quadern d'en Cinto Amat

De vegades convé que el martell no repiqui, que la falç se n’adoni que és el puny qui la guia, que la ploma no escrigui si no sap per què escriu, si en els mots que dibuixa hi ha l’engany de qui els dicta. De vegades convé que les presses s’aturin, que s’apagui el soroll i s’abaixin les portes per viure des de dins el que passa per fora. De vegades convé fer reposar les eines si t’han tret de les mans el sentit de la feina. De vegades convé fer-te un amb molts altres per retrobar la veu que a tots ens dignifica. De vegades convé. C.A.

Detall de l'Al-legoria de la Primavera, de S.Botticelli Retorna el temps de l’estació primera i tot és com un gest suau i amable, un cos que t’embolcalla amb colors vius mentre et pica l’ullet per preguntar-te: i en el teu gest, on viu la primavera? Retorna el temps de l’estació primera i respira la branca al cor de l’aigua vinclant-se amb el batec de la tendresa mentre et pren de la mà per preguntar-te: i en el teu cor, on neix la primavera? Retorna el temps de l’estació primera i tot és com un doll de llum novella brollant sens fi dels ulls de la natura que s’encaren amb tu per preguntar-te: i en els teus ulls, on creix la primavera? C.A.

De vegades el teatre pot encendre l’emoció més profunda. Vaig veure Incendis de Wajdi Mouawad , al Romea, i no m’acabava d’explicar com la narració d’uns fets tant violents, com la descarnada itinerància vers l’origen del desastre en el que es descobreix, a través d’una odissea tràgica, que la violència neix i es nodreix de la mateixa sang, podia desembocar no en un sentiment d’impotència absoluta sinó de consol, no en una ràbia dominada per l’odi contra l’odi sinó en una obertura cap a un horitzó de sentit i coherència. La paraula contra l’absurd. La tinta contra la sang . La transparència de la poesia contra l’opacitat de la història. En l’origen, en la pregunta de com comença i s’engendra la violència, es confonen els bàndols, un acte d’amor dóna pas a una història fratricida que pugna per ser combatuda per la mateixa força de l’odi que beu de les mateixes fonts. W. Mouawad, d’origen libanès, ho explicava en una entrevista: “Miro la terra del meu pare i de la meva mare i m’hi veig...

Santa Maria de Gerri Confesso que m’ha emocionat més la història del drap de quadres de la nena d’Auschwitz i la seva pregunta (“warum”, per què? ) que la història del Storioni de Cremona. Confesso que m’ha enganxat la història del mal al revers de l’autobiografia d’un atacat per Alzheimer El Gran, entre els records i els misteris de la Sara. Confesso que em solidaritzo amb els monjos de Sant Pere del Burgal, a tocar de l’Escaló, i amb la seva tristesa en tancar el monestir. Confesso que tinc ganes de penjar la pintura d’Urgell, de Santa Maria de Gerri, al menjador de casa. Confesso que en el puzzle modèlic de la història algunes peces no m’acaben d’encaixar, o les veig sobreres. Confesso que la Laura hi és però com si no hi fos. Confesso que em recorda coses ja molt ben explicades per Primo Levi o Vasili Grossman. Confesso que em quedo tancat dins el laberint de la història d’una amistat que té els seus racons i les seves traïdories. Confesso que la relació de la mare amb la Lola Xi...