quadern d'en Cinto Amat

El meu país, content, se’n va de copes, i no en pren una o dues sinó tres, i si pogués se les beuria totes, embriagat pel joc del tot o res. Floten al meu país moltes persones, com si d’un núvol blau s’hagués suspès per contemplar millor les belles formes: l’escorç del gol messi ànic l’ha corprès. No li reprenc, si almenys així és feliç per una estona, just el que s’allarga la crisi que rodola encapsulada dins una volva folrada de cuir. Sovint el goig rebot com la pilota, dribla la sort, valent, i arriba a porta. C.A.

No val la pena abonar-se al pessimisme anticipadament, però és bo preparar el paisatge per si perdem. Els de TV3 diuen que aquesta copa és nostra . Però i si acaba no sent-ho ? Llavors ens pot reprendre la síndrome dels vençuts, a la que tan propensos som els catalans, aquella moral de la derrota de la que prediquem grans virtuts, el tornarem a lluitar, tornarem a sofrir .. . de sempre, que diuen que fa treure forces de flaquesa i floretes per l’estil, però que si examinem de prop no és més que un mecanisme de compensació dels que se senten eternament agreujats i emprenyats. Si guanyem, feliços, haurem demostrat que l’èxit esportiu, amb aquest Barça, consisteix en una sàvia harmonització de plaer i creació, aquesta manera peculiar de jugar ofensivament que satisfà com espectacle i crea estil. I si perdem, no tindrem el plaer de la victòria (sempre fugaç!) però ens quedarà el bon gust de la feina ben feta, un benestar de fons que no es perd tan fàcilment. Com que l’esport és una met...

Sí! Jo sé d'on procedeixo. Insaciat com la flama cremo i moro consumit. Llum es fa tot el que agafo, carbó esdevé tot el que deixo: flama sóc ben certament! (Nietzsche, "Ecce homo") La flama esdevé llum quan el ble es consumeix, una llum persistent que transforma les cendres, com l’instint de claror que no voldria perdre's mentre crema el record i el dolor s'enardeix. C.A. ("Magdalena penitent ", de Georges de la Tour, pintura convidada a El Prado , 28 d'abril-28 de juny 09)

El semiòleg, filòsof i historiador Tzvetan Todorov , després d’examinar amb detall els documents sobre la pràctica de tortures a les presons de la Cia, fets públics el 16 d’abril pel govern Obama, i de comprovar la complicitat de juristes, psicòlegs, psiquiatres, metges i professors universitaris que van contribuir a donar empara legal, professional i social a aquestes pràctiques que es portaven a terme amb la denominació eufemística de “tècniques reforçades d’interrogatoris” ("Los torturadores voluntarios de Bush") , arriba a la següent i inquietant conclusió, que de fet està a la base de tots els règims totalitaris :” El que ens ensenyen aquests documents és que qualsevol home, sempre i quan formi part d’un col.lectiu i estigui recolzat per ell, si obeeix els nobles principis dictats pel sentit del deure , per la necessària defensa de la pàtria , i es deixa arrossegar per un temor elemental per la vida i el benestar dels seus, pot convertir-se en torturador”.

T’han solcat les naus romanes carregades d’oli i vi, amb grans rems i vela arbrada, resseguint l’antic camí que feien sota muralla els mercants de Burriac, creuant la nit perfumada amb flaire de vinya i mata. Mar dels senyors d’Alarona, dels Montcada i Castellvell, badia de Barcelona que emmiralles l’art novell, els precs de Santa Maria i els tocs del seu campanar cridant els serfs a la missa i al comú la pagesia. Mataró és com una nau que té les veles plegades sobre l’asfalt i les vies. Del turó d’Onofre Arnau albira el mar i les barques, tot enyorant els vells dies de cançons i salabror vora els horts de Sant Simó. Has gronxat la nau cofada com si fos closca de nou, La Coca que t’ha dat fama i t’ha obert nous horitzons, mentre dins de les muralles els confrares de Sant Elm han volgut fer-te més ampla tot bastint noves drassanes. Mar de colors d’indiana, tu que guardes el record dels aires clars de l’Havana al teu barri mariner, desplega de nou les veles i serem com pescadors feineja...

El debat del Parlament sobre la situació econòmica del país s’ha convertit en un pim-pam-pum de fira contra Zapatero. Zapatero actua com un pregoner de propostes, però cap del gust dels grups de l’oposició, i aquesta l’acusa fins i tot de copiar mesures que no són de collita pròpia. Zapatero proposa i promet el que en algun cas no depèn només d'ell (que paguin els altres, les Comunitats Autònomes, en el cas de la subvenció per a la compra d’automòbils, com si la compra de vehicles tipus Q3, per exemple, signifiqués una vàlida estratègia econòmica basada en el canvi de tecnologia energètica i en els preus assequibles que justifiqués prou destinar-hi diner públic...), i tots els grups tenen motius (més polítics que econòmics) per no estar-hi d’acord, però cap d’aquests motius tenen a veure amb la recerca objectiva de la millora de la situació econòmica . Tots estan preocupats, sobretot, de marcar paquet polític. Contra l’encaparrament que aquest batibull provoca, val més prendre dist...

Campanes de colors al campanar dansaire, batall tendre i sedós que fa repicar l’aire. Trompetes inaudibles d’un orgue fet d’arrel, cadències invisibles del temps que us broda el vel. C.A.

Finalment, Patxi López ja és lehendakari. Les tribulacions sòcio-econòmiques dels moments presents fan que passi una mica desapercebut per la majoria el significat d’aquest canvi. El PSE ha estat molt atrevit pactant amb el PP, i estan per veure els resultats de la trajectòria que ara comença. El fet que Patxi sigui lehendakari és conseqüència d’un disseny del nacionalisme espanyol traçat des de la Moncloa, que tindrà repercussions a nivell d’Estat i que podria estar prefigurant, si no un govern de concentració nacional, sí alguns pactes PSOE-PP en qüestions estatals de primer ordre (terrorisme, economia, modificació de la Llei electoral, Estatuts, Tribunal Constitucional...), o bé és més aviat el resultat inevitable, avui per avui, de la situació excepcional que viu el País Basc, en la que el PSE no ha volgut posar en dubte la legitimitat que li han atorgat les urnes per aconseguir el govern, malgrat que hagi hagut de ser amb la col.laboració del PP ? Sigui com sigui, el PNB tam...

Del monestir de Sant Benet , al Bages, Caixa Manresa n’ha fet un Món , de la mateixa manera que la família Casas en va fer el seu món , la seva residència d’estiueig a començament del segle vint. Les cel.les dels monjos benedictins van donar pas a la terrasa porticada dels Casas i a les estances ornades amb restes d’algun retaule barroc del monestir, mentre el fill Ramon , bohemi i donat a la vida fàcil que li permetien els ingressos de la fàbrica tèxtil familiar (a tocar del monestir, testimoni mut de la riquesa i de la història acumulades) , podia fer volar la imaginació per entre els capitells del claustre romànic, vestint de cent maneres diferents la Júlia Peraire , la venedora de loteria de la Rambla de Barcelona que d’amant va acabar convertint-se en la seva dona contra consells i costums imperants a l’època, i això quan ja començava a fer-se oblidadissa l’olor d’absenta i la flaire del cigar de Madeleine en el record del Folies-Bergère. Malgrat alguna sensació d'atapeïment ...