quadern d'en Cinto Amat

No acostumo a llegir bestsellers , i encara menys bestsellers d’acció o d’intriga. Vaig començar la lectura de “Els homes que no estimaven les dones”, de S.Larsson (Columna) amb la recança de pensar que potser em trobaria amb la típica novel.la que t’impel.leix a passar ràpidament les pàgines per veure què ve després, què li passa al protagonista que ja hagis previst o que et pugui sorprendre, per arribar al desenllaç i quedar més o menys satisfet, però sense haver disfrutat pròpiament del llenguatge que t’ho explica, de l’estil, de l’esforç creatiu de l’autor per donar forma i contingut a un món en el que et puguis sentir concernit, interpel.lat, meravellat des del punt de vista literari. En aquestes novel.les interessa molt el que passa , i molt poc el com passa . Els personatges són generalment estereotips, i la narració sol ser la negació de la literatura, es conforma amb frases curtes, d’una obvietat que et desarma, d’una simplicitat que depèn només del galimaties, laberint o...

El científic Stephen Hawking , que fa pocs dies expressava la seva incredulitat quant a l'eventual descoberta del Bosó de Higgs, amb l’accelarador de partícules que acaba d’entrar en funcionament a Suïssa, i que podria donar una explicació plausible de l’origen de l’univers o Big-Ban, ha deixat anar a Santiago de Compostela dues afirmacions contundents i inquietants: desxifrat el genoma humà, i modificats aspectes com la intel.ligència, els instints i la duració de la vida, amb la consegüent aparició de superhomes, hi haurà problemes polítics greus amb els humans no millorats que seran incapaços de competir i que presumiblement moriran o es convertiran en irrellevants; d’altra banda, està convençut que serà molt difícil evitar el desastre i la desaparició del planeta Terra en els propers cent anys. Paraules gruixudes, molt pessimistes, que no es corresponen amb l’optimisme científic i vitalista de Hawking , capaç d’explicar els orígens de l’univers i de sucumbir davant les pr...

Si hem de fer cas de la moguda que ha provocat l’estrena de Vicky Cristina Barcelona , amb les forces mediàtiques, civils i polítiques mobilitzades entorn del director, el productor, les actrius i els actors, hauríem de convenir en què Woody Allen ha fet una excel.lent inversió en el valor Barcelona, ara que els bancs d’inversió de Nova York van a la baixa. Per aquesta inversió Woody Allen ha recorregut a dos actius segurs de casa seva, Scarlett Johansson i Re beca Hall (no a Fannie Mae i Freddie Mac ), hi ha afegit dos actius encara més segurs, sense cap risc hipotecari, d’aquí mateix, Bardem i Penélope, i el resultat ha estat una pulcra postal d’invitació enviada al públic nordamericà, picant l’ullet i dient-los mireu quina ciutat, quins personatges i quines complicacions es poden trobar a Barcelona (Espanya). Potser per aixó va dir que la història funciona en una ciutat exòtica com Barcelona (¡!), i que no funcionaria a Nova York o a Londres. Sigui com sigui, nosaltres contents:...

Aquest matí, assistint a la cerimònia religiosa de comiat d’una persona madura morta en circumstàncies molt dures, per a ell mateix i per als seus, em preguntava altra vegada què podem dir i què podem escoltar que sigui capaç, si no d’explicar res, almenys de treure’ens temporalment de l’angoixa, de la perplexitat, de la incomprensió, de la impotència, en situacions així. I he sentit les paraules de l’Evangeli de Sant Mateu: “Acosteu-vos a mi els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us alleujaré”. Una invitació a la concentració i al deseiximent, a oblidar i a transformar el cansament i la feixuguesa, a confiar-les en algú altre que les pot alleujar, i, per això mateix, una invitació a la humilitat i a l’esperança. Assetjats per tanta literatura d’autoajuda, és sorprenent la frescor d’aquesta invitació personal a trobar l’alleujament no donant voltes sobre un mateix, explorant les interioritats i les capacitats individuals, sinó obrint-se simplement i humilment a algú altre. Tan s...

La xarxa de llibants es fa llum blanquinosa penjada als ulls del pont, i amb ella esguarda el sol ponent-se al seu davant, com un daurat redol que lentament davalla per l’aigua silenciosa.

L’aire corre, patina, juga, dorm i respira, inventa el joc de l’ombra sobre la gespa humida: s’escapa del vertigen de la pedra bastida al cos del gratacel que des de lluny el mira.

Al metro de Manhattan s’hi palpa la presó: accessos vergonyants, columnes i barrots, espectres vigilants amb traces de gargots menant la densa espera al fons del corredor.

Amb els carrers vessant de gent i de colors, l’excés de Chinatown, guarnit de restaurant, de fruita, magatzem i carretó ambulant, té un deix de pena antiga, prenyada amb molts dolors.

La claror matinal fendeix l’entranya blava amb un càlid deixant d’empremta lluminosa, com si Hopper copsés dins l’aura numinosa la història germinal suspesa en la llum balba.

A l’Iridium el jazz és jove aquesta nit. Vent, corda i percussió ajusten els seus sons amb l’estrany vigor d’un Pollock combinant els tons i el suau impuls d’un Rothko temperant els sentits.

Gegant entre els gegants, servint-se d’una agulla, l’Empire decidit embasta un tros de cel: voldria cosir el blau amb fil de gratacel, però el vent desfà el repunt amb l’aire que l’embulla.

Aquí, en algun punt del fons arborescent, fa justament set anys va esbrancar-se la por. Les cel.les dels pinacles són fulles de tardor caient sobre el mirall de l’aigua incandescent.

Vas dir-nos que eren d’or els carrers rutilants. Però no hi havia or, ni carrers, només fang: ho vam saber després, quan barrejats amb sang tesàvem paviments als peus dels teus gegants.

¿ Què hi fem al cor de Harlem, un diumenge al matí, asseguts a les grades d’un trist hall metodista, si el gospel no se sent i la prèdica ens rellisca, tenyint de blanc turístic el negre amb pedigrí ?

A poc a poc es fon amb l’horitzó rogent la fosca evanescent de la ciutat altiva, mentre milions de llums, de l’una a l’altra riba, l’hi prenen el relleu al gest del sol morent.

Hem escurçat el son per flirtejar amb la nit, però Atlant alça la nau, estesa amb ala blanca, i allargassem el dia seguint la cinta blava que gira, gira i gira fins a West 55th Street .