quadern d'en Cinto Amat

En l’aire indefinit de la vaga general (l'endemà cada part ha defensat que tot ha transcorregut segons les seves previsions) es dibuixa sense gaires matisos la convicció molt generalitzada que Zapatero està sol, que li han crescut tots els nans, els domèstics i els de fora, que el sobtat canvi de rumb en la política econòmica endegada a partir de maig d’enguany l’ha de precipitar fora del govern, probablement sense esgotar la legislatura. Les dretes han estat sempre, per definció, contràries a la vaga general, però aquesta vegada se la miren amb simpatia. Les contradiccions es donen per justificades si contribueixen al que elles, ara, també en diuen el canvi . Veurem si Zapatero pot passar la tempesta sense que se l’emporti, si refent els ponts amb els sindicats i le seves bases socials milloren a curt termini les dades macroeconòmiques (reducció del dèficit, recuperació del consum, creixement del PIB, lenta disminució de l’atur, millora de les exportacions…) que li permetin esgota...

La discreció : C.M. Dubufé, 1820 Si en la vida en general la discreció, la sensatesa en el comportament, forma part de l’art de viure de manera tranquil.la i eficaç, sense massa pertorbacions, en algunes feines professionals, com ara la d’advocat, la discreció no només se li suposa sinó que se li exigeix expressament sota pena de sanció d’acord amb normes deontològiques. L’advocat se suposa que és discret, i si no ho és, si no és capaç de mantenir el secret de moltes intervencions en les que estan en joc l’interès econòmic i el benestar de les persones, se’l sanciona. Però passa que els límits deontològics de la discreció cada vegada són més laxos, i en la societat de la immediatesa i de la circulació indiscriminada d’informacions i d’opinions que ens ha tocat viure ser indiscret, obtenir protagonisme a partir de les dades d'un encàrrec professional, moltes vegades ja no es considera un defecte sinó que acaba presentant-se com una virtut, un senyal de la dedicació incondicion...

La reacció d’una part de veïns contra el trasllat del Centre de Menors del Mas Sant Jordi a les dependències de la parròquia de la Mare de de Déu de Montserrat pot respondre a la percepció més o menys conscient, sempre subjectiva, d’un determinat risc per als interessos particulars, com ara d’augment de la inseguretat al carrer, de baralles, de danys a la propietat privada... És simptomàtic que un dels aspectes que han posat de relleu és que el pati de les noves dependències del Centre comunica amb els patis de les finques d’alguns veïns que no hi estan d’acord, donant a entendre que aquesta comunicació física portarà problemes. És del tot lícit, i fins convenient, expressar les pròpies pors, perquè la por, al cap i a la fi, és un sentiment normal d’autoconservació que com senyala el professor Daniel Innerarity en un article recent ( “ El miedo global” ) pot contribuir a prendre mesures de protecció institucional, socialment consensuades, necessàries per mantenir la convivència. Bon...

Canta, canta, mestre d’aixa, que la fusta bé es rebaixa al compàs del teu esforç mentre l’eina omple de sons les drassanes de la riba i ens desvetlla melodies que la mar guarda al seu si per qui les vulgui sentir. Fas cançons d’amors perduts i de vides retrobades, de pescadors i llaguts tornant al port de la tarda, d’esperances i neguits sota la volta estrellada quan el caliu de la nit té gust de rom i abraçada. Però la que ens agrada més surt del tall de la teva aixa, té veu de mestre i fuster, tons del ribot que acompanya cada gest del teu treball per bastir una barca nova amb quilla i proa brillant com els ulls clars d’una dona. Canta, canta, mestre d’aixa, que la fusta bé es rebaixa al compàs del teu esforç mentre l’eina omple de sons les drassanes de la riba i ens desvetlla melodies que la mar guarda al seu si per qui les vulgui sentir. Sense l’aixa i el teu cant no hi hauria cel de barca ni vela sobre la mar rebent el bes de les aigües, no sabríem les cançons dels amors d’allà a...

Fent ús d’un condicional intemporal Artur Mas no s’està de dir i de repetir que ell votaria a favor de la independència en un referéndum, però que ara no toca perquè molt probablement es perdria. D’aquí es dedueix que Artur Mas és independentista en la intimitat, que diu a qui ho vulgui o ho pugui entendre que la seva pulsió política més íntima l’empeny a la independència, però que per les circumstàncies que ara concorren és més convenient decantar-se pel dret a decidir, una mena de tertium quid que segons intenta explicar participa alhora de la naturalesa sobiranista i del realisme possibilista de l’acció política concreta. I ara ens presenta l’exemple de com funciona aquesta combinació de possibilisme i d’íntima pulsió per la independència, sostinguda pel sobiranisme, incluint en el seu programa electoral l’exigència del concert econòmic avalada per una consulta popular que no hauria de ser condicionada pel govern central. I hem d’entendre que en aquest exemple la consulta popul...

Rellegint Carles Riba he trobat una senzilla composició, una tanka , que compara la pàtria amb una herència. Metàfora molt encertada en aquests moments, quan sembla que Catalunya s’hagi de prendre com un ens abstracte, com una aura etèria que ens ve graciosament donada, com un bé immaculat i immarcescible, una aspiració incondicional que procedeix de la llunyania dels temps i que té per si mateixa el dret de créixer i d'acréixer en qualsevol circumstància. Les herències no són res de tot això. Es poden acceptar o refusar, i mai no vénen perquè sí sinó perquè algú ho ha disposat lliurement. Moltes vegades van carregades de secrets, de sorpreses, de deutes, de reclamacions, de llegítimes i d’impostos per pagar, de tantes coses pendents que més val no acceptar-les perquè són realment folles. L’herència atorga ineludiblement al qui l’accepta un sentit d’identitat i de continuïtat amb els causants, els antecessors que l’han feta possible, amb el seu esforç i les seves limitacions, ...

El PP està manipulant el T. Constitucional fins a límits que no pot tolerar l’Estat de dret. Abans de dictar-se la sentència sobre l’Estatut ja va aturar amb males arts la renovació al Senat dels membres que tenen el càrrec caducat en aquest Tribunal, inclosa la presidenta. L’estratègia va consistir en què les CCAA del PP presentessin dos noms inacceptables, un d’ells (el d’Enrique López, portaveu de l’anterior Consell del Poder Judicial) sense complir els requisits mínims d’exercici temporal de magistrat per poder optar al càrrec. La Sentència de l’Estatut es va dictar, per tant, en situació de flagrant irregularitat de la composició del Tribunal, amb la conseqüència d’afegir desprestigi a la ja desprestigiada institució i de sumar un obstacle més a la configuració territorial i política de l’Estat . Ara continuen les males arts, que consisteixen en recórrer el veto del Senat al Sr Enrique López i fer que passi el temps perquè el TC no es renovi durant tot el que queda de legislatu...

Molt més del que imagines se t’ofrena i és més del que ara veus el que t’espera perfent-se en l'infinit de cel i pedra després de cada petja a la carena. No és pels teus ulls que creix la llum serena, ni és el teu pensament l’últim esquema de la imatge que et prens com si fos teva, com l’íntima raó d’allò que alena. La memòria de l’aigua en el penyal et parla d’antic glaç i roques noves, ressona dintre teu des del seu temps dient-te que no ets tu el foc germinal, que tot és més del que vols i retrobes, més enllà del que perds i el que retens. C.A.