quadern d'en Cinto Amat

Mas diu que pel finançament s’han d’exigir cinc mil milions cada any, i es compromet a obtenir-los si governa . Cinc mil milions a la una, cinc mil milions a les dues, cinc mil milions a les tres... Si ningú no en dóna més s’adjudica al senyor Mas el lot del finançament amb dret d’aprofitament. Dret a fer i dret a desfer, dret a designar l’hereu, dret a prendre’s el govern i a revendre’l al pepé sigui o no sigui a mig preu. Dret d’ús a la casa gran, dret de pati i de comuna, de fogons per ‘nar xalant, de venda per fer fortuna. Dret de cuixa i cama prima, de violari i virolai, dret a l’ou i a la gallina, dret a no perdre mai, dret de treva i d’enrenou. Dret a fer i desfer el país, dret al gruixut i al matís, dret a taula i dret a vi, dret al sol que ens va parir. Dret a ser catalanista, nacionalista i artista, sobiranista i autista, dret a micro i entrevista, al violí independentista i a l’acord oportunista (no compta si és comunista). Dret a ser, cosa mai vista, fins i tot unionista !...

Geni a deshora, figura desviscuda. Cos i cintura, torsió de l’impossible a l’entrecuix plausible . C.A.

El treball de la Fundació Vicenç Ferrer a Anantapur, buscant per sobre de tot l’autonomia de les persones i grups que s'acullen a la seva organització, proporcionant-los eines de creixement personal i de desenvolupament, constitueix un clar exercici no sentimental de la compassió que busca “fer el bé”, contràriament a l’exercici sentimental de la compassió que busca abans que res “sentir-se bé”. Des que l’antropòloga Mary Douglas va posar en evidència que moltes vegades “la caritat fereix” i pot arribar a humillar perquè no té en compte les condicions de desigualtat i deixa una càrrega pesada de gratitud en el receptor que potser no té res per retornar llevat de la seva submissió, la dialèctica entre compassió, pietat i justícia (que també va denunciar H. Arendt ) només es pot superar per la via de la recerca d’autonomia dels menys afavorits, pel treball a favor de la igualtat d’oportunitats. Vicenç Ferrer sabia molt bé que en el seu concepte cristià de la caritat havi...

Javier Cercas volia fer una novel.la de ficció sobre el cop d’Estat del 23-F (com explica en el pròleg), però la força dramàtica i el significat simbòlic dels fets i personatges en ells mateixos el van covèncer que havia de respectar la realitat i obrir en tot cas una porta a la ficció (la que proposa a l’epíleg titulat significativament com “pròleg d’una novel.la” ). En la tensió d’aquestes dues possibilitats de realitat i ficció transcorre més aviat una crònica històrica que en part és també assaig. La lectura d' “Anatomía de un instante” deixa una sensació d’agredolç. D’una banda, perdura l’eco de les novel.les de Cercas en les que la ficció reconstrueix la realitat d’una forma absolutament hipnòtica i suggeridora (“Soldados de Salamina”, “La velocidad de la luz” ), i semblaria que en aquesta nova obra s’hauria de reproduir aquesta recreació, però t’adones, a mida que avances en la lectura, que amb aquest plantejament Cercas perd nervi narratiu tot i que s'esforça en...

Amb la inauguració de la T-1 tots corren a penjar-se medalles. I el que més sorprèn és que s’ho critiquen recíprocament amb aquestes mateixes paraules: penjar-se medalles . Mas es justifica l’autocondecoració apel.lant al benaurat Pacte del Majèstic, aquells temps en què el PP de l’Aznar i CiU es necessitaven mútuament (estan tornant aquells temps?), i l’Iceta corre a desmentir-lo i a situar el mèrit en el llunyà Pacte del Delta , dels temps de Felipe González. Per què sempre s’han de buscar els propis mèrits per dissimular els dels altres? Per què a qualsevol bajanada s’ha de respondre sempre amb una rèplica, i a aquesta amb una contrarèplica, i així indefinidament? No volien explicacions a l’abstenció en les eleccions? Doncs aquí en tenen una: la gent no suporta aquest joc absurd i infantil de penjar-se medalles i de criticar-se sistemàticament per fer-se amb el millor lloc a l’aparador de la política mediàtica. La T-1 és la T-1, la necessitàvem, la tenim, l’hem pagada entre tots i ...

H.Matisse: Natura morta amd dona adormida Entra, calmós, el somni verd i lila, i es torna blau, un llac enmig del cel de porcellana nua . C.A. Henri Matisse al Thyssen

Com que som d'estar per casa i cuidem les coses nostres, anar a votar ens ha fet mandra i a Europa hem tancat les portes. Si als catalans se'ns proposa votar que no vingui el llop, i com qui no vol la cosa se'ns diu que tant se'ns en fot, que el de casa és el que toca i que, si no, no fem brot perquè el de fora fa nosa i Europa no val un rot, més d'algun catalanet i alguna catalaneta hauran dit que això és molt verd, que tanquem la botigueta i a les urnes cau i net: la puta i la ramoneta que les busquin a internet i aquí clau i mira estreta. És clar que la caixa tonta i la ràdio més nostrada han demostrat que el que compta és augurar l'ensulsiada, posar rostre i cara dura, reservar la signatura i escampar pels quatre vents que els valents són els absents. Als mèrits que ja teníem, de ser tossuts i matons, neurastènics i esperpèntics, hi afegim aquests galons que per ningú no voldríem: els de ser els més euroescèptics d'aquesta riba dels móns. Sols a la cua d...

Rubens: Rapte d'Europa Els que fa quatre anys van fer una campanya ferotge a favor del “no” a la proposta d’una Constitució per Europa, ara fan campanya per asseure’s al seu Parlament predicant que ells sí que hi aniran per solucionar els problemes domèstics (algun tarambana diu que hi exigirà la solució del finançament català). Els mitjans de comunicació del nostre país, que s’atipen de dir que no signen les informacions de la campanya perquè no les poden fer amb criteris estrictament professionals, no paren de pronosticar, i per tant d’anticipar (és allò de la profecia autoacomplerta ), el triomf abassegador de l’abstenció, com si l’absentisme fos l’actitud que mereix més respecte i més reconeixement ètic. Els que es van carregar la proposta de Constitució europea ara passen al davant dels partits tradicionalment europeistes amb grups de la dreta radical i antieuropeus (cas d’ Holanda i Gran Bretanya). Els euroescèptics presideixen la Unió i la porten pel pedregar (cas de la pr...

A Obama no li tremola el pols a l’hora d’intervenir amb diner públic les empreses privades que entren en fallida. Ara li ha arribat el torn a General Motors, la icona per excel.lència de la produccció d’automòbils al món durant quasi un segle (Opel, la seva filial a Europa, ja ha estat adquirida per la canadenca Magna). Amb un passiu de 122.000 milions €, que és més del doble que l’actiu, l’Estat hi haurà invertit en total, per salvar-la, quasi 55.000 milions de dòlars, i haurà de dividir-la en dues meitats, la de les marques que encara funcionen, com Cadillac i Chevrolet, i la que serà objecte de liquidació, amb reducció de plantes i acomiadament de personal. La nacionalització d’aquesta icona del capitalisme automobilístic suposa que l’Estat nordamericà passa a ser titular del 60% de les accions (encara que sigui a contracor, ha vingut a dir Obama), l’Estat canadenc del 12% i la resta passa a mans d’empleats i creditors. Mai vist, si a aquesta nacionalització hi afegim les injeccions...