quadern d'en Cinto Amat

      Si la política fos només l’art del possible, l’adhesió dels parlamentaris del PSC al Congrés a la proposta de CiU, perquè el govern de l’Estat i el de la Generalitat iniciïn un diàleg amb l’objectiu de possibilitar la celebració d’una consulta als ciutdans i ciutadanes de Catalunya per decidir el seu futur , acabaria sent una ació política sense cap sentit, una més en la línia de demanar al govern de l’Estat el Concert econòmic sense possibilitat material d’obtenir-lo, o de proclamar unilateralment la condició de subjecte sobirà sense disposar de més fonament jurídic que la pròpia declaració autoafirmativa. Perquè és obvi que el Govern de l’Estat no donarà ni un pas per iniciar aquest diàleg, ben al contrari, es negarà a atorgar la més petita espurna de legalitat a la pretensió d’una consulta als catalans sobre el seu futur. Però si la política és també l’art d’apuntar cap a un objectiu que de moment és inabastable, amb la intenció de posar de relleu les s...

Hem descendit al fons del pou dels nostres somnis. Orbs de sentit, hem malgastat gest i paraula pels esglaons del temps baixat. Només hi ha nit, no retrobem els mots que ens portin per l’alta escala vers la llum plena sobre les aigües. Ens falta l’àngel per lluitar amb ell dins la foscor d’un temps estrany, perquè ens retorni part del seu foc i ens alliberi del vell malson quan preguntem per Sepharad. C.A. 

   “La generació Ibèria va donar al país els homes més brillants de la seva generació”. Amb aquesta afirmació conclou l’amic Joan Safont la seva obra, el seu primer cop (com diu el prologuista Francesc Canosa), “Per França i Anglaterra” , amb el subtítol explicatiu de “La I Guerra Mundial dels aliadòfils catalans”. Ibèria , la revista que durant els anys de la Primera Guerra Mundial (“La Guerra de les Nacions ”) va ser creada amb la finalitat exclusiva d’expressar els sentiments i la ideologia d’un grup emergent de periodistes catalans en pro dels interessos que representava França, i en menor mesura Anglaterra, enfront de l’imperialisme germànic. Ideologia i sentiments que es vehiculaven amb el seguiment concret dels fets de guerra. Aquells homes periodistes, intel.lectuals, artistes i escriptors, van ser Claudi Ametlla (el director), Romà Jori, Màrius Aguilar, Antoni Rovira i Virgili, Prudenci Bertrana, Eugeni Xammar, Alexandre Plana, Josep Mª Junoy, Feliu Elia...

Imaginem-nos l’escena: al restaurant La Camarga dues dones i una espelma, un cambrer que s’arremanga i posa al mig la florera amb micròfon al darrere. Sembla una escena normal de dues bones amigues, un cara a cara amical de la Maria i l’Alícia compartint vins i viandes amb secrets i riallades. Però la taula està minada amb samfaina i detectius, barreja cuina nostrada amb menjars gens digestius i es connecta amb els tres móns de poder, diner i passions. Hi ha un fil que ens porta als Pujols amb motxilles cap a Andorra, una pista amb molts revolts que de tant en tant s’ensorra, l’enigma d’un gran cognom emboirat per un malson. El fil segon va al pepé de l’Alícia i el Moragas, disposats a fer merder si les coses van a males, a dur el Mas contra les cordes si aparegués la discòrdia. I el tercer va al Zaragoza i a altres magmes partidistes, una història que s’esbossa entre veritats i mentides, la de l’espia...

   El Papa és fal.lible. Ho ha reconegut al renunciar a la càtedra de Sant Pere apel.lant a la seva incapacitat física, intel.lectual i moral per a continuar exercint correctament el seu ministeri. Amb aquest gest reconeix que el Papa pot fallar, que no està per damunt de les vicissituds de qualsevol persona humana, no només per les xacres de l’edat sinó també pels condicionants històrics, personals i socials de tota mena als que està sotmesa la comesa papal. El Papa no renuncia perquè està malalt. Renuncia, conscientment i lliurement, perquè es troba sol i no se sent capaç de portar endavant la seva tasca. Si algú altre pot, ve a dir, que continuï. I en aquest gest no hi ha només la constatació d’una incapacitat sinó sobretot el desafiament implícit, de cara al futur immediat, perquè les condicions de l’exercici de les funcions del Papa es desenvolupin sota nous paràmetres.    Pius IX, al promulgar la Constitució dogmàtica Pastor Aeternus el 18 de juliol d...

   Què ens queda quan se'ns moren els  creadors, el filòsofs, els poetes i els músics? En el cas d'Eugenio Trías, els solcs de la seva creació que miren al futur, la llavor d'una obra que no s'acaba mai, que sempre es complementa, la tensió entre la prosa de la història i la poesia de l'esperit,  el so i la música,  la raó i el símbol, allò que és determinat i allò que és infinit, el present i l'horitzó, els anhels  i els límits. “Como apuntaba de modo perspicaz Thomas Mann, sería preciso imaginar un verdadero encuentro de Marx y Hölderlin, o de la razón ilustrada referida a la transformación de este mundo y de la razón poética capaz de reencantar poéticament el mundo. Ya que solo en forma poética (dichterisch) habita el hombre, testigo de lo sagrado, esta tierra que constituye su ámbito de expansión y de despliege. Pero esta forma poética no debería hallarse en completa disonancia con las exigencias de la vida que la razón ilustrada satisface...

Diu Rajoy :”Tot és mentida, tot, llevat d’alguna cosa”. I ens engega tots a dida com si féssim molta nosa com si ell dictés la regla i nosaltres l’excepció, pobres ignorants de sempre que acusem sense raó. Però en aquest “alguna cosa” hi ha quelcom que li trontolla, que massa bé no li sona, que des de dins l’escorcolla i li fa saltar gargalls per sobre la barba blanca quan amb tot d’escarafalls nega i nega i no s’aplana. El “llevat d’alguna cosa” supera sempre la llei, ve de lluny, és molta cosa, el fa viure a cos de rei, és millor que un bon ribeiro, té el control dels tresorers, de Bárcenas a Naseiro, experts en filtrar diners. L’excepció no és poca cosa, i la regla enverinada emmerda tot el que toca, el govern i la bancada, de manera que des d’ara farem nosaltres la norma, comptes sense palangana, deixant-li a ell la deshonra. El “llevat d’alguna cosa” serem tots, petits i grans, perquè és ell el q...

   Lorenzetti, "Els efectes del bon govern" (Siena)      Se’ns ha dit i platicat que de les bombolles immobiliària i financera en som responsables en bona part els ciutadans del carrer, els que vam aprofitar-nos de les escorrenties del diner fàcil que rajaven dels Bancs i Caixes sense cap control per comprar-nos un pis, un terreny, per pagar-nos un viatge, per costejar uns estudis o un modest projecte autònom o empresarial, quan la base econòmica real de les nostres circumstàncies personals i socials no ens ho permetien, i per tant ara hem d’assumir estoicament les conseqüències de l’austeritat forçada, les retallades en béns socials bàsics, l’atur, els dubtes per la solvència de les pensions, la desaparició de projectes d’inversió, d’educació, culturals i d’investigació, la inseguretat, en definitiva, pel futur de vàries generacions.    Segurament que vam anar més enllà del que ens permetia la nostra capacitat d’endeutament, individualmen...