Dret a la llibertat d’expressió o desconnexió?

   

   Contestant la suspensió de part del Tc de les Conclusions de la comissió constituent aprovades pel Parlament, la portaveu del Govern català Neus Munté s’ha queixat, amb raó, de la judicialització de la política i del caràcter d’òrgan executor que el PP està donant al Tc contraposant-lo a la seva funció d’àrbitre per dirimir la constitucionalitat de les lleis. I ha afegit que les conclusions aprovades pel Parlament entren dintre de la categoria de “declaracions polítiques respectables i emparades en el dret a la llibertat d’expressió i opinió recollits a la Constitució”.

    Hauria de ser obvi que el Tc es limités a les sentències declaratives entorn de la consitucionalitat de les lleis, sense entrar en les qüestions de sanció i de penalització que resulten alienes a la seva naturalesa declarativa, ja que per a l’execució de sentències l’Estat compta amb els mitjans ordinaris de la legislació civil, penal i administrativa. El que ja no és tan obvi és que la portaveu del Govern defensi el caràcter merament declaratiu de les Conclusions aprovades pel Parlament i les classifiqui dins la categoria de declaracions polítiques respectables i emparades en el dret a la llibertat d’expressió. Les Conclusions són una declaració orientada a portar a la pràctica els seus principis. Es tracta d’un pla d’actuació política que es concretarà en l’efectivitat d’una sèrie de lleis i d’actuacions institucionals que han de portar a la desconnexió de l’Estat per mitjà d’una declaració unilateral d’independència, amb refèrendum previ unilateral o directament amb la ratificació de la Constitució que proposi l’assemblea dita constituent que surti d’unes noves eleccions.

    Cadascun dels parlamentaris pot utilitzar el dret a la llibertat d’expressió respecte de la relació amb l’Estat de la manera que vulgui. Pot opinar que no hi ha res a fer i que ens hem de desconnectar el més aviat possible, i ningú podrà discutir-li el dret a expressar-se com vulgui i a mirar de convèncer els que pensin diferent. Però una altra cosa és articular la intenció de desconnexió de l’Estat mitjançant una llei ad hoc, perquè naturalment ja no estarem en el terreny de la lliure expressió sinó en l’àmbit legal i polític en el que no decideixen les opinions i les simples declaracions d’intencions sinó tot l’aparell de l’Estat del que avui per avui formem part i que alguna cosa haurà de fer, no només de declarar.

   Neus Munté voldria retenir l’àmbit del procés en el terreny de la simple discussió, de les meres declaracions, i així mantenir indefinidament la virtualitat d’unes intencions més retòriques que realitzables i que són útils per sostenir fins on es pugui la pretesa hegemonia de l’independentisme i la seva directa vinculació amb les relacions de poder a Catalunya. Una batalla permanent de declaracions i contradeclaracions, que serviria de pantalla per preservar l’statu quo català, seria l’escenari ideal de Neus Munté. De declaració en declaració arribaríem a la república catalana perquè l’Estat s’hauria de conformar en cada punt amb les intencions declarades pel Parlament, i al final donar-nos el vist-i-plau per una separació com més amistosa millor. Aquest seria el procés i la meta de la revolta del somriure, l’ideal dels somiatruites que confonen els propis desigs amb la realitat, la duresa de la política amb l’atracció dels miratges. Desenganyem-nos, hi ha declaracions que volen ser performatives, com l’aprovada pel Parlament, i que necessàriament tindran una resposta proporcionada a les seves pretensions. I qui tingui més força guanyarà, no qui hagi fet més declaracions.

    Una vegada més a una part del líders independentistes els traeix el doble llenguatge. Una cosa es diu a l’àgora català (desconnexió) i una altra s’explica a Madrid (llibertat d’expressió). Les mateixes bases independentistes haurien de denunciar aquest doble llenguatge que no deixa de crear  falses expectatives a cop de retòrica que només poden creure els més il.lusionats. Si la desconnexió no és possible, que es digui amb totes les lletres. I si es veu factible que s’enfilin (com proposa la Cup) els camins de la insurrecció de fet. Amb totes les conseqüències en un i altre cas.