quadern d'en Cinto Amat

Tanmateix, és la història d’un país el que dóna la intensitat del vincle de l’arbre a la terra. I cada país és un arbre. (Gonçalo M.Tavares, “ Viatge a l’Índia”, Cant VII, 17)    En el recorregut en cotxe de Jaipur a Agra (molt més plàcid que l’anterior de Delhi a Jaipur )  ens parem a Fatehpur Sikri , ciutadella de l’emperador mogol Akbar (S. XVI), fill d’ Humayun , quina tomba vam visitar a Delhi. En la successió de monuments,  personatges i esdeveniments  històrics convé parar-te de tant en tant per situar-te i veure quina relació poden tenir amb altres fets més coneguts, o almenys quina relació de contemporaneïtat hi pot haver amb esdeveniments del nostre entorn geogràfic més proper. I així descobrim que Akbar va ser proclamat gran mogol el 1.556, a l’edat de tretze anys, el mateix any de la mort d’Ignasi de Loyola , i quatre anys després de la mort de Francesc Xavier a la Xina ; l’any que aquest emperador va abjurar de l’islam, per fundar la ...

Perquè a l’Índia no s’hi arriba, estimat, a l’Índia s’hi camina. I l’Índia és això: un país que es mou perquè tu, en ell, et mous. Ni que sigui perquè si et quedes parat el sostre et caurà al damunt. La densitat dels déus a sobre de cada teulada és brutal. I només a l’aire lliure els déus són lleugers. (Gonçalo M. Tavares, “Un viatge a l’Índia”, Cant VII, 33)    Amb la convicció, doncs, que a l’Índia s’hi camina i que la densitat dels déus és immensa, i que per tant s’hi ha d’anar a badar i a deixar-te portar pel que veus i el que endevines encara que no ho vegis, al cap de poca estona d’aterrar a Nova Delhi ens asseiem en un atrotinat auto-rickshauw, groc i verd, que ens porta al recinte i a la tomba de Humayun, el segon emperador de la dinastia mogola establerta a l’Índia a mitjan del S. XVI. El monument és patrimoni de la Humanitat (un de tants a l’Índia), i ens sorprèn per la polidesa i l’equilibri de les seves mides, de planta octogonal...

      La direcció del PSC en la votació de la petició al Congrés per a la celebració del referèndum a Catalunya ha optat, al meu parer, per un posicionament en part incongruent, i en tot cas molt arriscat per les conseqüències que se li poden derivar. Incongruent, perquè havent abandonat definitivament el seu posicionament inicial de recolzar de manera crítica la convocatòria d’una consulta pactada, queda de fet alineat amb els partidaris del no a qualsevol classe de consulta, pactada o no. En la votació d’avui a favor del no, no hi ha matisos, s’hi expressa inequívocament la voluntat de no demanar al Congrés que s’avingui, per una via o altra, a consultar els ciutadans de Catalunya.    Per a desfer aquesta incongruència respecte de l’opció inicial en pro d’una consulta pactada, de res no li serviran les gestions que pugui endegar directament amb el PSOE, per la convocatòria de la comissió bilateral Estat-Generalitat, o per la formació d’una comiss...