quadern d'en Cinto Amat

       El Consell Nacional de PSc del passat dimarts 25 va ratificar l’acord de votar “no” a la investidura de Rajoy per 241 vots a favor, cap en contra i una abstenció. A la unanimitat pel “no” s’hi va afegir l’expressió de la voluntat consensuada de “poder continuar compartint amb el Psoe un projecte federal per a Espanya”. El Consell Nacional actuava, com ha fet sempre, d’acord amb el que marquen el seus estatuts sorgits del Congrés d’unitat del socialisme català del 15 i 16 de juliol de 1.977, segons els quals el PSC és un partit jurídicament independent, sobirà, i federat amb el Psoe, en quina organització participa amb representació a l’executiva i als congressos.     Amb la ratificació del “no” a la investidura de Rajoy el PSC va molt més enllà d’una simple negativa a les maneres del govern Rajoy en la conjuntura actual, i molt més enllà d’un simple acte de sobirania, que molts al Psoe interpreten com un acte de rebel.lia, enfront de la comissió gestora del Psoe. Amb

Amb cada any acomplert fem un alto al camí encenent les espelmes que ens senyalen l’edat i la flama ens remou el misteri del temps que s’atura un moment i amb un breu centelleig posa llum i delit a la tasca encetada en un punt que és avui, i és ahir i és demà, un regal que ens fa nens quan tot just l’estrenem i ens ajuda a ser grans si arribem a comprendre’l. En la flama dels teus trenta-dos anys, Elena, encara hi crema el ble de la primera espurna encenent-te el present amb la claror dels altres, una anella expectant d’il.lusions i mirades que t’uneix a la dansa i al bell joc del conviure celebrant el teu temps i el teu lloc a la vida. Cinto Amat 25 d’octubre de 2016 32è aniversari de l’Elena

      Ja fa un temps que llegint la novel-la d’en Pep Puig, “La vida sense la Sara Amat” (Premi Sant Jordi 2015), se’m van desvetllar una colla de sensacions que de primer vaig deixar al tinter però que no voldria que es perdessin del tot. La novel-la transcorre durant uns dies d’estiu de 1.981 a Ullastrell, el meu poble, i també el del novel.lista, i l’acció principal i els seus protagonistes es mouen invariablement pel Carrer de la Serra i pels seus contorns, centrats de manera específica a la casa del “sabater”. El carrer de la Serra, amb vistes esplèndides al cantó de Montserrat, va ser el carrer on vaig viure, amb llargues absències per raó d’estudis, fins a finals de 1.969 (any de naixement del Pep Puig), quan amb la família vam emigrar a Mataró. Sí, més que d’un simple trasllat es va tractar d’una emigració, potser emparentada amb la “fugida” de la Sara Amat, la protagonista adolescent de la novel-la.      Quan vaig tenir coneixement de la novel-la, pel premi Sant

Les parets de Can Vives mai no acaben de caure. A la banda més alta un rellotge de sol ja fa anys que descompta l’ensulsiada del temps sobre l’era verdosa, però conserva el record de les hores marcades mentre mira al voltant el cim del Corredor, els turons del Montalt i la Creu de Canet que li apropa el silenci de les barques suspeses en la franja de mar. Quan un dia s’enfonsin, el soroll de les pedres cridarà sota els arbres els esperits del Montnegre que agafats de les mans en el cèrcol de l’era suprimiran el temps amb una altra mirada, la que fixa el moment de la pols i la runa, la que enfosca el paisatge amb l’oblit de les hores. C.A.

Com que el malson de la Cup ens té agafats pels collons amb això dels pressupostos, si   hem de fer volar coloms ens caldrà una altra partida per afegir al referèndum i no tindrem més sortida que buscar un Colom domèstic que faci molt bona Pinta al cimal de la columna i ens faci oblidar la Niña i la nau Santa María. Podria ser algun cupaire, un nou Cristòfor indígena embolcallat d’estelades al lloc d’aquell genocida, aixecant el dit enlaire, senyalant a les Espanyes el nou món barceloni plantant cara als pelacanyes. Això sí: deixaríem la peanya per aviar nous coloms a mida que es fan rodons els daixonses dels cupaires. C.A.

    Al president Puigdemont se li va posar bé l’esmorzar d’ahir a Madrid en un hotel de luxe, patrocinat per Europa Press. Va saber aprofitar l’oportunitat de presentar davant d’un públic selecte, sense governants però amb una desena d’ambaixadors, la seva teoria sobre el “referèndum o referèndum”. Després de l’esmorzar se li haurien pogut fer dues preguntes que són alhora dues constatacions que es es poden treure d’una particular lectura de la seva exposició: oi que veu clar que l´únic referèndum homologable seria el que es pogués pactar amb l’Estat, i que l’altre referèndum (l’unilateral o com li vulgui dir) és un impossible, un afegit per guanyar temps? ; oi que també veu clar que el més important és iniciar d’alguna manera un diàleg amb les institucions de l’Estat i els representants dels partits polítics encara que d’entrada no es tracti del referèndum a Catalunya, o no es es tracti sobretot del referèndum a Catalunya?      Més enllà de la literalitat de l’exposició de

Arrela en el present la teva absència, un dol somort que escampa l’abundor de les llavors colgades temps endins, prenyades de futur quan es desfeien. Esclata en moltes veus la teva veu, com un ressò que uneix sons i paraules donant-nos el sentit del que parlàvem, del que era incomprensible quan ho dèiem. Dibuixa nous contorns la teva estança, s’hi mouen mans d’infant obrint finestres als anys madurs que creixen en silenci colrats pel mateix sol i el mateix aire, mentre busquem l’espai de cada cosa per confegir entre tots el lloc de sempre. C.A. 7 d’octubre de 2016 6è aniversari de la mort de la Rosa

      La petició de pena d’inhabilitació de deu anys per al president Artur Mas, i de nou anys per a les exconselleres Rigau i Ortega, continguda en l’escrit de conclusions o d’acusació de la Fiscalia pel 9N de 2014, diria que no té en compte ni els factors jurídics, i pròpiament penals, de la qüestió, ni els elements polítics que hi estan implicats.   Jurídicament, i encara que pugui significar una immissió agosarada en el terreny de l’expedient quins particulars desconec, el mínim que es pot dir és que es va voler fer passar per consulta el que simplement era un procés de participació ciutadana, de la mateixa manera que abans s’havia volgut fer passar com un referèndum de gran transcendència política   una simple consulta no referendària. El president parlava de locals, urnes i paperetes, però en el Títol III de la Llei de consultes no referendàries, sobre els processos de participació ciutadana, que en teoria havia d’emparar aquella consulta alternativa, no es parla en