quadern d'en Cinto Amat

Quan les notícies s’apilen i arriben a crear desconcert, és convenient posar-hi unes gotes d’ironia per engreixar el sistema crític i mantenir obertes totes les lectures possibles. Trobo que l’epigrama és una bona manera d’encarar amb humor, no exempt de realisme, l’anàlisi del que ens està passant ara mateix en l’àmbit de la política nacional catalana. N’hi ha per sucar-hi pa, diem sovint. Doncs suquem-l’hi, mirant de no embrutar-nos massa els dits. Calma, la nació està en calma… Després de tanta emoció, de pair passions i drama, l’ha vençuda la calor. Al Parlament el Preàmbul va servir de para-sol i ajudà a passar un mal tràngol de desori i descontrol. Però heus ací que en el Congrés ha tornat la desbandada, tot ha anat de l’inrevés, ens ha fos la calorada. Ha sigut un pim-pam-pum de fira i d’astracanada, de tir al plat per fer fum amb la perdiu marejada. El pesecé i el pesoe van de fireta en fireta, jo t’ensenyo les vergonyes i tu em dónes la maneta. Convergènciaiunió veu un horitzó...

Durant vint-i-sis anys n’hem dit anar a Sant Iscle, però en realitat anàvem a Can Xic Grau, una senzilla masia del terme de Sant Iscle de Vallalta a tocar de Dones d’Aigua, una mica més amunt de la casa de Colònies de Can Bosch, a sota de Can Patiràs, senyorejada per un ampli pati al davant, guanyat al marge, just sobre una bifurcació de camins que porten al casalot enrunat de Can Vives de la Cortada, el de la dreta pujant, sota mateix del Montnegre, i a Can Maresme, ara rehabilitat, el de l’esquerra, sobre el vessant del Vallès, camí de Sant Martí. Diumenge passat en vam fer el comiat oficial, l’última paella urgida per la imminència del tancament, per la proximitat de la data en què l’hem de deixar definitivament després de tant de temps perquè al propietari li ha agafat la fal.lera de la venda. Però aquell comiat era un argument de simple cortesia amb la casa, un remirar el quadre sabent que era quasi l’última vegada que el vèiem, una primera aproximació, amb aires d’incredulitat, a...

Dorothea Lange,   "La mare immigrant" Mirada d’una dona amb els ulls de moltes dones. L’univers giravolta sobre l’eix maternal d’aquesta dona, amb arrugues d’amargor i solcs d’esperança, amb el sabor incert del temps a la comissura d’uns llavis maldant per les paraules, amb arrels de mans i braços sobre un farcell d’esgarrifances. Bellesa adusta esdevinguda dona i pensament Tot el futur al teu rostre, tot el present al fons de la teva tristesa. C.A.

Si hom llegeix amb deteniment la Sentència del TC sobre l’Estatut s’adona que el procés del raonament en els aspectes més sensibles presenta un vaivé que busca la fonamentació en la pròpia doctrina del TC però que després torna amb interpretacions, complements i afegits que porten a conclusions molt restrictives respecte del contingut constitucional. Aquest movimemt de vaivé confirma el carácter polític de la Sentència que parteix d’un apriorisme, d’una interpretació forçada que té per finalitat reconduir la lectura de l’Estatut cap a una concepció unidimensional i greument simptomàtica de la Constitució, la que que es correspon amb el sentit més centralista i unitarista. Examinem-ho. En la interpretació del terme “nació” en el preàmbul de l’Estatut, es remet a la doctrina anterior del TC recordant que “els preàmbuls no poden ser objecte directe d’un recurs d’inconstitucionalitat” (SSTC 36/1981, 150/1990, 212/1996 i 173/1998), però a continuació, en comptes de superar amb aquesta co...

Es comença a fer pesat haver de recórrer als mateixos arguments de fa cent vint-i-cinc anys per defensar-nos de l’unitarisme d’arrels castellanes : “Una cosa és l’espanyolisme i una altra el castellanisme. No volem sacrificar els altres, peró tampoc volem que ens sacrifiquin. No ens volem disfressar, no volem tenir un aspecte que no harmonitzi amb el nostre esperit, ni renunciar a les tradicions i costums que ens han fet com som. En què ens avantatja Castella perquè en tot l´hàgim de copiar? I sobretot, per què no hauríem de ser qui som? L’obra de Déu i dels segles no la pot esmenar un legislador atrabiliari. Per això no ens fan por les insensates provatures; però ens indigna la mala fe calumniosa. El dia que totes les regions d’Espanya tinguin consciència de si mateixes, aquell dia hi haurà país, com ara es diu, i cauran moltes benes dels ulls i moltes reputacions mal guanyades. El temps havia fet una obra de fraternitat i la concupiscència d’unas quant n’ha fet una obra de passió i ...

No hauria de ser difícil conjuminar els dos aspectes de la manifestació del dissabte: l’institucional, que aplega el sentit del posicionament ferm del Govern català i del Parlament enfront de la Sentència del TC, i el dels partits polítics i societat civil que aplega en un sentit molt més ampli la reacció de tots els ciutadans, del color polític que siguin. Els dos aspectes no s’exclouen entre si. Van coincidir des d’un primer moment la invitació del president Montilla a tots els ciutadans, amb ple sentit institucional, a assistir a la manifestació, i la convocatòria dels organitzadors d’Omnium Cultural. Aquella coincidència inicial no s’hauria de trencar si de veritat es vol conservar el sentit unitari respectant la diversitat legítima de posicionaments polítics i sentiments de tota mena dels ciutadans. L’Estatut va sortir de les institucions catalanes, i la resposta ha de ser institucional; l’Estatut va ser discutit i refrendat pels ciutadans, i per tant la resposta també ha de se...

En un brillant assaig sobre la inevitabilitat històrica el filòsof i historiador d’idees Isaiah Berlin polemitza amb dues doctrines poderoses del pensament contemporani, el relativisme i el determinisme, que a vegades, diu, han reeixit a l’hora d’espantar i dissuadir els homes de la majoria de les seves concepcions humanes, morals o polítiques, en nom d’una visió més profunda i més devastadora de la naturalesa de les coses. Amb tot, però, sosté Isaiah Berlin , potser no és més que un signe de neurosi i confusió, ja que cap de les dues concepcions no sembla que tingui el suport de l’experiència humana. Ens calen pensadors i polítics com Isaiah Berlin que s’atreveixin a enfrontar-se a les manifestacions més deterministes de la política econòmica en el context de la crisi actual en el que sembla que els mercats han de marcar inevitablement el decurs de les decisions polítiques dels governs. Els mercats, aquests monstres de cara desconeguda que han passat a formar part, com diria el mate...