quadern d'en Cinto Amat

A l’alçada d’aquesta cantonada de la campanya electoral m’arriba el llibre, i la presentació a la llibreria Robafaves de Mataró de la mà de Lluís Foix, “España desde una esquina”, del Notari J.J. López Burniol . Acostumat a la concentració quasi mística que proposa l’espot electoral d’ ERC ( “Quan hagin passat aquests tretze segons Catalunya estarà més a la vora de la independència” ), la proposta de López Burniol (català, com diu, més de cap que de cor) presenta uns contorns en aparença més atrevits, de manera que deixem la simple observació del pas del temps (ara i fins el 2.014, o més enllà) i anem al gra: sortim d’una vegada (ve a dir Burniol) de l’atzucac confederalista, de relació bilateral o de federalisme asimètric que ha envoltat la proposta del nou Estatut, i anem a una reforma de la Constitució, via Senat, que permeti la configuració d’un Estat federal simètric. Altrament, aquesta Espanya, sense tardar massa, haurà de fer front al problema real, no d’un, sinó de dif...

Massa agressivitat va mostrar Rajoy al debat d’ahir per guanyar vots dins l’ampli ventall d’indecisos o de no convençuts per la política de Zapatero . Va utilitzar el mateix to crispat de tota la legislatura. Molt especialmnet en tres temes centrals (immigració, terrorisme i integració territorial) se l’hi va veure que porta un excés de llast a la faixa (potser per això l’americana li anava estreta?), i que allà on creu que pot pescar vots en realitat se li escapen, sobretot per un deix d'amargor en què es tradueix aquesta agressivitat. Queda clar que en el debat es va presentar com el representant idoni d’una dreta particularment agressiva en aquests moments, però no queda gens clar que així tingui prou recolzament per guanyar la presidència del Govern, ni ara ni el futur si aquesta dreta no es gira com un mitjó. En immigració , fins a tres vegades va entrar Rajoy a sac en el tema, començant per denunciar que a Espanya els últims anys han entrat més immigrants que a França, Regn...

Sorolla He vist la mar gronxar-se al fons del meu carrer, amb peus de seda blava i mans de plataner. El vent li fa les trenes amb cargolins d’escames, li besa les orelles quan vola cap enlaire. Els arbres de la vora els guanya la frisor, voldrien ser la corda i els pals del gronxador. La mar dubta i s’encanta: no sap si fer-se sorra o anar-se’n amb la barca que des de dins la gronxa. No sap si fugir lluny, seguint el traç de l’alba, o anar riera amunt pels vells records de l’aigua. C.A.

A partir de la confidència que Màrius Sampere ens fa al preàmbul del seu últim poemari ( “Ens trobarem a fora” , Proa 2006) tenim algunes pistes per moure’ns una mica millor per entre la frondosa vegetació de la seva lírica punxeguda i difícil, però que tanmateix comunica i commou. Màrius Sampere ens fa la confidència de la contradicció que experimenta entre la tendència de la vida a la felicitat (el plaer) i a l’eternitat (la negació dels límits) i l’estat de mortificació constant en què es consumeix l’ésser per obra de l’amor. I aquesta contradicció l’expressa Sampere , fins esbotzar-la i fer-la saltar fora dels seus cèrcols, amb al-lusions i imprecacions constants a una polièdrica concepció de Déu, també contradictòria ella mateixa, inventada a vegades, sovint irreverent i quasi sempre sarcàstica, que evoca i destrueix alhora imatges i definicions transmeses, que s’allunya i per moments sembla que s’apropa al Déu de la tradició cristiana, del que en blasma l’absència i al mateix ...

Per sortir de l'enforfollament dels comentaris sobre la vaga de mestres i professors, proposada i practicada per quasi tots els sindicats de l’ensenyament que temen les Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya com si es tractés d’un ogre amenaçador i privatitzador, m’he refrescat amb la lectura del capítol dels Assaigs de Montaigne dedicat a l’educació dels infants. I en aquesta cinquantena de pàgines lluminoses, sense voler ser excessivament malèvol, hi he trobat algunes qualitats que Montaigne volia veure aplicades en els preceptors dels infants, i que contrasten fortament amb la demostració de tancament corporativista, d’exigència funcionarial i d’exclusió apriorística del diàleg que palesen els sindicats amb aquesta vaga, fins al punt que amenacen amb d'altres si no es retiren les Bases. Com que parlar de les bases de l’educació no és privielgi exclusiu dels ensenyants (i encara menys dels representants sindicals dels ensenyants), sinó obligació de tots els sectors...

A la pel-lícula dels germans Coen “No és país per a gent gran” , que segueix amb força fidelitat el llibre de Cormac McCarthy “No country for old men ”, la devastació rastreja el diner, i la crueltat d’aquest rastrejar fa que els dèbils s’hagin de jugar la vida a cara o creu, sense més ni més, amb la moneda a l'aire, sense altre motiu que el caprici d’un psicòpata. Metàfora inquietant sobre la irrupció i la progressió insuperable del mal a la societat, contra el qual les formes tradicionals, el sentit comú, la professionalitat, la bondat, es mostren totalment impotents, la pel-lícula es pot seguir tota ella en clau de rastres o senyals: el rastre dels diners, el rastre sobre el parquet que deixa l’agent en el seu agònic panteix mentre és estrangulat, el rastre del fugitiu sota l’arbre, el rastre de la maleta en el tub de ventilació, el rastre dels vidres, el rastre de la sang viscosa una i altra vegada... Enfront de tanta devastació i tanta impotència, el final de la pel-lícula o...

Concert d’en Raimon al Monumental de Mataró. Què direm de l’aigua que no ens hagi dit l’aigua. Ara que estem junts direm el que tu saps i nosaltres sabem. T’hem conegut sempre igual, doncs venim d’un silenci antic i molt llarg, de gent sense místics ni grans capitans. Als anys quaranta tots havíem perdut, vam mirar aquesta terra i veles e vents van nostres desigs complir faent camins dubtosos per la mar. Raimon i el seu desig de cançons, de lírica, de denúncia, de sàtira. Desig que és també el nostre. Raimon elegíac, Raimon íntim, Raimon solidari fins a l’extenuació, fins a l’esgotament de la veu. El vigor i la força d’en Raimon treballant-nos el cos i l’esperit durant més de quaranta anys, com els llauradors dels nostres pobles, salvant- nos els mots ben endins del silenci. Raimon fos amb nosaltres, com un puny, al límit de l’edat madura, transformant-nos reposadament el gest i les faccions. És llarga la nit, però continuarem al vent, les mans al vent, el cor al vent, perquè qu...

Guinovart : " De nit i de signes" “Semblava que tot s’hagués transformat, que tot s’hagués fos en una unitat. Tot el que s’havia fragmentat : la casa, el món, la infància, el camí, la remor de les rodes, la set, la por, i aquesta ciutat que emergia de la boira, aquesta aurora vermella i pàl-lida, tot es va fondre de sobte, però no en la memòria o en un quadre, sinó en la percepció instintiva, ardent, dolorosa, de la vida passada” ( Vasili Grossman , “ Vida i destí “) Només fragments enllà del temps romput, passes, moments dispersos a l’atzar del ja però encara no. De veu en veu, de paraula en paraula, dubten les mans del contorn de les ombres que l’hi amaguen la llum. A cada casa l’oblit tanca les portes, però a les finestres s’enfilen els camins per conversar amb la nit. ¿Serà tot u, l’abans i l’urc del mai, recer de llum ajaçada al camí del viu instint de ser ? C.A.

Els cinc primers punts de la Nota de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal davant la proximitat de les eleccions generals són de justificació moral de la nota com a tal; els quatre punts següents es refereixen a l’avortament, al matrimoni homosexual, a la nova assignarura d’Educació per a la Ciutadania , a la negociació per acabar amb el terrorisme i als nacionalismes; i el darrer punt inclou, com un calaix de sastre, una genèrica al-lusió als problemes dels immigrants, de les dones, de la infància, de les diferències socials, de l’ecologia i de les relacions internacionals. És a dir, estem davant d’un text estructurat segons un preàmbul extens de justificació (que ve a reconèxer que el que es dirà a continuació crearà conflicte), una part central que és com una fogonada contra el Govern, i un calaix de sastre final que vol restar tensió al conflicte. La fogonada va contra la legislació de l’avortament, del matrimoni homosexual, d’una concreta assignatura d’educació per a ...

Avui fa vuit-cents anys, per la Candelera, va néixer Jaume Primer a Montpeller: és el naixement d’un dels mites fundacionals de Catalunya, glossat per ell mateix al “Llibre dels feyts” (dictat cap al final de la seva vida probablement a algun escrivent de confiança), passat posteriorment pel sedàs de les Cròniques de Bernat Desclot i Ramon Muntaner , més literàries. Com s’esforça a demostrar el filòleg italià expert en medievalisme català, Stefano Maria Cingolani (“Jaume I, història i mite d’un rei”, Ed 62, octubre 2007) la crònica del rei Jaume és en realitat un acte polític i historiogràfic i com a tal convé que sigui interpretada en el context de la pròpia intenció del monarca que pensava perdurar a través de les generacions futures quasi com un messias; entre els fets narrats hi ha coses realment ocurregudes i moltes altres que s’han de llegir des del punt de vista de com el rei Jaume hauria volgut que s’haguessin esdevingut. Barreja d’història i mite. El 2 de febrer de 1908 ...

Començant pel títol (“Mil cretins” ), l´últim recull de narracions curtes de Quim Monzó utilitza sovint el recurs quasi escenogràfic, per la sensació d’acumulació material que crea, de referir-se a múltiples objectes, domèstics i no domèstics, que passen a ser els coprotagonistes de les històries definint l’habitat i la manera de ser dels protagonistes personals. Es podria parlar d’un treball d’estil a partir de l’aportació d’objectes, de coses, de material quotidià, d’un estil en construcció, d’un work in progress . Així, a Dissabte (un dels més rodons), s’acumulen fotografies, pantalons, camises, sabates, samarretes, llençols, portes d’armari, marc de finestra, tassa de vàter, pica , rajoles, porta d’entrada i pintura, abans la protagonista no acaba posant punt i final a la seva peculiar neteja del dissabte amb les estisores burxant-se la pell del dit gros, després de treure’s i posar-se la jaqueta i el davantal cada vegada que procedeix a recollir i a portar tots aquests ...

Vulgueu Santa Caterina, patrona dels moliners, conservar-nos la farina i els calés del Corte Inglés. Ja fa temps que a Mataró patim d’una farinera que fa molta polseguera i ens empolsa la raó traient-nos de polleguera. Plataforma a tot pistó, fent del totxo una quimera i del tir al regidor l’afició més falaguera. Alguna federació s’hi afegeix a la primera i aprofita l’ocasió per escampar la fal-lera. Vulgueu Santa Caterina, patrona dels moliners, conservar-nos la farina i els calés del Corte Inglés. El ciutadà es desespera, no entén res de la funció: no coneix la farinera ni en Fàbregas el Corcó. El cap se’ns va tornant gros mirant per sobre la tàpia, veient la merda pel tros i el fum espès de la ràbia. Seguint per aquest camí ja s’endevina el final: el tall anglès lluny d’aquí i més merda a Can Caralt. Vulgueu Santa Caterina, patrona dels moliners, conservar-nos la farina i els calés del Corte Inglés. Per evitar aquest femer, i si ningú no ho remeia, voldré fer de traginer i salvar la...

"Ja fa temps que a Mataró patim d'una farinera que fa molta polseguera i ens empolsa la raó traient-nos de polleguera". ( anònim popular de la segona meitat del S.XXI) A Mataró fa un temps que hi ha malestar, concentrat entorn de l’afer “Can Fàbregas” i les seves derivacions socials i de política municipal i veïnal. Tot comença amb l’acord municipal sobre la instal-lació del Corte Inglés al solar de l’antiga farinera de “Can Fàbregas i de Caralt”, les naus de la qual estan catalogades amb la máxima protecció en el Pla especial, i per tant sotmès a les limitacions de la Llei 9/93 del Patrimoni Cultural Català pel que fa al règim de protecció dels béns immobles catalogats d’interès local. El que vol dir que al seu dia es va procedir a la declaració d’aquesta fàbrica com bé cultural d’interès local mitjançant el corresponent Expedient Administratiu, amb l’informe favorable d’un tècnic en patrimoni cultural (ara no ve al cas, però algú ens hauria d’explicar el zel catalogado...

Giovanni Marrozzoni: "La carícia" (XI premi internacional de " Metges del Món") Sota el cel emplomat del teu país t'han abatut les ales del mirar, s'han assecat les aigües pel pendís de les conques que eixien a vessar i restes cec i trist sobre el pedrís on enyores les ganes de volar, d'abastar el sol, l'ocell i el paradís, la llum de l'horitzó amb la teva mà. El frec d'una altra mà que et fa carícies omple de mar les conques dels teus ulls, i es desfà la penombra amb la celístia del gest madur i serè amb què l'aculls, mentre em sento el palmell fregant les ales que reprenen el vol sobre les aigües. C.A. Altres poemes sobre "Àngels"

Ras i curt, els sindicats de l’ensenyament demanen la retirada de les Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya , pel motiu, segons expliquen , que signifiquen poc menys que el lliurament amb cos i ànima de l’ensenyament públic a la propietat privada. I adverteixen que si no es retiren es pot produir un període de confrontació social . No matisen si aquesta confrontació seria per la successió de vagues que emprendrien (n’han anunciat una) o per les conseqüències concretes de l’aplicació de les mateixes Bases. Un llegeix detingudament aquestes Bases i troba que no n’hi ha per tant, que en definitiva plantegen unes línies a tenir en compte per al redactat de la futura Llei partint de raons educatives (el fracàs escolar), socials (evitar riscos per a la cohesió social derivats del repte de la immigració) i econòmiques (efectes del nivell esducatiu global en la competitivitat de l’economia), incidint en la gestió dels centres educatius des del principi de l’autonomia (es preveu el proje...

He tingut ocasió de llegir amb poc temps de diferència “El desert dels Tàrtars” (edició castellana, Gadir 2006), de Dino Buzzati (de la que hi ha una pel-lícula ), i “La Carretera” (de la que també es farà una pel-lícula ) de Cormac McCarthy (Edicions 62, 2007) a la que em referia en el post anterior, dues esplèndides obres literàries amb més de seixanta anys de distància entre elles, que tenen en comú el pas del temps com a protagonista inexorable: en el desert de la Fortalesa Bastiani l’oficial Giovanni Drogo espera el que no arriba mai, l’hora de la batalla heroica contra els tàrtars (“ Era la hora de las esperanzas y él meditaba sobre las heroicas historias que probablemente no se harían realidad nunca, pero que, aun así, servían para alentar la vida” ), mentre el riu del temps passa per sobre la Fortalesa, forada les muralles, arrosega pols i fragments de pedres, esmola els esglaons i les cadenes, però per a ell passa debades perquè mai no aconsegueix atrapar-lo en la seva fu...

Greco :Visió de l'Apocalipsi En l'al-lucinant exposició de les circumstàncies apocalíptiques que es veuen obligats a viure un pare i el seu fill a la novel-la “La Carretera “ de Cormac McCarthy ( Ed 62, 2007 , Premi Pulitzer d’aquest any passat) de tant en tant s’hi troben punts d’inflexió que són com les claus de volta o els desllorigadors simbòlics de la ficció : "Cap llista de coses per fer. El dia és providencial en si mateix. L’hora. No hi ha després. Això és després. Totes les coses bones i belles que un guarda al cor tenen un origen comú en el dolor. Neixen entre pesars i cendres. Però et tinc a tu, xiuxiuejava al nen adormit (p. 48)... Els noms de les coses anaven caient lentament en l’oblit com les mateixes coses. Colors. Noms d’ocells. Aliments. I finalment els noms de les coses que un creia que eren certes. Eren més fràgils del que s’havia imaginat. ¿Quant havia desaparegut ja? L’idioma sagrat despullat dels seus referents i , per tant, de la seva realitat....

“ Els reis ja vénen, els reis ja van, al plat de la finestra torrons hi posaran. Els tres reis de l’Orient porten coses per la gent, ninetes per les noietes i ninots pels xicotots”. (Ho cantàvem de menuts mentre arrossegàvem i picàvem els esquellots) Aquella remor de fons m'ha suggerit aquest poema: Pica, pica, els esquellots, que els reis sentin la remor i els camells s’omplin de pots, de regals i de torró. Puja, puja, al balconet, que he deixat un plat amb aigua i garrofes pel genet que ha de dur-me el cavallet. Guaita, guaita, la pilota que vaig escriure a la carta: jugarem de porta a porta fins que s’acabi la tarda. Grata, grata, la butxaca, que els camells se n’han anat amb un esglai que xerraca i ni carbó t’han deixat. Passa, passa, la targeta, que els regals fan embalum i no s’hi val fer brometa encara que tregui fum. Mira, mira, el que ha quedat: els comptes morint de fàstic, les neules per un forat i jo com un cagalàstic. C.A.

Al pròleg de l’edició commemorativa dels 75 anys de la novel-la “Vida privada ” de Josep Maria de Sagarra (considerada una de les millors novel-les de la literatura catalana) el biògraf Lluís Permanyer destaca com un dels nivells fonamentals de la seva estructura el ram de personatges treballats amb una profunditat vibra nt. Jo diria que el Sagarra de “Vida privada “ (en realitat “vides privades” contraposades a les correlatives “vides públiques”), tot i la seva joventut, doncs tenia només 37 anys en publicar-se la primera edició durant la tardor de 1.932, s’atreveix a emetre un judici molt dur i molt cru sobre una part de la societat barcelonina dels anys 20, la representada per l’aristocràcia decadent “que no havia collit mai una palla de terra” . Destria amb una força narrativa captivadora, d’alta volada literària, les interioritats i les hipocresies de la saga dels Lloberola anant de bordell en bordell i de misèria en misèria. Diu Sagarra (p. 316) : “ Hi ha hagut èpoques que ha...

El llenguatge poètic és l’àmbit on millor es deixa entreveure l’estranya i fascinant percepció de la unitat del temps, com el gresol on arriben a prendre forma totes les experiències. Ho he verificat altra vegada amb la lectura d’un recull de poemes de l’argentí Juan Gelman , ”País que fue serà” (Visor libros 2004) : Tu aire es el sol que tengo y escribe ayer en hoy ( De “Durar”) Siempre te amo por primera vez. Siempre te amo la primera vez ( De “Tiempos”) En mi puerta el sol dora pasados por nunca venir ( De “Saberes”) Del poema viejo sale un olor a nunca fue. … El cielo pasa mudo sobre versos que ya ( De “Vejeces” ) … nadie ha muerto, todos cuidan el porvenir atrás ( De “Flautas” ) Dejé caer mi eternidad. ayer no fui el de hoy, sino el recuerdo de hoy ( De “Foto” ) Se prueba el dolor y cumple su promesa de nuncas ( De “El poema”) Tu cuerpo es compañero de mi tardanza en irme ( De “Se ve” ) En los cafés donde fui, la realidad se sienta a la mesa de lo que no sucedió ( De “...