quadern d'en Cinto Amat

  La campanya electoral, amb moltes afirmacions contundents i amb cap orientació respecte de les possibilitats de pacte més enllà de les posicions excloents, ha condicionat   no ja   la formació de govern sinó també, potser de forma més determinant, el futur immediat de les formacions polítiques. Després de les expectatives vénen les disjuntives imposades per la realitat, passem de les promeses als dilemes, de les afirmacions apodíctiques a la necessitat d’escollir entre proposicions contradictòries que posen de manifest la fragilitat dels arguments inicials.     Descartat, per insuficiència de legitimació, un govern de progrés o d’esquerres, i verificat l’augment d’escons del PP que es destaca al capdavant amb més diferència de la que va assolir el 20D, aquests serien, al meu parer, els dilemes fonamentals als que s’enfronten tots els partits, inclòs el PP :   1.- PP-PSOE o el dilema de l’abstenció.        Rajoy...

El vam posar de florero per perseguir el tres per cent i se’ns ha tornat torero capejant-nos de valent. Hi ha quelcom de malastruc entre tant clavegueram, el que sempre hem conegut i el que ens creix de casa estant. Els milions de l’antifrau destinats a buscar indicis resulta que són un frau   per inventar desprestigis. De lfonso i Fenández Díaz són com Fouché i Talleyrand, el vici que no té mida i la traïció expectant repenjant-se l’un en l’altre quan no hi ha més argument que omplir-nos a tots de merda escampant-la a gratcient.  C.A.

       La qüestió de confiança plantejada pel president Puigdemont per al proper mes de setembre és un punt més d’inflexió que s’afegeix a d’altres anteriors (llista unitària al Parlament, plebiscitàries del 27S, declaració de sobirania del 9N, pas al costat del president Mas, pacte amb la Cup, esmena a la totalitat dels pressupostos) en els que la política catalana recent va virant en cercles cilíndrics   de forma progressiva i repetitiva sense arribar mai a configurar una figura acabada, és a dir, dibuixant un bucle del que no es coneix el final ni la manera de sortir-ne.      El president demanarà formalment la confiança al Parlament per a continuar presidint la legislatura com a cap del   Govern. Apel.la a la institució de la qüestió de confiança prevista per a situacions extraordinàries (a l’Estatut i a la Constitució) en les que és imprescindible dilucidar si el president compta o no amb la confiança d’una majoria de p...

Esclat vermell damunt la copa verda, màgic rampell de bellor fugissera pintada amb colors tendres.  C.A.

   “L’existència i la mort, pel fet d’estar relacionades amb Déu, són objectes perennes del pensament humà atès que el pensament   no   és indiferent a l’enigma de la identitat humana, de la nostra presència en un món determinat”. La reflexió de G.Steiner a la darrera de les seves “Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament” ajuda a situar en el context que correspon el “Creure encara? Deu meditacions” de Josep Mª Carbonell (Viena Ed.). En el mateix context de pensament entorn de les preguntes fonamentals de la identitat humana van desgranant-se les reflexions de “Creure encara?”, llibre escrit, segons explicita l’autor a la presentació, “per explicar-me a mi mateix el que crec i penso dels aspectes determinants de la meva vida: món, home, Déu. Creure és la base del meu relat sobre el món i la vida, sobre el sentit de l’acció que nodreix el meu anhel de felicitat i d’esperança”.      En un moment de profunda crisi del “creïble” en to...

El blau i el groc a l’ampit de la tarda,  mar i ginesta en el secret del joc de mirall i finestra. C.A.

Després del cop de la Cup el pacte s’ha ben trencat, que més que cop és retruc i tothom surt malparat. El Parlament clausurat com el banc expropiat, amb Convergència desfeta, el rebost ple de teranyines, Artur Mas a la banqueta i JuntsxSí un camp de mines, només falta el Puigdemont dient que ell no ho sabia, que no vol ser d’aquest món si el fan ser un ninot de fira. Puigdemont es mira el dit que el va deixar a l’estacada i es veu al mig d’aquest circ sense entendre la jugada. Per sortir de l’atzucac abans de tornar a Girona, prova una treta als escacs per veure si surt rodona. Es posa a l’aparador, al melic del Parlement , i per un sí o per un no pot ser l’heroi del moment. Si és que sí , oh meravella!, guanyarà temps i recers per seguir el rumb de l’estrella amb la barca del procés mentre els seus a l’hospital es van curant les ferides del desastre electoral per jugar una altra partida. Ningú sap com...

      Mentre el president Puigdemont qualifica de “ destructors” els membres de la Cup per haver presentat una esmena a la totalitat dels pressupostos que, de moment i malgrat les pressions, es neguen a retirar, els convidats de pedra de l’altra meitat del Parlament han de suportar com poden   el seu paper de simples comparses, i per força han de digerir malament les declaracions del mateix president quan afirma que “l’elecció és senzilla però d’una gran responsabilitat i apel.la a tots, perquè qui se la juga no és el govern sinó el país, i sobretot les persones més vulnerables”.     Per un observador exterior que no estigués al corrent de les contradiccions del pacte entre JuntsxSí i la Cup, aquestes afirmacions del president entorn de la necessitat de l’aprovació dels pressupostos del 2016 en les circumstàncies de crisi social que estem patint serien considerades molt de sentit comú i s’entendrien dirigides a la totalitat de parlamentar...

       La sentència dictada per la Secció 3ª de l’Audiència de Barcelona el passat 27 de maig en el cas Quintana, per uns fets del dia14 de novembre de 2012 en els que estaven acusats dos mossos d’esquadra com a presumptes autors de sengles delictes de lesions com a conseqüència del buidament d’un ull amb pèrdua total de visió per tret d’escopeta amb boles de goma o projectil de foam, és absolutòria per als dos acusats, però del seus raonaments, d’acord amb els fets que considera provats, es desprenen dades que en ordre al funcionament i direcció d’aquest cos de seguretat resulten més contundents i exemplaritzants que si hagués estat condemnatòria.      1.-   La Resolució és absolutòria en base al principi in dubio , la regla d’or penal que obliga a no condemnar quan dels fets es deriven elements que posen en dubte la realitat dels mateixos o, com en aquest cas, l’autoria de les persones concretament acusades . Els magistrats han ...