés com a eina perquè mai més tornés a produir-se?

   Quan arribi setembre i el cabal del tacticisme del que s’ha anat tirant fins ara s’hagi esgotat, caldrà veure en quina situació haurem quedat. Si Catalunya estarà en millor o pitjor situació per reivindicar la millora del seu autogovern. Aquest serà el mirall en el que la majoria independentista del Parlament haurà d’emmirallar-se. Potser s’hi veuran com en el retrat de Dorian Gray, profundament envellits malgrat l’esforç esmerçat en mantenir-se incessantment joves en el finalment esgotat temps del processisme.

   Si alguna cosa positiva pot aportar la consumpció del temps polític en el mer trancurs del tacticisme del procés que ara ja té data de caducitat, potser serà que haurà possibilitat una digestió lenta de la decepció. I en això es demostrarà una vegada més que la percepció del temps i el sentit realista dels ciutadans, que només en un percentatge del 5% segons el darrer sondeig de Gad 3 per La Vanguardia creu que a curt termini el desenllaç immediat del conflicte pugui desembocar en la independència, va molt per davant de les construccions idealistes dels processistes.

   Amb la digestió lenta de la decepció podrem anar constatant el que diu D. Innerarity parlant de les paradoxes de l’autodeterminació democràtica: ”Constitueix una bona notícia la desesperança dels que havien projectat veritables al.lucinacions i tranquil.litza veure els fanàtics desanimats. En general, la maduresa democràtica inclou una certa decepció, especialment la que resulta de l’esfondrament de les il.lusions exagerades”.