quadern d'en Cinto Amat

    Es pot o no estar d’acord amb el líder d’Unió i amb la seva manera de fer política, sempre a l’ombra de Convergència, maldant per guanyar una posició personal prevalent amb l’objectiu de trobar àmbits d’influència decisiva que no es corresponen amb la força real del seu partit, però reconec que a vegades el que diu es correspon bastant amb el que dicta el sentit comú, o així m’ho sembla. Fa uns dies, per exemple, en l’entrevista a camp contrari concedida (o buscada) a “La Razón” insinua (més que expressa directament) el que pensa sobre el procés sobiranista (que sintetitza en un parell de declaracions parlamentàries, la creació del Consell Nacional i d’una comissió sobre el dret a decidir), sobre el pacte d’estabilitat amb ERC (del que diu que encara no ha passat la prova del cotó) i sobre el seu futur com a candidat ras o candidat a president, o fins i tot com a candidat a res (està cansat que el senyalin com el dolent de la pel.lícula), i no fa escarafalls sob...

El cavaller de cucanya aixeca de nou el dit com Colom de les Espanyes, el seu guerrer més ardit, i el guirigall mediàtic ens el fa quasi un Mecenes quan de fet és un fanàtic amb més bigoti que idees. Dem-li, doncs, una gran causa que ens tregui d’aquest marasme, una guerra sense pausa, una batuda a Sant Jaume amb el Mas i amb el Junqueras, una lluita aferrissada sense treva a les trinxeres, que es vegi d’una vegada qui és el fort i qui és el nano, qui mana en el territori i qui s’empassa per l’ano les notes del repertori. Que traspassi les fronteres i que li toquin l’Heroica quan s’enfronti a les quimeres de Brusse.les i a la troika. I quan acabi el combat li faran un monument que Correa haurà pagat com regal pel seu client: “Yace aquí José María, Gran Duque de Quintanilla, que más que nadie sabía jugarse la calderilla. Dómine del dominó, se batió como un jabato hasta que su pueblo ingrato para ...

Damunt la pedra muda dels pilars parla el marbre esculpit dels capitells i diu que els testaments són més sagrats com més rica és l'herència del seu temps. C.A.

     Juanjo Cardenal ens va obsequiar aquest dimecres al local de El Públic , de Mataró, amb un recital monotemàtic de poemes en castellà, directament o indirectament relacionats amb el tema de Déu, sota el títol polivalent de “¡Ay Dios!” . La veu profunda i sonorament articulada de Cardenal, densa com el primer dels poemes recitats, ens apropava a la veu interior que tot poema adquireix una vegada ha sortit a la llum. El poeta dóna al poema una expressió oral primigènia, a més de l‘expressió escrita, en el decurs de la seva creació, però aquesta primera expressió oral queda limitada al seu àmbit personal, i probablement per això ens sona sovint estrany el recitat que els poetes fan dels seus propis poemes. A part d’aquesta primera expressió oral que segueix el poeta mentre el fa, quan esdevé una obra acabada (autònoma) adquireix una dimensió oral i de sentit que pot ser percebuda de manera molt diferent per cada nou lector.    Es pot llegir més o meny...

Campanes de colors al campanar dansaire, batall tendre i sedós que fa repicar l’aire. Trompetes inaudibles d’un orgue fet d’arrel, cadències invisibles del fil que els broda el vel. Campanades de flor encesa marcant el ritme del temps, cadascuna amb la certesa de fixar l'instant suprem, tons d’aigua blanca i vermella que s’escola a poc a poc dins el clos de la bellesa quan ressona l’últim toc. C.A.

Dic casa i m’assalta el record d’un vas sobre la taula que tremola mig ple amb la remor de la tarda. I m’hi veig al matí de cap al finestró, de cara a Montserrat, mentre pugen els sons del mall sobre l’enclusa, de les llantes dels carros, del trepig compassat de les potes dels matxos. Dic casa i em pren la novetat del mar i la ciutat, les clarors de novembre abocades al somni, al futur primerenc naixent a la finestra. Al mirall del vestíbul hi ha guardat tot l’esforç, tot el goig madurat com la fruita melosa d’un temps de collita que m’acull i assaona. Dic casa i entra el sol per la porta i m’explica en silenci els secret del que hi passa quan passadís endins de totes les estances va creixent el ressò de les primeres passes que travessen la llum i avancen lentament tot cercant nou estatge. S’han perdut els records però roman la infantesa. C.A.

       Si ja estàvem acostumats a l’enginyeria comptable que tants beneficis ha reportat a la minoria més granada de la nostra societat, ara podem contemplar en la Interlocutòria de la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Mallorca, deixant en suspens la declaració com imputada de la Infanta Cristina en el cas Palma Arena, tot un esdeveniment d’enginyeria processal penal en benefici (de moment…¡) de la Infanta.    Allà on la Llei d’Enjudiciament Criminal preveu que el Jutge Instructor d’una causa penal pugui acordar (ell i només ell, sense intervenció del Ministeri Fiscal) en una simple diligència o providència la citació com imputada de qualsevol persona per declarar en relació a uns fets en els que s’hi pot veure implicada (sense prejutjar l’entitat dels mateixos ni el grau de participació, ja que això haurà de ser objecte de les fases posteriors d’acusació i de demostració mitjançant proves en el plenari del judici oral), el Ministeri F...

Així hem resseguit els rius i les muntanyes, la seca altiplanura i les ciutats, i dormim cada somni dels seu homes. Hem estat amb el vent en els camps, en els boscos, en la remor de les fulles i les fonts, i anem escrivint en aquesta pell estesa, en un cor amagat i immortal, a poc a poc el nom de Sepharad.    Amb aquests versos del final de poema LIV tanca Espriu “La pell de brau”. És el final de la contemplació simbòlica de la dura realitat d’un poble, el seu, sotmès a un llarg exili. Una realitat que es va escrivint, que s’està fent, perquè el seu poble encara no ha acabat d’entendre la seva ànima col.lectiva, el seu cor amagat i immortal.    En la pell estesa de Sepharad hi ha vist la guerra civil, l’exili, la persecució de la llengua, l’abús, la pobresa, la por, la indiferència, l’aprofitament d’uns pocs, la fam, la degradació del símbols i l’aixecament de l’ídol. És la pell de toro, del brau cobert de sang , esdevingut parrac e...