quadern d'en Cinto Amat

Les tres primeres hores del matí del tercer dia ens porten amb autocar de B ahar Dar a Gonder , al nord del llac Tana . És captivador el paisatge que anem veie nt des del mini bus, una zona ondulada, fèrtil per la proximitat del llac que no es divisa però que es fa notar en els colors verds i granats que puntegen tota l’extensió, amb plantacions de melca per al farratge del bestiar, blat de moro, blat, arròs i “teff” , la mena de blat morè propi d’Etiòpia amb el que es prepara el plat més típic del país, la “ injera ”, barreja de pasta de “teff” i carn. Entre els colors del paisatge predomina el groc viu d’una espècie d’orquídea qu e apareix invariablement a cada contrada i que, segons ens diuen, floreix tot l’any. Travessem poblets amb tot de gent a les vores de la carretera. Sembla com si en fer-se de dia tothom hagi de sortir al carrer per adonar-se que continua viu i que ha de fer alguna cosa, sentir el contacte amb algun objecte, agafar el bastó, tocar el bestiar que és un elem...

D e la “flor nova” (significat literal d’Addis Abeba , referit a la mimosa, flor característica del lloc en ser fundada pel rei Menelik II a finals del S. XIX) a “la vora del mar” (traducció de l’amaric del nom Bahar Dar , per significar la ubicació de la ciutat prop del llac Tana , el tercer llac més gran d’Àfrica). L’inici de la ruta històrica pel nord d’Etiòpia (“cara lluminosa” segons la denominació grega que va reprendre l’últim emperador Haile Selassie el 1943 per substituir el nom antic d’Abissínia, “barreja de pobles ”) ens porta necessàriament a Addis Abeba . La primera aproximació a la ciutat, en una curta passejada fins una mica més amunt de l’Avinguda Churchill, ens enfronta sense contemplacions a la dura realitat d’un dels països més pobres del planeta. És colpidora la pobresa extrema que s’amuntega pels vorals i carrers al mateix centre de la ciutat. Immediatament t’adones que aquí se sumen les persones per viure s ense les mínimes condicions, en un tripijoc de peti...

De la insatisfacció a la indignació. De la disconformitat, fonamentalment cultural, amb una societat que anava assolint cotes importants de benestar els anys seixanta, a la reacció indignada actual pel progressiu desmantellament de la societat del benestar per les escomeses dels mercats al zenit de la globalització i la desregulació (curiosament, l’anar contra tota regla i norma fou una de les herències perverses del maig del 68). Potser amb aquest intercanvi d’actituds es podrien definir els sentiments i els comportaments que s’expressaven el maig del 68 i els que es reflecteixen ara amb l’anomenat moviment 15M, si no fos que de ben segur resulta excessivament simplificador comparar així fets que en realitat no tenen cap mena de connexió entre ells, només tal volta una ressonància en els continguts dels eslògans que criden a eixamplar, com deia Sartre el 68, l’àmbit del que és possible en un i altre context. Enfrontats a la insatisfacció que produïa la societat occidental dels anys ...