quadern d'en Cinto Amat

Una capacitat d’expressió literària, palesada en grans escriptors (els quatre premis Nobel- W.B. Yeats, Bernard Shaw, Samuel Beckett i el mateix Seamus Heaney- a més de J. Swift, James Joyce, Oscar Wilde, P. Kavanagh i John Banville, entre molts altres), que sembla compensar la pobresa del territori i la submissió de la història, que es desvetlla com un desig de superació dels límits del propi paisatge, d’aquest destí minúscul de què parlava S.Heaney: Havíem viatjat fins aquesta costa a través de flors i pedres calcàries i ens trobàvem allí, fent un brindis a l’amistat, fonamentant una memòria perfecta entre la frescor de la palla i dels estris. (...) I em vaig enfadar perquè la meva confiança no aconseguia descansar en la clara llum, com la poesia o la llibertat entrant des del mar. Em vaig menjar el dia deliberadament, perquè el seu sabor m’empenyés del tot cap al verb, el pur verb. (De "Ostres" ) Entre l’índex i el polze la ploma rabassuda tempteja; ajustada com una pistol...

Després d’una setmana per Irlanda, repasso l’antologia de Seamus Heaney , Camp obert , i hi trobo reflectides les pinzellades que poden il-lustrar el nostre viatge, com els trets rellevants d’una pintura o visió ràpida que mostren contorns no del tot definits però prou suggerents per fixar una percepció determinada, més que no pas una forma acabada, a partir del conjunt de les imatges captades i de la informació rebuda durant aquests dies. Es tracta d’una sèrie de sensacions confrontades amb la poesia de S.Heaney, no d’una col-lecció d’imatges dels llocs visitats (per això ja hi ha l’àlbum). El paisatge, amb el verd infinit de les pastures planes amb gran quantitat de bestiar (vaques, ovelles i cavalls) i poques arbredes, fragmentat, sobretot a la la costa oest, amb profundes penetracions del mar que configuren petites penínsules amb platges i illes al seu davant, repuntejades en alguns trams per altíssims penya-segats; verd que en determinats llocs, com a la península de Connema...

Recordo molt bé l’actitud rebel i testimonial del Xirinacs dels Captaires de la Pau , la seva tossuderia en demostrar de forma pacífica l’absurditat de la situció dels presos polítics al final del franquisme, com també la seva decidida acció política com a senador en aquella Entesa dels Catatalans que tantes expectatives va aixecar. Després, llargs anys de silenci que pel que s’ha vist el van allunyar definitivament de la pacient acció política per orientar-lo vers una percepció més aviat absoluta i transcendent del que ell definia com una Catalunya ocupada i esclavitzada. Respectant les raons personals profundes que el van portar a fer aquest gir, penso que el seu capteniment, i el seu significat com a persona pública, va deixar de ser el de l’home rebel, en el sentit que l’hi donava Camus, que parteix d’una acció constant sobre les circumstàncies concretes amb plena consciència dels propis límits i dels límits de cada temps històric, per passar a ser el de l’home revolucionari, ta...

M’assec al costat d’una parella jove en un banc al bell mig de la plaça, entre la Yeni Camii (la mesquita de la "Sultana mare") i el Basar de les Espècies, al davant del Pont de Gàlata des d’on despunta, al fons, la colossal torre genovesa. A pocs metres, l’embarcador d’Eminönü, a l’entrada del Corn d’Or, un dels tres cantons marítims que rodegen la ciutat, estesa sobre el Mar de Màrmara, amb la riba asiàtica d’ Üsküdar, i oberta al Bòsfor. La parella em pregunta amb dificultat d’on sóc i em conviden a menjar pistatxos de la paperina que m'acosten. Ells són, segons em sembla entendre, de Bursa, a l’altre costat del Màrmara. La noia no porta mocador al cap. Em somriuen quan se’n van, els somric i els desitjo bona sort. La plaça és un bullici de persones, un formiguer que no para en aquesta hora tranquil-la de cap al tard. Gent i més gent que entra i surt de l’embarcador, creuant el pas subterrani convertit en un atapeït i multitudinari mercat de tota classe d’objectes,...

Antic, m’embriaga la veu que surt de les teves boques quan es clouen com campanes verdes i es remouen enrere i es dissolen. La casa dels meus estius llunyans t’era propera, ho saps, al país on el sol crema i els mosquits ennuvolen l’aire. Avui com llavors davant teu emmudeixo, mar, però ja no em sento digne del solemne advertiment del teu respir. Vas ser el primer a dir-me que el petit ferment del meu cor no és més que un moment del teu; que m’era fonda la teva llei riscosa: ser vast i divers i fix al mateix temps: per buidar-me així de tota escòria com fas tu que llences a les platges, entre suros, algues i estrelles de mar, les inútils restes del teu abisme. (Traducció. Eugeni Montale , "Mediterraneo" a " Ossi di seppia": edició bilingüe de la poesia completa - italià-castellà-, Galaxia Gutenberg 2006)

Smultronstället (1957) Det sjunde inseglet (1956) Bergman ha desaparegut dins l’esfera del temps. I nosaltres, que un temps vam ser atrapats pels seus símbols, per les seves interrogacions sobre l’existència, sobre la mort, sobre l’amor, sobre els altres, orfes com estàvem de sentit per una realitat que ens mantenia en l’obscuritat, ens hem acostumat a viure sense tornar a posar les busques al rellotge. O potser és que no ens hi atrevim perquè preferim viure sense testimonis, sense el ròssec de les hores, dels minuts, dels segons, que ens recordaven qui érem i què volíem.

A l’homilia del solemne Ofici de Les Santes el bisbe JaumeTrasserra , de Solsona (professor que em fou, fa molts anys, de dret canònic a Barcelona), tot glossant les santes patrones de Mataró, Juliana i Semproniana , recorda el contingut de les actes martirials al temps de l’Imperi romà pel que fa a la qüestió central que era formulada als cristians : “ Qui és el teu senyor ? ” El que voldria dir, en una formulació vàlida per a qualsevol temps : què esperes ?, quin sentit dónes a la teva vida ? I el bisbe Trasserra desgrana la resposta, el testimoni d’aquells cristians fonamentat en Jesús de Natzaret , l’únic Senyor. Hi ha un moment, però, a la segona part de l’homilia, que el bisbe recondueix aquest testimoni universal a una qüestió particular relacionada amb els greuges i dificultats dels cristians d’avui que moltes vegades veuen com es fa burla de la seva fe (el que depèn sempre d’una percepció subjectiva) i exhorta a fer-s’hi forts i, en certa manera, a plantar cara. I llavors come...

En homenatge a la castellera Mariona A l’ombra de la plaça, quan el silenci enclou el so agut de la gralla, obrint-se a l’aire nou folrat amb saba blanca, creixia el tres de nou com una branca blava. I he vist la teva estrella al cim de l’arbre esvelt descloure’s com poncella d’un lluminós empelt. C.A.

En un dels seus assaigs Montaigne explica l’anècdota del filòsof grec Pirró (sistematitzador de l’escepticisme) que enmig de l’astorament i la por desencadenades per una tempesta a alta mar va ensenyar als passatgers d'un vaixell un porc que es mostrava completament despreocupat del que passava, perquè en prenguessin exemple i miressin de fer com ell per superar les angoixes. Es pregunta Montaigne , després de recollir també la sentència d’ Epictet segons la qual " els homes s’anguniegen per les opinions que tenen de les coses, no per les coses mateixes": "¿De què serveix el coneixement de les coses si ens fa perdre el repòs i la tranquil-litat que tindríem sense ell, i si és la causa que la nostra condició sigui pitjor que la del porc de Pirró ?" La direcció del PP, i Acebes al capdavant, s’han pres a pit l’exemple del porc de Pirró : si el Partit ha triat el cos a cos, l’envestir de cara per obtenir el resultat del canvi de govern sigui com sigui, sen...

Al ple de l’ajuntament l’hereu obre el parlament: “Mireu nois, ja n’estic fins als collons dels dubtes de tots nosaltres, la gent se’n riu a pilons dels acudits d’uns i altres. Com que jo ja n’estic tip, i això és cosa de foment, el que la ministra ha dit em sembla clar i concloent”. S’aixeca el trias i diu: “Això no s’acaba aquí i no s’hi val fer-se el viu. El ple haurà de decidir, caldrà veure què votem: si l’ave se’n va al vallès o si entre tots el fotem allà on no ens hi juguem res. Perquè a mallorca perilla la consagrada família”. El fernández al seu torn avença aquesta proposta: “Aquí el que falla és l’entorn, aquest túnel a mallorca ens desfà tot el contorn: proposo dur-lo a la costa”. Portabella s’exaspera i prossegueix la funció: “Si hi ha un túnel a aragó, i encara un altre a vidrera, per què foradar mallorca per arribar a la sagrera ?” Finalment la imma mayol, per acostar les postures, clama amb veu de rossinyol: “Si tenim visions futures tot això és ben bé un bunyol, i si h...

Ha estat un plaer, i una sorpresa, descobrir el Jordi Carbonell poeta. Sota l’aparença dura, crítica, del polític d’ERC, del filòleg auster i sense concessions, del personatge públic exigent, s’ha conformat, i ha conviscut amb la mateixa honestedat i fermesa del polític, empeltada a la saba amable de la paraula creadora, durant molts anys, l’ànima del poeta. "Hortènsia" (Proa 2007) , el recull de poemes escrits entre 1951 i 2006, aplega entorn dels escenaris on ha viscut tot un món de records, des dels més llunyans (anys d’exili voluntari a Càller – Sardenya- on exercí de professor) fins als més propers a Barcelona, abocats a les hores de dol per la pèrdua de la dona. Per entre els versos humils, diàfans, de Jordi Carbonell es transparenten els moments més intensos de la seva vida, com l’arribada del primer fill : "Tu, breu d’espai, petit enmig dels móns desmesurats, dins de l’immens, fotesa, però innombrable i dens de tu mateix..." Les sensacions d’un migdia d’est...

E. Hopper: "Grup de persones al sol" "La llei explícita o implícita del ciutadà de la societat de consum destaca l'estatus del ciutadà com a turista. Sempre un turista, tant si està de vacances com en la vida quotidiana. Un turista a tot arreu, tant a fora com dins del propi país. Un turista en la societat, en la vida, lliure per guanyar-se el propi espai estètic, a qui se li perdona haver oblidat l'espai moral. La vida, com la cova del turista" ( Zygmunt Bauman , " Ètica posmoderna", Siglo Veintiuno Editores 2006, p.278). Els turistes com metàfora de la posmodernitat: físicament propers, espiritualment allunyats, com les persones de la pintura de Hopper que vénen a ser una "metàfora del silenci", del distanciament. Hopper: "Habitacions vora el mar "

Fabiola Peduomo, vídua d' un assassinat de les FARC : "No me puedo permitir un odio tan antiguo" No et pots permetre un odi tan antic. No dius: lluitaré per contenir l’odi. Dius tot just, en un gest aclaparat: no em puc permetre un odi tan antic. Com si el pes d’una estranya tradició s’hagués girat d’antic en contra teu. No dius tampoc que mai no oblidaràs, com si el record t´hagués d’assegurar un sentiment més fort contra aquest odi. Vols desfer-te del llast d’aquesta saba que emmetzina la terra al fer-se arrel, tan antiga com l’aire que respires. Vols guanyar-te, almenys tu, ara i aquí, un repòs allunyat de tanta ràbia, un lloc buit , sense reptes ni esperances, on la innocència arribi a fer-se jove.

El Judici de l’11-M ha quedat vist per Sentència. Em queda una sensació agredolça, una barreja de satisfacció i de preocupació. Satisfacció en comprovar com el sistema judicial, fonamentat sobre les garanties processals d’acusació i defensa, ha funcionat formalment, seguint la pauta d’una instrucció portada a terme amb una rapidesa relativa, tenint en compte els paràmetres de lentitud exasperant amb què normalment funcionen les instruccions penals. Preocupació per la constatació d’alguns aspectes que s’han posat de manifest durant el judici: advocats de l'acusació (els relacionals amb l'AVT) que han buscat desnaturalitzar l'objecte del judici, treballant sense escrúpols per la teoria de la conspiració, amb la condescendència excessiva del Tribunal que no hauria d'haver permès aquesta tergiversació de la funció de l'acusació desviant l'atenció allà on no hi havia objecte; advocats de la defensa també abonats a la tesi de la conspiració, en una conxorxa processal ...

Josep Clarà : "La model " Trobo resumit en un fragment del Glossari d’Eugeni D’Ors (transcrit per Antoni Marí a " La vida dels sentits" ) l’ideal del noucentisme als inicis del catalanisme pel que fa a la salvaguarda de la identitat de Barcelona (i doncs de Catalunya) davant la immigració, llavors substancialment diferent del fenomen actual : "És necessari que Barcelona pugui exercir una selecció sobre la seva població immigrant. És necessari que Barcelona tingui el dret a exigir a les persons que entren i acostumen a quedar-se certes condicions fisiològiques, certes condicions ètiques, certes condicions d’instrucció, potser també certes condicions econòmiques:un mínim de salut física, moral i social. El propòsit pot semblar antidemocràtic. Em deixa indiferent. També és indiferent a la viva democràcia dels Estats Units d’Amèrica del Nord, que practiquen rigorosament aquest proteccionisme de la raça". A mi no em deixa indiferent que aquests pressupòs...

Monet: Sobre el riu “Ens travessa de cop la idea que podríem ajeure’ns allí, no pensar més en res, immersos en el mantell espès i l’olor de fulles tendres, la cara neta pel vent lleuger, la fressa dolça i perpètua dels pollancres a les orelles avesant-nos a la remor mateixa de la plenitud. Una certa base essencial per a la vida, precipita només en aquest immens volum de calma… El pensament evacua els seus aguaits carregosos i replega la xarxa de les seves antenes inútils; reflueix de tot arreu cap a la línia de dilució de la pura consciència d’ésser; no és ja res més, a les fronteres del cos, que una lleugera suor que no sembla feta sinó per refrescar-nos en evaporar-se progressivament, per dissipar en el no-res un excés de saba que puja, en l’espessa secreció vegetal, de l’apoplexia d’aquesta naturalesa verda, i d’aquesta argila que es recorda íntimament del mar… Aquest moment, en aquest indret exigu de la terra, enclou en nosaltres la seva totalitat i la seva suficiència - no exist...

Shomvu Shakar, encadenat a la cabana dels seus pares, malalts de lepra, a la ciutat índia de Siliguri (Reuters, 14/06/07) Shomvu, fràgil infant encadenat, mires amunt i veus només el vol de l’àliga que et fixa amb ull voraç i t’enfosqueix el jorn de sol a sol. Com Prometeu, els déus et fan pagar l’haver-nos descobert l’abast del foc on cremen els rostolls dels camps segats, les engrunes del blat robat a cops. Hèracles tornarà amb arc i sageta per abatre l’ocell que t’amenaça, per separar les cendres del caliu i fondre amb el foc nou tota cadena: de les baules roents eixiran ales que aplegaran les garbes al teu niu. C.A. Àngels: àngel d'àfrica àngel silent àngel del plor

Hi ha dies que llegir el diari és un pessigolleig de sensacions que circulen d’una notícia a una altra. Ahir, per exemple. El que anava llegint, amb calma, estava tot relacionat (era sens dubte la meva predisposició a veure-ho interrelacionat). L’acudit de Forges , sensacional: un estropell d’home, amb calçotets i samarreta, amb la pilositat penjant-li, abocat sobre la tv , mirant com un desganat persegueix una pilota, mentre al costat, entre mitjons, cendrers i llaunes de cervesa escampades, la senyora adverteix a la filla : “Hija mía, nunca te cases con un audiencio”. A continuació, un article formidable de la Margarita Rivière sobre la decadència de les classes mitges a Espanya, les que van sorgir del baby-boom, han assolit un cert nivell de benestar, paral-lel al grau d’il-lusió que els va generar l'accés a la modernitat i a la democràcia, però que ara estan perdent empenta i seguretat a marxes forçades en veure’s obligades a cuidar els pares, ja grans, els néts i els fills ...

Cézanne: "Llac d'Annecy" "Les veus , que la tarda aïlla i torna més líquides, fan ressonar de retruc l’eco de la Roca que Beu; la torre quadrangular de la capella queda per fi a la vista per damunt dels canyissos: el bronze de la seva campana que toca lànguidament l’hora ressona sempre més proper del que esperàvem i sembla estirar sobre l’aigua, amortir sense pressa, les seves vibracions com una pedra que cau en una bassa. No és fins aquí que, emmarcades entre els rams plomosos de les canyes, reflectides sobre l’aigua tremolenca i trencades com un mosaic per les fulles de les castanyes d’aigua i dels nenúfars, no resulten aquestes parets de peregrinatge totalment indignes de ser contemplades, i mereixen el nom secret que els guardo en el meu record, nom que vaig furtar a un pobre poblat de la Brière: la Capella dels Aiguamolls. Una sensació de seguretat ha anat sempre unida a aquest nom i a aquesta imatge, i encara m’és difícil precisar-ne la causa: ¿ no deu ser q...

Eguiguren i Otegui No em refereixo ja a la possibilitat d’esperar algun resultat concret de les converses amb ETA (fracassades una i altra vegada) sinó a la possibilitat de parlar sobre els plans i les intencions d’ETA, en aquests moments, amb un mínim de sentit i de coherència. Aquests dies les cròniques dels politòlegs van plenes d’opinions sobre el trencament de la treva: totes són pura hipòtesi, quan no meres suposicions, que a més no són coherents amb els seus propis plantejaments a l’hora d’extreure’n conseqüències de cara al futur pel que fa a l’acció de govern. Com a mostra, un exemple que recull molt bé l’opinió avui prevalent en els àmbits considerats més solvents sobre el tema: l’article de Jordi Sánchez , president de la Fundació Bofill, "ETA y Estado: absurdo por previsible" ( El Pais, edició de Catalunya, de 11/06/07). Considera l’articulista que, salvades totes les circumstàncies concurrents, com ara el domini de l’estructura militar d’ETA sobre l’estructura ...