quadern d'en Cinto Amat

Si les dades no em fallen, la recaptació de la marató de TV3 contra la probresa ( 4.030.182€) és bastant menys de la meitat de les recaptacions de les maratons del 2010 (8.735.103€) i 2011 (8.931.418€). Què ha passat? Tot i que la comesa era de nivell molt superior, la gent ha reaccionat de manera molt menys entusiata que quan l’objectiu era lluitar contra malalties concretes necessitades de fons per progressar en la millora de la investigació i dels tractaments. Serà potser que hi ha hagut la percepció que la lluita contra la pobresa és un objectiu massa desbordant, massa greu i excessiu per convertir-lo en una simple plataforma de propaganda des de la tv? Serà potser que la gent intueix que la pobresa no és precisament una malaltia sino una situació social fruit de la desigualtat d’oportunitats, i que contra aquesta situació la sensibilitat ciutadana apunta més cap a la responsabilitat dels poders públics que cap a les minces possibilitats de l’aportació personal?  ...

Diu Aguirre: “La copa, a porta tancada, i quan s’acabi el partit, segons qui l’hagi guanyada, que li diguin bona nit. El príncep, no cal que hi vagi, i el rei, a caçar elefants, no fos cas que amb el contagi de bascos i catalans brandint les seves banderes, ikurrinyes i senyeres, s’encengués la capital contra l’himne nacional”. Doncs què voldries Aguirre? No t’agrada el joc del Barça ni el joc de cap Izaguirre que puguis veure per casa? No veus que l’himne fa nosa si ens anul.les tots el gols abans no rodi la cosa, si es veu massa que el que vols és tapar-te les vergonyes amb la bandera espanyola? Esperança, esperanceta, deixa de fer la punyeta. Quina cara posaràs quan surtis a la tribuna i el soroll que sentiràs serà el de Fuenteovejuna? Els esgarips del teu himne arribaran fins a Sol, proclamant que ets ben estúpida per sortir amb aquest farol. Val més un gol a Madrid, fet per l’Atlethic o el Barça, qu...

"Le poème, cette hésitation prolongée entre le son et le sens." Paul Valéry No sé què tens, poesia, que ens portes a l’abisme del fràgil equilibri entre el so i el sentit, al lloc on desemboquen la cadència del ritme i el flux vertiginós del pensament indòmit.   Poden perdre’s els mots en l’urc de cada dia, podem desfer la parla i omplir-la de verí, oblidar que som fills i hereus de la paraula, que tota veu és cant al si d’un nou desig, però sempre romandrà, planant sobre nosaltres, la potència del verb creant-nos altres noms, signes nous arrelats al dubte de l’instint, tremolors de la ment fecundada pels sons d’una antiga cançó, la més fonda i preuada, la que ens canta el poema des del fons dels sentits. C.A. XXVIII festival internacional de Poesia de Barcelona 8-17 de maig de 2012