quadern d'en Cinto Amat

Què ens tocaran, o què ens diran que hem d’interpretar. Veurem què diu el TC en la Sentència sobre els Recursos del PP i del Defensor del Poble contra l’Estatut. Es pot esperar qualsevol cosa, tenint en compte la degradació a què s’ha autosotmès aquest Tribunal amb les seves trifulgues internes, exacerbades des de fora pel mateix PP. La qüestió principal serà, sens dubte, la forma com encari el problema de legitimació que s’hauria de plantejar, donat que es tracta d’uns Recursos de naturalesa política, revestits d’arguments jurídics, en un context en el que tots els tràmits de la Constitució s’han observat rigurosament: presentació del projecte pel Parlament de Catalunya, discussió i acord a les Corts i Referèndum aprovatori. En aquestes circumstàncies, pot el TC atribuir-se una legitimitat superior a la que reconeix la mateixa Constitució, en els tràmits d’aprovació de l’Estatut, al Parlament, a les Corts i a la Comunitat que l’ha referendat? Aquesta és la qüestió fonamental. Mai, ...

Paradoxes del temps, el blanc i el negre d’ara, d’aquesta foto sépia, és el vívid mirall dels colors de llavors, de la joia a la cara, de la il.lusió arbrant-se com al mar el corall. Enduts pel flux de l’ara i l’ahir que mai no es para, mirem endins i som reflexos d’un retall pintat sobre el que fou i el que volem encara, el verd del fons i el blau perdent-se aigües avall. Els qui de lluny mirem i els qui de lluny somriuen, som ells o són nosaltres imantats per la crida d’aquells anys que obstinadament ens sobreviuen ? No podem abastar la imatge que ens convida a traspassar el mirall, però sí seguir la llum que uneix tots els records brollant entre els dos ulls. C.A.

El darrer poemari de Joan Margarit , "Misteriosament feliç" (Proa), és un assossegat i lúcid recorregut des de la infància fins al raval d’allò que és últim, la mort. Convoca la infància com qui busca l’explicació del que s’acaba: Hi ha un nen que juga a amagar-se en la fosca de la infància. I un vell que, descalç, el busca sentint el fred de la gespa humida per la rosada. (Parc de la infància) Com qui des del final pot recuperar-la definitivament: Vaig passar molt de temps sol a la infància, i ara la vida em torna a aquell indret on sense pressa puc, com els ocells, sentir que la distància és als ulls. (Forès 2008) I la mort s’albira com un comiat quiet, tranquil, despullat de qualsevol inquietud i, malgrat tot, compartit: Sense racons per a la por, la casa m’ha despullat els ulls. Ni l’esperança pertorbarà l’última mort. No hi ha cap altra casa pels qui estimo. (Despedir-se) Com l’última escena, il.luminada pel que queda d’una absència finalment, misteriosament...

Esgarrifança és el que produeix la lectura del Diari d’un pistoler de la FAI , transcrit per Miquel Mir en el llibre del mateix títol (Proa, 2008), que parteix del text sencer del diari del membre de la FAI, Josep Serra (nom de guerra), i del testimoni directe de Maurici B, actualment un avi venerable i fa setenta anys, quan en tenia catorze, fillol i company del Josep a la mateixa Patrulla de Control de la FAI , entre juliol de 1.936 i maig de 1.937. El diari està escrit a Londres, on el Josep S. es va traslladar a finals de 1.939, a un pis de l’amic brigadista Steve , convenientment assortit amb bona part de les obres d’art i objectes de valor que havien requisat d’esglésies i cases adinerades durant les passejades de les Patrulles de Control, i que havia anat enviant amb caixes ben preparades i dissimulades els últims mesos de la guerra civil, quan veia que el seu futur a l’estranger es podria refer econòmicament amb la venda de tot aquest material. És a dir, que entre l’escript...

Dues històries paral.leles: la de l'insubstancial aspirant a parlamentari, Pelai Puig Alosa , que acaba a la Conselleria de Cultura de la Generalitat, i la del tauró refinat i especulador, Ginès Jordi Martigalà , que acaba surant a les aigües de la Barceloneta amb la madonnetta del Bronzino de companyia. I per entremig, molta divagació artística per suavitzar el mal rotllo, molta Galeria Borguese , molta Veritat de Bernin i, molt de cataplasma seudofilosòfic i molts jocs de fira giravoltant la política per dissimular les carències d’una narració que fa aigües per tots costats. Defraudació sense pal.liatius: aquesta és la impressió que m’ha deixat la darrera novel.la de Baltasar Porcel, “Cada Castell i totes les ombres”. Poc castell literari i moltes ombres narratives, amb una sintaxi torturada i a voltes incomprensiblement mal resolta (aquests pronoms relatius penjats al principi de moltes proposicions, aquesta manca de verbs per determinar l’acció, aquest abús de l’ablatiu ab...

No t’han fet President perquè tens la pell negra. Tampoc els estels neixen perquè la nit arriba, però la claror que vetlla la fosca al cap del dia guarda el sabor i el bes del sol que no vol perdre, i aquest broll saborós del gresol de la terra, que congria els colors sobre l’arc de la vida, adolla ara en un punt on és l’eben que brilla. Perquè no és per la pell, però ets President, i ets negre. Ja és hora de provar si de veritat podem , si l’audàcia és capaç d’adreçar l’esperança, si el vessant de fortuna ens canvia el futur i si el teu verb, Barack, assaona aquest erm on no arrela l’entesa ni floreix la paraula. Ja és hora d’apostar pel color més madur. C.A.

Si yo tuviera que nombrar, oh Mundo Occidental, tu espectáculo y paisaje más poderoso, No serías tú, Niágara – ni vosotras praderas sin límites – ni las gigantescas grietas de tus gargantas, Colorado, Ni tú, Yosemite – ni el Yellowstone con todos los bucles espasmódicos de sus géiseres que suben hasta el cielo, apareciendo y desapareciendo, Ni los conos blancos de Oregon – ni el cinturón de grandes lagos del Hurón – ni el curso del Misisipí: Yo nombraría a la humanidad que bulle ahora en este Hemisferio – la vocecita silenciosa que vibra – el día de elecciones en América. (Su corazón no está en los elegidos – el acto mismo es lo importante, la elección cuadrienal), La extensión del Norte y del Sur, despierta – en las costas y en el interior – de Texas a Maine – los Estados de las Praderas – Vermont, Virginia, California, Por fin, la lluvia de votos desde el Este hasta el Oeste – la paradoja y el conflicto, Los copos de nieve que caen innumerables – (conflicto sin espadas, Aunque más po...

Depravació mental en un solar devastat. Perquè solar devastat moralment és el que delimiten els contorns de l’angoixa, de la por, de l’acorralament, de la soledat, de la claustrofòbia, de la submissió, traçats pel règim franquista en el terreny de conquesta immediatament després de la guerra. I depravació mental és la que s’incuba en aquest abocador de deixalles morals: la perversió d’arribar a entendre com un dret d’intromissió i d’apropiació el que no és més que una imposició, una irrupció violenta al si de les relacions més fràgils i amenaçades, per aniquilar-les del tot. Acció devastadora que no s’esborrarà de la memòria ni amb tres, ni amb cent anys de penitència amb breviari. Una acció imperdonable per més que es confessi. El mal consumat amb les maneres i les formes titellaires de l’uniforme militar i la sotana. Gira-sols cegats quan esperaven poder veure la llum. ( Pel.lícula inspirada en el seu precedent literari : Alberto Méndez, "Los girasoles ciegos" )