quadern d'en Cinto Amat

Maragall, que ara es presenta víctima de l’Estatut, decideix donar una empenta a l’Artur, el rei dolgut . Oblidant el tres per cent i la nit de la Moncloa li proposa, diligent, armar tots dos la tabola: “Que el Duran no et vol seguir ni fer la refundació…?, engega’ls tots a parir i desfes-te de la Unió, com jo, que tinc el carnet a no sé quina butxaca però he deixat ben clar i ben net qui és el que aquí matxaca. A mi, l’amic Zapatero, després de prometre el cel, em va donar pel trasero deixant-me’l sense cap pèl i ara tira de Montilla, ensopit, sense dircurs, que ni lidera ni brilla per no donar-li un disgust. Si convé, per començar, pren-te amb calma un any sabàtic i mirem de fer quadrar el meu partit democràtic amb el teu sobiranisme. Tindrem la casa comuna si els dos fem proselitisme des de la nostra tribuna. I a poc a poc es veurà el que encara a molts estranya: si els catalans hem d’estar a dins o a fora d’Espanya. I amb això de l’Estatut, que tu dius que vas salvar, para ...

Em llevo a les cinc de la matinada, esperonat per l’expectativa d’una excursió amb l’Agrupe , a peu, entre Cadaqués i Roses, una combinació de camí de ronda i camí de gran recorregut, arran de costa. A Cadaqués, a les nou del matí del diumenge, tot és en calma, amb poca gent al carrer, i la caminada fins al Far de Cala Nans resulta planera i agradable. Esmorzem a l’era del far, protegint-nos, asseguts a terra o be recolzats a les parets, del vent que bufa amb força. Continuem, ara pujant més, i travessem Sa Planassa, plana de garriga i mata sobre Cadaqués, puntejada aquí i allà amb partions i petites cabanes de pedra seca, constituint el conjunt un balcó formidable sobre la badia de Cadaqués. Baixem a la Cala Jòncols, a les envistes del Cap Norfeu. Els peus, de moment, aguanten bé i les for ces permeten disfrutar de la marxa. Pugem la Cala i ens presentem al desviament de camins que porten al Cap Norfeu o bé directament a Cala Montjoi. I en aquesta opció comencen els problemes. Són do...

Deu immigrants s'ofeguen a vint metres de la costa d'Agüimes (Gran Canària) i a dos metres de profunditat. "Altra vegada es van enfonsar com pedres" Nàufrags vosaltres, inerts, xuclats com pedres despreses de la roca que us frena el trist balanç. Nàufrags de llum, d'albades salnitroses, empesos al silenci de l'última esperança. Nàufrags nosaltres, dempeus sobre la costa, fixats en la distància que ens congela les mans sobre aquests cossos. Nàufrags de pors, de nits desarborades, orfes de llum sobre miralls glaçats. C.A.

Al Congrés s'ensenyen la samarreta, però no saben a què juguen. I mentrestant, els colors ens pugen a la cara. Podríem ficar les vestimentes (convenientment separades dels qui tan ufanosament les exhibeixen, perquè no prenguin mal) dins d'un accelerador de neurones, i esperar a veure si al final en surten samarretes noves amb colors tan nítids i frescos com els dels futbolistes de Nicolau de Staël , aptes per jugar en competicions domèstiques, locals, comarcals, nacionals, internacionals, interplanetàries i interestel-lars . Staël: " Futbolistes"

De la lectura conjunta dels darrers escrits de Iosu Ion Imaz, amb menys de dos mesos de distància ( " No imponer/no impedir" , de 15 de juliol de 2007, i la carta en què anuncia que no es presentarà a la reelecció de president del EBB del PNB i que deixa la política, el passat dia 12, amb l’expressiu títol de "Apostar por el futuro" ), es pot desprendre la conclusió incòmoda, i un punt inquietant, que la seva voluntat de no contribuir a la divisió del PNB en un context de competició pel discurs, quan el que convé segons ell és "una reflexió serena que exigeix lideratges no qüestionats i partits units i sòlids", obeeix a la falta de voluntat majoritària en el si del PNB de portar endavant el contingut del document aprovat per EAJ-PNB l’octubre de 2005, segons el qual la pacificació i la normalització política del País Basc comporta un pacte entre bascos per obtenir majories superiors a les que va obtenir l’Estatut de Gernika, el que vol dir acord entre l...

Catalunya, cos d’infant, què seràs quan siguis gran: sobirà, confederal, o un punt del mapa estatal ? Catalunya, braç d’infant, què faràs quan siguis gran: lampista de rodalies o bé enginyer d’entrevies ? Catalunya, veu d’infant, què voldràs quan siguis gran: referèndum a la carta o bé estatut de pancarta ? Plora, plora, bell infant, que algun dia et faràs gran. C.A.

Unes notes d’antropologia: un estudi de l’Institut Max Planck , publicat a la revista Science , després d’experimentar durant vuit anys amb 100 nens de dos anys, 100 ximpanzés i 30 orangutans, corrobora el que en bona part ja sabíem o intuíem, que els primats no humans no acumulen coneixements, i els humans sí, a través de l’aprenentatge social; el mono improvisa i s’enfronta als problemes amb creativitat, mentre que els nens tendeixen a imitar els comportaments que veuen; per obrir un tub, per exemple, el ximpanzé el colpejarà, li donarà voltes, el mossegarà, mentre que el nen busca la solució imitant a qui té a la vora; la intel-ligència social de l´home, fonamentada en el seu nomadisme ancestral que li facilita el reconeixement grupal encara que estigui rodejat d’estranys, li permet desenvolupar la seva capacitat d’abstracció i d’adaptació. L’acumulació de coneixement permet als humans un estalvi de temps d’aprenentatge i d’energia. Un sol ximpanzé pot aprendre per si matei...

Partint del fet històric de la crema de llibres a la dàrsena del port de A Coruña el 19 d’agost de 1936, per grups de falangistes addictes a l’aixecament militar, Manuel Rivas basteix amb “Los libros arden mal” (Alfaguara 2006, veure videos de presentació a YouTube, amb lectura del propi autor) un mural vivíssim de personatges i d’ambients de la Galícia d’aquells anys, i puntualment d’uns anys abans, fins a la dècada dels seixanta. No es tracta del relat argumental propi de les novel-les a l’ús: cada capítol (més aviat 90 situacions) és un argument, una circumstància personal i ambiental, una breu novel-la consistent i amb sentit per ella mateixa, de manera que el llibre es pot llegir començant per qualsevol d’aquestes situacions sense perdre mai l’atractiu de l’atmosfera que impregna el conjunt. Per a qui vol entrar en el realisme màgic de Manuel Rivas (en realitat realisme poètic, perquè la poesia es fa evident en cada racó de la realitat que descriu) el llibre resulta extraordin...