quadern d'en Cinto Amat

Vora la Seu mira el marbre novell la pedra antiga quan balla el rosetó la dansa de la llum. Amb llum de mar, encimats a Ses Ànimes, s’abracen fort el pi i l’oliverar seguint els sons de l’aigua. Sons de paraules fendeixen l’aire pur a Miramar i amb el vigor de Llull foraden el rocam. Rocam nevat, emmirallat al Gorg Blau i glaçat, bevent-se el cel obert amb mans del Puig Major. Milers de mans s’enlairen de la pedra a Sa Calobre per fer present al cel la memòria de l’aigua. Memòria erecta al Cap de Formentor que fita al lluny, sobre la roca esquerpa, l’arrel i el cant de l’arbre. El cant del dia s’apaga a S’Albufera i a poc a poc va desgranant els tons de sa claror darrera. C.A.

Mentre l’Alícia treu pit al país de meravelles i ens assenyala amb el dit el seu paradís d’estrelles, lliure del tot de cabòries, sense taxes ni memòries, els convergents sobirans miren cap a una altra banda, i per rentar-se les mans demanen la palangana als servidors del pepé. És tan plaent l’ablució, s’hi troben tan i tan bé, que en el mateix balneari veuen junts la solució, les pautes de l’ideari per viure i no prendre mal: la reforma laboral que amb menys cost i menys desfici porta el mateix benefici. I, doncs, la sobirania? Queda per un altre dia… C.A.

Set magistrats del suprem varen sortir de cacera, se suposa que amb bon tremp i amb empenta matinera. El bosc de Gürtel es troba en un antre corronyaire on els caçadors amb toga havien d’allisar l’aire perseguint el porc senglar: així ho posava el cartell quan la veda s’aixecà perquè hi entrés el tropell. Però heus aquí que a la contrada vivia un paó acolorit, amb la ploma estarrufada, blau i verd, molt eixerit, que es deia (i encara es diu) “Garzón”, l’estrella emplomada, si bé garsa per perdiu ens donà alguna vegada. I aquell paó estarrufat, pensant que res passaria, es ficà al tros acotat per provar com lluiria. Els caçadors quan el veuen es mirem i no s’ho creuen, els hi creix un pam el nas i bandejant els senglars ensumen que és el moment d’esplomar el paó valent. Qui dispara?, es pregunten, però de cop tots ja l’apunten i deixen descolorit aquell gall tan presumit. I la gent d’aquell indret, que volia fer neteja, proclama que no hi ha dret, i crida i s’angunieja: quina justícia é...

El dimarts vam enterrar el Noi de Ca L'Estevet a Ullastrell. Cosí germà, fill de la tia Adelaida i de l’oncle que no vaig arribar a conèixer, desaparegut durant la guerra. Es deia Josep, però tothom el coneixia com el Noi , apel.latiu que va conservar tota la vida, inconfusiblement associat a la funció de pal de paller de la família, el nen nascut poc abans de començar la guerra i que passa a ser noi, el puntal del precari grup familiar que ha de tirar endavant com pot, i així el comencen a veure i el veuran sempre els veïns del poble. De Nois amb aquestes connotacions n’hi ha arreu, encara que comencen a desaparèixer, mentre que de Noies que hagin conservat tota la vida aquest apel.latiu no en conec cap. Anant al poble, comentàvem que dels vuit fills del Noi només en reconeixeríem els tres grans, i dels catorze néts n’hem perdut completament la pista. Del Noi m’ha quedat el seu saber estar, aquella subtil elegància de les persones senzilles que mai no es fan notar però que sempr...