De maratons i pobresa


Si les dades no em fallen, la recaptació de la marató de TV3 contra la probresa ( 4.030.182€) és bastant menys de la meitat de les recaptacions de les maratons del 2010 (8.735.103€) i 2011 (8.931.418€). Què ha passat? Tot i que la comesa era de nivell molt superior, la gent ha reaccionat de manera molt menys entusiata que quan l’objectiu era lluitar contra malalties concretes necessitades de fons per progressar en la millora de la investigació i dels tractaments. Serà potser que hi ha hagut la percepció que la lluita contra la pobresa és un objectiu massa desbordant, massa greu i excessiu per convertir-lo en una simple plataforma de propaganda des de la tv? Serà potser que la gent intueix que la pobresa no és precisament una malaltia sino una situació social fruit de la desigualtat d’oportunitats, i que contra aquesta situació la sensibilitat ciutadana apunta més cap a la responsabilitat dels poders públics que cap a les minces possibilitats de l’aportació personal?

   Des de fa dies, i mentre ha durat la preparació d’aquesta marató des dels mitjans de la corporació catalana, m’he debatut en una mena de contradicció moral, entre la part positiva d’acceptar en qualsevol cas les aportacions que poden significar recursos a projectes del tercer sector social contra situacions concretes de pobresa i d’exclusió, i el fet, per mi evident, de la hipocresia que significa que el govern apel.li amb els seus mitjans corporatius de la ràdio i la tv a lluitar contra situacions que ell mateix tendeix a consolidar amb polítiques de successives retallades que atempten justament contra els sectors socials més febles. És com si el piròman demanés l’auxili dels bombers per continuar fent de piròman. Si bé d’una certa manera es podria considerar positiva la visualització de situacions de pobresa en els media, si aquesta visualització no condueix a la denúncia de les condicions que les fan possibles, els mitjans que les mostren passen a ser instruments inadequats de simples aparadors, meres facècies d’autocomplaença que poden tenir l’efecte pervers, i no buscat, de transformar la intenció de fer el bé en la sensació passatgera i al-lucinògena de sentir-se bé.

   No es tracta simplement de recordar l’evidència (com ha denunciat l’antropòloga Mary Douglas) que moltes vegades la caritat fereix i pot arribar a humiliar perquè no té en compte les condicions de desigualtat i deixa una càrrega pesada de gratitud en el receptor que potser no té res per retornar llevat de la seva submissió, sinó de subratllar la inconveniència d’utilitzar els mitjans corporatius per tranquil.litzar consciències i dissimular les pròpies incapacitats, i les pròpies injustícies, davant la realitat de la pobresa creixent. La dialèctica entre compassió, pietat i justícia (H.Arendt) només es pot superar per la via de la recerca d’autonomia dels menys afavorits, pel treball a favor de la igualtat d’oportunitats. El germen de la veritable compassió s’ubica en la mirada que ens fa adonar que les coses no són com haurien de ser. I no hauria de considerar-se normal, per exemple, que l’evasió de les obligacions fiscals, any rera any, abans i durant la crisi, vagi de bracet amb les retallades que es jusifiquen dient que no hi ha cap més alternativa. O que la supressió de l’impost de successions, un altre exemple, hagi significat una disminució d’ingressos públics molt superiors als que podrien reportar unes quantes maratons mediàtiques contra la pobresa. Menys aparadors i més consciència de les obligacions ciutadanes fonamentades en el propòsit del benestar social per a tots.





Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat