quadern d'en Cinto Amat

Kokoshka: "El cavaller errant" Amb la capacitat de sorprendre que el caracteritza, en Maragall diu a una publicació italiana (ai aquell recés romà després de l'alcaldia de barcelona...!) que l'esforç per tenir el nou Estatut no ha valgut la pena, que primer s’havia de reformar la Constitució, sobretot l’article 2 per afegir-hi les denominacions de les Comunitats Autònomes i especificar que Catalunya, Euskadi i Galícia són nacionalitats històriques (ai aquesta tendència al nominalisme polític, com si el que es diu o es proposa hagués d’esdevenir real pel simple fet d’enunciar-se, creença que s’inscriu dins la tendència vulgarment coneguda com de "fer volar coloms"...!), i dos dies després, no se sap si per donar arguments a la primera afirmació o per embolicar intencionadament la troca, afegeix en una entrevista a l’Avenç que es va sentir personalment traït pel Zapatero , que es va donar un pas enrere respecte de l’Espanya plural que aquest prometia, que s’...

Antonio Gamoneda , l'últim premi Cervantes, diu que la poesia és una realitat en si mateixa, no és literatura: conté les nostres alegries i sofriments, i aquesta relació amb l'existència li dóna un caràcter que va més enllà dels gèneres. I en efecte, la poesia de Gamoneda transita per entre les costures de la pobresa, del fred a la bellesa: (...) "Entraba en el trabajo. La oficina olía mal y daba pena. Luego llegaban las mujeres. Se ponían a fregar en silencio. Veinte años. He sido escarnecido y olvidado. Ya no comprendo la noche ni el canto de los muchachos sobre las praderas. Y, sin embargo, sé que algo más grande y más real que yo hay en mí, va en mis huesos: Tierra incansable, firma la paz que sabes. Danos nuestra existencia a nosotros mismos". (De "Blues castellano", 1966, publicat el 1982)

G uants de seda als peus fintant a la dreta, o brint-se a l’esquerra, del tot imparable, l lança voleiant vers l’antiga meta, buscant el bressol de la xarxa amable. G enet embridat amb suor d’atleta, o rgull insolent, destresa insondable, l írica rapsòdia amb fons de sageta que solca l’estadi i es fa inoblidable. G audim de l’envit transformat en gol , o negen els cants celebrant la gesta, l a bimba s’encén al foc de la festa g irant i girant al volt d’aquest sol o n dansen plegats el cos i la ment, l a fonda passió del joc permanent. C.A.

El primer que dissortadament les paga és qui les ha de patir. Poques vegades les paguen els qui les executen, i de tant en tant les ha de pagar l’Administració, és a dir, l’erari públic, és a dir, tots. L’any passat, a rel de la detenció pels mossos d’esquadra de tres joves que participaven en la singular festa de naps i cols a Arenys de Mar, durant la nit de reis, es va armar molt de soroll contra la suposada intervenció desproporcionada dels mossos, fins al punt de pretendre espais d’impunitat quasi total per als joves que hi paricipen. El temps transcorregut des de llavors, i les resolucions judicials dictades, han posat les coses al seu lloc. Dic que es tracta d’una festa singular perquè té molt poc de tradicional, tot i els esforços que hi esmercen els organitzadors, i encara menys de festa, perquè són constants les bretolades de tota mena que any rera any la desllueixen i obliguen sistemàticament a la intervenció de la policia local i els mossos d’esquadra. Per corrob...

"A las tres de la tarde- me dijo el señor Ayuso- nos encontramos en el domicilio del señor Maura varios amigos y un miembro del Gobierno provisional: don Manuel Azaña. Maura telefoneó a todas partes: a Palacio, a Gobernación, al domicilio del doctor Marañón, donde se estaba celebrando la negociación Romanones-Alcalá Zamora que garantizó la salida pacífica de la familia real. No pudo sacar nada en claro. Empezó a impacientarse. A las tres y media volvió a telefonear. Ninguna respuesta. A las cuatro, ansioso, enervado, volvió a insistir. Mismo resultado. A las cuatro y media, a las cinco, a las cinco y media, no sabía aún si el paso de la República era franco. Por fin, cansado de abrocharse y desabrocharse la americana, con los ojos enrojecidos saliéndole de las órbitas, dijo Maura: - Ha llegado la hora de echarse a la calle. Vámonos, Azaña . En la calle alquilaron un taxi y Maura ordenó, contundente: - ¡A Gobernación! Azaña lo miró asustado. A medida que el taxi fue acercándose al ...

David Hockney : "Pearlblossom Higway" Per alguna raó que probablement sorgeix de la necessitat d’enfrontar-nos periòdicament al repte de verificar la nostra capacitat de resistència davant fenòmens que tendeixen a superar-nos, com ho és el de la circulació viària, les vacances de Setmana Santa de cada any es prenen com el model o patró on fer efectiva aquesta capacitat. Enguany el repte es va posar en 100 morts, però el resultat, malauradament, una vegada més, els ha superat. Podríem dir amb Lewis Carroll que “aquí, com veus, corres tot el que pots per continuar sempre al mateix lloc”. El sociòleg Zygmunt Bauman (“ Ètica postmoderna”, Siglo XXI Editores, 2006, pp 226 i ss) suggereix que la fragmentació induïda per la tecnologia és una de les principals causes del que Ulrich Beck ha definit com “Societat de risc”. En la utilització de la sofisticada tecnologia del cotxe és on més es demostra aquesta fragmentació de l’individu, que portes endins del vehicle adopta un co...

Tintoretto : "L' últim sopar" No serà l’últim. Serà l’àpat de sempre. Preparem-ho tot, estenem les tovalles, aboquem el vi de la joia perenne, que els vasos s’emplenin del raig de mirades que albiren el gust del que no es pot entendre, el pòsit humil fet d’esforç i trobades, d’esperes i somnis sota les estrelles, d’anhels compartits al voltant de la taula. Sobre aquest solatge bastim la comesa d’arrabassar als déus el secret de la flama, la força de l’eros que aquí s’apaivaga fent-se llum i desig, ferment i promesa. Mai no finirà l'últim gest de la festa, l’entrega del pa que és de tots ja per sempre. C.A.