Llegir, pensar, relacionar



De vegades, casualment, passa que en simultaniejar diferents lectures apareix una relació no esperada entre elles, talment com si una contestés el contingut de l’altra, o el matisés, o partís del mateix punt de vista. És ben bé que el nostre pensament, la nostra opinió, es conforma sobre la base del que llegim, del que sentim, del que parlem i dialoguem. "Sóc tot allò que he llegit", va dir algú. Podem pensar que els nostres punts de vista són només nostres, però ens enganyem: tot ens ve a través de la paraula dels altres, d’una o altra forma, i el que diem, pensem i opinem, consisteix en anar traient petites mostres d’aquest pòsit que la influència dels altres (en sentit positiu), els presents i els absents (potser fins i tot els imaginats), filtrada per la nostra disposició, va deixant en nosaltres al llarg dels anys com una crosta o segona naturalesa que faríem bé d’acceptar i d’analitzar en profunditat perquè en el que diem i pensem hi ha en joc el compromís de tots.

Llegeixo a l’última novel-la de Javier Marías (tercer volum de "Tu rostro mañana", titulat "Veneno y sombra y adiós") la pregunta que el narrador-protagonista, J.Deza, dirigeix al seu company Tupra, partint d’uns versos de Stevenson :" ¿Crees que al final todos nos volvemos hacia el lugar primero, por humilde o deprimente o tenebroso que fuera, por mucho que nuestra vida haya cambiado y se hayan transformado nuestros afectos y hayamos alcanzado inimaginables fortunas y logros a lo largo del trayecto? ¿Crees que uno acaba por mirar siempre de nuevo hacia su pobreza, o su degradado barrio, o hacia la pequeña ciudad de provincias o el mortecino pueblo desde el que se asomó al resto del mundo, y del que durante tantos años salir pareció imposible, y que entonces se echa todo eso en falta ? (p.241). I com si el ressò d’aquesta reflexió hagués quedat flotant a l’aire, sense cap propòsit concret tanco el llibre, agafo tot seguit el diari i el que hi llegeixo és la resposta inesperada a aquesta pregunta (amb la qual em sento en gran part identificat) per part d’un altre novel-lista, Juan José Millás, que parla del seu recent premi Planeta ("El mundo") sense referir-se per res a la novel-la de Marías : " La infancia es un territorio indiferenciado si no se produce en ella una herida, como en mi caso: dejamos Valencia, ciudad luminosa con un mar al que íbamos siempre, para aterrizar en un no lugar tras un viaje espantoso en tren de asientos de madera, con frío y sabañones, un suburbio donde en mi calle empezaba la nada. Lo sorprendente es que no he salido de ella, porque sigue dentro de mí, la reconozco hasta en ciudades que visito por primera vez . Cambió nuestra situación económica, a peor, lo que alteró el carácter de mis padres... Todo eso constituyó un territorio hostil del que me tenía que defender, y un niño se defiende con la imaginación, su gran herramienta de fuga. En esa obra se descubre cómo llegué a conquistar la mirada con la que trabajo y vivo ahora y que de niño reprimía, como una enfermedad". És sorprenent veure com la reflexió de Millàs, sense proposar-s´ho, mirant la seva infància, respon la pregunta de J. Marías, formulada a partir d’uns versos d’un tercer (Stevenson), i com el lector, que casualment sóc jo, pot establir la relació directa i formar-se la pròpia opinió, que en realitat ja neix com una opinió construïda per cinc persones (quatre de reals- Stevenson, Marías, Millàs i jo lector- i una de ficció- el protagonista J.Deza).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat