Camí de ronda

Em llevo a les cinc de la matinada, esperonat per l’expectativa d’una excursió amb l’Agrupe, a peu, entre Cadaqués i Roses, una combinació de camí de ronda i camí de gran recorregut, arran de costa. A Cadaqués, a les nou del matí del diumenge, tot és en calma, amb poca gent al carrer, i la caminada fins al Far de Cala Nans resulta planera i agradable. Esmorzem a l’era del far, protegint-nos, asseguts a terra o be recolzats a les parets, del vent que bufa amb força. Continuem, ara pujant més, i travessem Sa Planassa, plana de garriga i mata sobre Cadaqués, puntejada aquí i allà amb partions i petites cabanes de pedra seca, constituint el conjunt un balcó formidable sobre la badia de Cadaqués. Baixem a la Cala Jòncols, a les envistes del Cap Norfeu. Els peus, de moment, aguanten bé i les forces permeten disfrutar de la marxa. Pugem la Cala i ens presentem al desviament de camins que porten al Cap Norfeu o bé directament a Cala Montjoi. I en aquesta opció comencen els problemes. Són dos quarts d’una, el sol pica de valent, desmentint l'aparença de dia emboirat que presagiaven les primeres hores del matí, i la majoria de valents optem per pujar al Cap Norfeu i a la torre del mateix nom, en comptes de baixar directament a Cala Montjoi. La marrada, amb bones vistes, això sí, ens suposa més de dues hores de caminar lent per trossos molt incerts, sobretot en els trams de baixada pronunciada. La bovor en apropar-nos a Cala Montjoi, a tres quarts de tres, és insuportable. Ens refem una mica en un racó ombrívol de la platja, just sota El Bullí de l’Adrià, amb un bany de peus (alguns de cos sencer), i dinar ràpid, sense temps per imaginar les fineses culinàries que sobre nostre s’estan creant i degustant aquest mateix moment. Deia Pla que si a la costa, a més de l’olor de pinassa, l’olor de marisc i l’olor de vent de garbí, tan salada, existís l’olor de carn a la brasa que les hecatombes de bous i vedelles expandien, a l’època homérica, pel litoral del paganisme, aquest complement de perfum faria el país complet, sensacional. Segurament que l’Adrià deu contribuir a aquest complement de perfum costaner, tan car de disfrutar.

A dos quarts de quatre reemprenem la marxa; les cames em comencen a mostrar certa resistència al desplaçament, i sento que les plantes dels peus es distreuen amb aquell pessigolleig que és símptoma inequívoc de la immediata aparició de bombolles i llaguetes. Però resisteixo, amb penes i treballs perquè el sol castiga més i més. Per abstreure’m de l’esforç, continuo pensant en Josep Pla, ara concretament en el consell de fer una bona migdiada a l’ombra del ventre d’una barca aquesta hora de la tarda: tot plegat és tan sumari i simple i dintre del frenesí roent l’ombra és tan fresca que us envaeix un ensopiment somàtic, una vagarositat biológica us desfibra les entranyes; si parleu amb algú arriba un moment que un o altre no torna contesta. Aquest ensopiment somàtic és el que li convindria ara al meu cos, i no aquest esforç contra natura que també veig reflectit en els rostres envermellits dels qui em precedeixen i que de tant en tant es decanten a la vora del camí, per deixar pas, sense tornar resposta als murmuris de cansament que de forma anònima i vergonyant ens dirigim. I em pregunto quins escrúpols d'excursionista purità o de desafiador de camins m'impedeixen fer aquesta migdiada, o una capbussada a les aigües transparents que tinc a tocar, i m'impel-leixen, en canvi, a barallar-me amb les pujades i baixades d'aquestes cales que converteixen el camí de ronda en una travessia del desert: Cala Murtra, Punta Falconera, La Figuerassa, Platja de Canyelles, Punta de l'Omella i, finalment, Platja de Canyelles Petites, a l'Almadrava. Almenys el mar s´ha revestit d'un blau excels i el verd dels pins d'una tendresa jove, com acabada d'arribar. Les forces ja no em porten. Ara sóc jo que les porto a elles, mirant de conservar la poca esma que em queda.

L'entrada a la platja de l'Almadrava, a dos quarts de sis de la tarda, té tons èpics, o a mi m´ho sembla perquè arrosego els peus com un presidiari amb cadenes: vés a saber el que deuen pensar els turistes esbatanats a la sorra en veure la desfilada d'aquesta seixantena d'excursionistes exhausts, amb pals i motxilles, que travessem fatigosament tota la longitud de la platja com si sortíssim d'un camp de treballs forçats. Un bany ràpid i reconfortant, i una apedaçada urgent de les plantes dels peu amb tirites, són els últims actes de consol, reparadors, abans d'emprendre, ranquejant, l'última pujada, les escales de l'autocar. Arribant a Mataró, a dos quarts de vuit, sento que algú darrere meu diu ara m'aixecaré, però quan estigui dret no sé si tornaré a caure. Trista constatació: haver sortit per disfrutar d'una excursió per camí de ronda i tornar baquetejat com si m'haguessin fet pagar una dura penitència.

Ho tinc decidit. D'ara endavant les excursions me les muntaré jo. S'ha acabat el temps de posar a prova la resistència del meu cos. Manarà el badocar i no el repte del control de la forma física o de la capacitat de sofriment, encara que això vulgui dir caure en la temptació de la migdiada a l'ombra del ventre d'una barca, del perfum de les cuixes de bou a la brasa o de la lluentor de les aigües que et demanen que les penetris.