Notes d’un viatge a l’Índia i al Nepal (3): “Són els homes els qui estan de visita a l’aigua”.

   “El riu Ganges és la biblioteca més important de la ciutat i el més important arxiu. No hi ha veritat fora del riu, ni hi ha mentida de qualitat, ficció o mitologia, aliena a les seves aigües brutes. Però les aigües no són brutes, són aigües complexes. Aquí l’aigua no és un element que estigui de visita al món dels homes, són els homes els qui estan de visita a l’aigua, i a l’Índia tothom ho sap” (Gonçalo M.Tavares, “Un viatge a l’Índia”, Cant VII, 35).

  En un vol interior des de Khajuraho aterrem a la ciutat de Varanasi (o Benarès en la dicció britànica), la ciutat sagrada de l’hinduisme, la ciutat de la llum  o “kashi”, el lloc sagrat per antonomàsia, associat amb l’enterramant i l’ascensió cap a la llum del déu Shiva, a la riba oest del riu Ganges, déu ell mateix que fa que els qui s’hi incineren arribin finalment a la realitat última o Brahma, superant el cicle mortal de les reencarnacions.

    Assistim a la cerimònia Aarti  del capvespre, d’adoració i imploració  al Ganges, que  es celebra sobre una plataforma situada a l’últim replà del Ghat Dasashvamedha. Estesos a la riba del Ganges en el seu recorregut per Varanasi, hi ha més de noranta Ghats o graderies on s’acumulen els templets i punts de culte a Shiva, tots ells en contacte amb el riu del que s’obté l’aigua de la purificació. Des d’aquestes graderies que pugen esglaonadamente del riu a la ciutat, la gent es banya per purificar-se, renta  i estén la roba, crida en veu alta invocant els déus Ganga o Shiva, diposita ofrenes de petites garlandes que s’allunyen lentament, surant en l’aigua,  o agafa una barca per recórrer la sèrie dels altres Ghats amb la sortida del sol.

     “L’aigua s’insinua en les cases, en els dies i en les dones. El que no atreu l’aigua no és important. L’aigua és sagrada. Després de submergir-se en el riu la gent canta més, n’hi ha que surten de l’aigua amb una veu miraculosa i no hi ha ballarina que la vigília d’actuar no se’n vagi a copiar del riu certs moviments. És l’únic país on l’aigua emborratxa més que el vi i seduex tant com les dones joves” (G. Tavares, “Un viatge a l’Índia”, Cant VII, 36).

     A la cerimònia Aarti hi participen set gurús, abillats amb túniques de color vermell fosc i daurat, tots de cara al riu. Cadascun d’ells té al davant un petit altar amb els objectes del culte, pètals de flors i encens. Es repeteixen les oscil.lacions amb les làmpades de foc pujant i baixant, dibuixant formes a l’aire que segueixen compasadament els gurús, tots al mateix ritme, acompanyats del so de fons de les campanes que es fa quasi estrident al final de la cerimònia. La gernació apinyada a la graderia segueix amb respecte el ritual, i els devots hinduistes amb concentració, però ens invadeix certa sensació d’estar assistint a un ritu que no s’escapa del tot de la mediació i la influència turístiques.

     A la matinada següent tornem al Ghat Dasashvamedha per fer el recorregut amb barca. El sol es deixa veure tímidament rere la tela bromosa que s’estén per sobre el riu. Sura en l’aire una teranyina grisa que es confon amb el fum dels Ghats on es practica la incineració dels cadàvers que esperen el seu torn al costat de les discretes pires funeràries. Al voltant de les pires, des d’una distància respectuosa, observem els familiars que s’hi apleguen. El guia ens explica que actualment només es practica la incineració manual en dos dels Ghats del Ganges, i que majorment la cremació es fa en forns elèctrics. Les cendres, en qualsevol cas, es llencen al riu.

     Sortim del Ganges pel Manikarnika Ghat. Passem a tocar de les piles de llenya preparades per a les incineracions, ordenades sobre les últimes grades del Ghat. Si la visió de les pires infon respecte i consideració més que basarda o angoixa, el que veiem pels carrers de sobre el Ghat ens produeix una  sensació de compressió interior, com si l’efecte matisat del que esperàvem contemplar a Varanasi es concentrés aquí en l’aparició de la misèria insultant, de l’abandonament, de la desesperança infinitament allunyada del mínim sentit d’humanitat, paradoxa cruel al centre de la ciutat sagrada. Sobre tanta tradició religiosa, i tanta pràctica de ioga i karma, se’ns fa evident l’absurd de la pobresa extrema. No és humanament possible conciliar religió i misèria. Per entre les portes entreobertes d’algunes cases podem mirar a l’interior per veure-hi andròmines amuntegades prop les màrfagues del terra, en un espai limitadíssim, fosc i brut . Aquí sobreviuen els seus habitants quan de nit es retiren de la bullícia dels mercats dels carrers on passen la major part de les hores del dia. Aquí, n’estem convençuts, l’aigua no és sagrada, i la soledat de les dones , els homes i els infants, no aixeca pregàries de lloança als déus ni deixa anar ofrenes d’agraïment sobre les aigües. Aquí les aigües de la pobresa són pudents i estancades, i esperen que algú, humà i no diví, les purifiqui de veritat i les converteixi en aigües cristal.lines.

    Caminant pausadament per l’estretor misèrrima d’aquests carrers arribem al temple de Vishwanath, també dedicat a Shiva. La cúpula està recoberta per set-cents cinquanta Kilos d’or des de finals del S.XVIII: un insult majúscul a la pobresa dels barris que l’envolten. Hem de contemplar el temple des de fora perquè l’entrada està estrictament reservada als devots hindús. Per les immediacions, la presència de nombrosos controls militars ens fan palesa la tibantor, per no dir l’enfrontament permanent, entre la comunitat musulmana i la comunitat hindú. El temple de Vishwanath fou edificat sobre les runes d’una mesquita anterior que el fill de Shah Yahan (el pare del Taj Mahal) havia construït sobre unes altres runes d’un altre temple hindú. Avui la comunitat musulmana reivindica la titularitat del temple.  La cadena de destruccions i reconstruccions seguint el domini musulmà o hindú sembla no tenir fi i dificulta enormement la convivència pacífica de les dues comunitats.

    La minoria musulmana a l’Índia (un 13%  d’una població total de 1.221.000 habitants) representa la tercera concentració més nombrosa de musulmans del planeta, després d’Indonèsia i Pakistan. El conflicte permanent amb la comunitat hindú va tenir una eclosió violenta durant dues setmanes dels mesos de febrer i març del 2.002, a l’Estat de Gujarat, quan a rel de l’incident confús de l’incendi d’un tren de peregrins hindús en el que van morir desenes de viatgers, es va desencadenar una persecució sagnant i indiscriminada  contra la comunitat musulmana de Gohdra i d’altres ciutats del mateix Estat, a conseqüència de la qual  van ser assassinades més de dues mil persones,  moltes cremades a casa seva, més de la meitat nens i dones que prèviament havien sigut torturades i violades. De Modi, l’ara candidat a la presidència de la Federació Índia pel partit nacionalista hindú, i llavors president  de Gujarat,  se’n va criticar durament la seva passivitat, quan no la seva connivència, amb aquells fets. La tragèdia humana, religiosa, social i política que se’n va desprendre està magistralment recollida al libre de Martha C. Nussbaum ,“India. Democracia y violencia religiosa”que aprofundeix en la utilització perversa que es va fer, i que es continua fent, de les arrels religioses de l’hinduisme, profundament manipulades pel nacionalisme excloent d’una part de l’elit ètnico-segregacionista, per justificar el menyspreu absolut de la minoria musulmana, i de passada per refermar la posició dominant masclista i la marginació de les dones sota una capa d’aparent retorn a la puresa de l’hinduisme i dels seus orígens pretesament aris i incontaminats.

 Passem del conflicte religiós a la placidesa de Sarnath, a Varanasi mateix, el lloc sagrat del budisme, confirmant així que a l’Índia les tensions religioses són part del problema social i no poden deixar de ser part indispendable de la seva solució. A Sarnath l’aristòcrata Siddharta Gautama, nascut el 563 a. C. a Lumbini (Nepal), després de renunciar a la seva vida regalada i d’esdenvenir l’Il.luminat (Buda) als trenta anys, gràcies a buscar el significat de la sofrença humana durant quaranta-nou dies sota l’arbre Bodhi, va fer el primer sermó que contenia l’essència de les seves ensenyances, el Dharmachakra o Roda de la Llei. Les sofrences, predicà Buda, dominen la nostra vida, i aquestes sofrences són obra del desig, i no les podem superar si no arribem al Nirvana, a l’alliberament del cicle de la vida i la mort. Per arribar-hi ens cal seguir el camí de les vuit  exigències o superacions: la comprensió correcta, el pensament correcte, la parla correcta, l’acció correcta, la conducta correcta, l’esforç correcte, l’atenció correcta i la meditació correcta. Aquests principis són rigorosament abstractes i no estan representats amb cap iconografia. L’única icona objecte de culte és la que representa el propi Siddharta Gautama (Buda).

    El Budisme és contemporani del Jainisme, predicat per Vardhamana Mahavira (540-467 a.C.), que  predicava la recerca de la veritat i l’altruisme amb un règim de vida totalment ascètic. Ambdues religions prescindeixen de déu i en els seus orígens volien superar la divisió de les castes pròpies del bramanisme o hinduisme primigeni, des del temps dels vedes i dels seus escrits en sànscrit (que encara avui perviu com a llengua en el culte i l’ensenyament), després de l’assentament dels pobles aris, procedents del centre d’Àsia, a la regió de l’Indo cap al 1500 c.C. Tant el budisme com el Jainisme refusaven els sacrificis en el culte i proposaven l’obertura a tothom, incloses les dones. Sembla que Siddharta Gautama i Mahavira es van conèixer personalment, encara que les seves ensenyances van discórrer per camins semblants però paral.lels.

    A Sarnath, doncs, visitem la Dhamekh Stupa , del S. V d. C., on es creu que Buda va fer el seu primer discurs i va reunir els cinc primers deixebles. Hi ha vàries inscripcions en relleus en els laterals de la sòlida volta de la Stupa, i en el mateix recinte es troba el parc arqueològic amb les restes de l’antic monestir budista del temps de l’emperador Ashoka (S. III a. C.). Entre les restes destaquen les de la primitiva Stupa erigida en temps del mateix Ashoka amb la intenció de guardar-hi les despulles de Buda, i en particular una columna original en la que la primera de les tres incripcions amb caràcters bramànics (dels que han derivat la majoria de les escriptures índies) consisteix en un decret de l’emperador exhortant els monjos budistes a evitar les divisions o cismes. 

    L’emperador Ashoka, de la dinastia Maurya, es va convertir al budisme i pel seu extens imperi, que arribava fins Afganistan i Karnataka, va escampar les recomanacions ètiques esculpides en columnes, de respecte a les altres creences,  recomanant l’ajuda al proïsme i no matar animals. El menyspreu a les altres religions, creia Ashoka, és font de descrèdit per a la pròpia: una lliçó de més de dos-mil dos-cents anys que s’anticipava als problemes socials i religiosos de l’Índia d’avui.

    Visitem també el Museu Arqueològic del recinte. Tot just entrar, admirem una columna sencera de l’emperador Ashoka (S.III a. C. ), que per nosaltres és l’equivalent d’una sorprenent escultura grecoromana (de fet els grecs van arribar en aquests indrets amb Alexandre el Gran el 326 a. C.), amb quatre lleons mirant en les quatre direccions, sobre una base esculpida amb les rodes dels vint-i-quatre radis, simbolitzant la Roda de la Llei de Buda, i  quatre animals (el mateix lleó, el bou, l’elefant i el cavall), projectant-se el conjunt a partir d’una flor de lotus invertida. Els quatre lleons formen part avui de l’emblema nacional i la roda del temps decora el centre de la bandera índia. L’escultura demostra la difusió de l´ús de la pedra a partir de l’evolució dels antics models de fusta que no s’han conservat pel clima del país.

     La Stupa és un monument funerari que s’origina justament gràcies a l’ús de la pedra. Es tracta d’un edifici massís de pedra seca, de planta semiesfèrica, inspirat en els túmuls vèdics. Acaba en una cúpula  esfèrica que simbolitza l’univers, l’ou d’on va brollar tota la vida, i sobre la cúpula hi ha un mirador amb un pal arborat amb diversos para-sols, com si es tractés de l’eix de l’univers.  Les quatre portes a la balustrada que envolta la Stupa estan orientades als quatre punt cardinals. La cúpula no té cap accés al seu interior. El simbolisme cosmològic i teològic no pot ser més evident. El bramanisme, com també el budisme i el jainisme, donen una  explicació del món i aspiren a regular tots els aspectes de la vida social i política, cadascun amb les seves barreges i peculiaritats.

    És curiós constatar que des del punt de vista de la creació artística el budisme, que neix al si del bramanisme i l’hinduisme com un moviment ascètic de millora de l’individu, donà pautes creatives al mateix bramanisme. I és que el budisme i la seva expansió proselitista buscava transmetre el missatge de forma visual a les consciències. És un art que “entra pels ulls”. La seva inspiració, com instrument de comunicació d’idees, arribà a les creacions hinduistes, del Jainisme i del Tantrisme (budisme tardà, de tipus esotèric, que s’alimentava de temes només hinduistes). Aquesta influència i coexistència de formes artístiques budistes, bramàniques, hinduistes i jainistes, es considera que durà més d’un mil.leni, entre el S. II a. C. i els Ss X i XI d. C.

    No va ser fins al S. I d. C. que es començà a representar la figura de Buda en diverses formes escultòriques. Abans, la presència invisible de Buda es buscava en la representació dels alements naturals, plantes, animals i figures humanes, impregnats de la serenitat, la bondat i la pau que predicava Buda. Les figures esculpides de Buda són sempre la representació d’un ideal, i cada escola budista en condiciona l’estil i l’expressió. Unes quantes en podem admirar al Museu Arqueològic.

    Durant els primers segles tant la representació de Buda com la de Bodhisattva (“el qui posseeix la qualitat de la seviesa”) reflecteixen la concentració serena i plàcida del mestre, en actidud sedent i orant, amb les mans en diferents postures (mudres) que signifiquen diferents actituds en relació a l’ètica, la meditació,  l’ensenyament, l’univers o la saviesa. La mudra o postura més coneguda, universalment practicada a l’Índia, és la del Namaskara, el gest de juntar les palmes de les mans, flexionant lleugerament el cos, en senyal de salutació i desig de benaurança, com si en el clos de les mans s’hi amagués la joia de la plena felicitat . Amb la dinastia dels Gupta, entre els Ss IV i VI d.C., contemporanis del Baix Imperi Romà, la creació artística anà retornant a les formes hindús primigènies, molt més lliures i exuberants, amb el predomini de les iconografies de la trinitat hindú, Brahma, Shiva i Vishnú, progressivament allunyades del peculiar realisme budista.

    Ens adonem que hem passat de les aigües miraculoses del Ganges, com un líquid de fe impregnat de brutícia i pobresa, a la doctrina serena de Buda, un contrast més en aquest país tan divers. “Però l’Índia té homes i dones. L’or se’l van endur tot, però a vegades sembla que se’l vulguin tornar a endur. Les ciutats es van començar a construir com poemes, però les van acabar a corre-cuita amb totxos barats i amb el sofriment dels qui hi van treballar molt i hi van guanyar poc. Aquest país és com els altres: bell i bèstia. I si coneixes un país que no  ho sigui, et diré que no el coneixes de debò. Els països van néixer pel cantó equivocat” (Gonçalo M. Tavares, “Un viatge a l’Índia”, Cant VII, 30)