quadern d'en Cinto Amat

Justament ara el funcionari, per refer-se de la fatiga acumulada, agafa un expedient, el passa de la lleixa a la taula, l’observa atentament, l’obre, hi passeja la mirada embadalit i tancant els ulls es bressola amb els càntics gregorians que li reciten els àcars deixondits: "…et levissima culpa venit… …in iliquidis non fit mora… …qui commodum sentit… …iura novit curia… …nec nos distingere debemus…" Llavors, confortat, tanca l’expedient, serenament el diposita al seu lloc altra vegada i espera que li torni la son a les orelles. Amb aquesta lliçó de ciència infusa ningú podrà negar que almenys per una estona, abans de ser vençut pel sopor definitiu, el funcionari ha fet justícia. Dibuix: Honoré Daumier "Les escales del palau de justícia"

El guió d’un article d’ Antonio Elorza el passat dissabte ("La nación catalana") podria servir de pauta a un diàleg imaginari contra el soroll, els tòpics i els prejudicis. - Hi ha dades comprovables i fiables que permeten afirmar que Catalunya era una nació abans que els membres del Parlament ho refrendessin en el text del nou Estatut. - Home , celebro sentir-te això, perquè hi ha ben poques persones de la teva significació política i intel.lectual que s’atreveixin a dir-ho amb aquesta contundència !! - El problema està en la visió del fet nacional català com una entitat separada des del Preàmbul fins a l’última línia del text del projecte de nou Estatut. - Em sembla que abans d’afirmar això hauries de demostrar-me que t’has llegit el projecte, perquè justament el Preàmbul, al costat de moltes afirmacions sobre la història que abunden en enfortir aquesta convicció de realitat nacional de què tu mateix parles, es refereix a les relacions amb els pobles d’Espanya en un marc d...

En el Títol II de la Proposta de nou Estatut (articles 15 al 54) hi ha una voluntat de configurar una societat avançada des del punt de vista de drets, en tots els àmbits (civil i social, polític, administratiu i lingüístic), de garantir-los i de subordinar-hi els principis rectors dels poders públics de Catalunya en la seva acció de govern. La sistemàtica recorda la de la Constitució, si bé no es defineixen drets fonamentals (seria inadequat). Després de la lectura d’aquest Títol se’m planteja una pregunta: era necessari incloure’l amb tanta extensió? Llums i ombres .- Perquè al redactat se li pot retreure que vol ser massa omnicomprensiu, vol abarcar tots els drets reivindicables que, però, només queden enunciats, de manera que el seu contingut precís s’ha de deixar per al que que les lleis específiques regulin concretament en cada matèria (i que de fet ja regulen en matèries com ara la llei de menors, de gènere, de medi ambient, de defensa de consumidors i usuaris, de drets dels t...

Avui fa cinquanta anys que moria a Madrid José Ortega y Gasset , el filòsof de la raó vital que des del punt de vista de la teoria política i de la seva concepció de l’Estat i d’Espanya va evolucionar d’un pseudosocialisme aristocràtic, antiestatalista (de contraposició Estat-societat civil, amb predomini ideal d’aquesta última), passant per un lliberalisme il.lustrat, fins arribar a les posiciones rabiosament centralistas, coincidint amb l’adveniment de la segona república, contrari al que ell en deia “particularismos” enfrontats a l’Espanya centrípeta, “la verdadera España, nuestra España”. Com que no hi havia més remei, el problema català s’havia de suportar amb resignació, amb el conformat sentiment de la “conllevancia” , com si es tractés d’una malaltia crònica dins l’Espanya invertebrada. La seva posició va servir a la dreta per a justificar durant dècades, i fins avui, la confrontació entre l’Espanya dòcil i l’Espanya “arisca”, la domèstica i la “levantisca”, la centrípeta i l...

Desatenent per una estona el soroll mediàtic entorn del nou Estatut, val la pena començar una lectura detinguda, lliure de prejudicis, oberta a més d’una interpretació, mirant de llegir entre línies per destacar alguns aspectes que poden ser rellevants. Història.- El preàmbul comença dient que "la nació catalana s’ha anat fent en el decurs del temps". Posa per davant la definició de la pròpia identitat com a nació, i insisteix en la justificació històrica d’aquesta identitat, des d’abans de 1714, apel.lant als drets històrics amb els que relaciona el dret a l’autodeterminació tal i com el Parlament de Catalunya ho ha expressat reiteradement: com una vocació d’afirmació nacional mantinguda des de la creació de la institució de la Generalitat. Dret d’autodeterminació, per tant, que no es co ntempla com un dret autòmon que es reivindica com alguna cosa pendent de realitzar-se, sinó més aviat com un procés que ja s’ha anat realitzant en les institucions catalanes al llarg...

Hi haurà per als dies sense memòria un altre nom que no sigui mort ? Mort de les coses netes, lleus: el matí estremit arran de terra, la llum del cos obscurida abans d'arribar als llavis. Hi haurà un altre nom per al lloc on s'ha esvanit el vostre record ? Sobre el poema "Sem memória" de Eugenio de Andrade , del llibre " O outro nome da terra"

En un article recent l’escriptor britànic John Berger ("Desconexiones graves ", 25/09/05) , referint-se a l’Administració americana de la globalització, i davant la total falta de raonabilitat dels desastres de la guerra d’Iraq i del Katrina que han causat milers i milers de morts, que parlen, deia, a l’uníson i han esborrat per un breu temps l’opacitat de les pantalles, es preguntava si era possible que aquesta Administració estigués boja, que patís una modalitat de bogeria que li hauria suprimit la capacitat de dialogar entre els dos pols que defineixen l’existència, la por i la confiança ("sentir-se amenaçat" i "sentir-se superior"), una bogeria que actuaria com un interruptor que apaga instantàniament un aspecte quan encén l’altre i que per tant comportaria una desconnexió greu de la realitat. Una bogeria "binària" que exclouria tota possibilitat de copsar la immesa complexitat de lo existent. Anant més enllà, el catedràtic de filosofia ...

Camí lleganyós Sobirans amunt, despertar plujós sobre Arenys de Munt. Camí que voreja la Creu de Rupit i em fa sentir enveja del sol emmandrit. Camí emmirallat en fulles mullades, verd enlluernat que es fon a glopades. Camí del Montalt que mira la plana, balcó solemnial com la mar ufana. Camí que s'ensorra seguint Torrentbó i al Remei recorre per fer-se millor. Camí platanat del noble Jalpí, mig cos asfaltat i mig de jardí. Camí que ja xala i veu el final, s'enfila a Can Sala i abraça el sorral. Camí remorós que l'ànim em guarda, camí silenciós quan caurà la tarda. 2 d'octubre de 2005 XVII marxa dels termes d'Arenys de Munt.

Ja tenim la Proposta de nou Estatut de Catalunya aprovada de forma aclaparadora pel Parlament. Ens n’hem de felicitar. Hi haurà temps per anar seguint les discussions en el tràmit al Congrés , i per anar-nos imposant del seu contingut. D’entrada, se m’acudeixen les següents reflexions: - Amb les lògiques reserves de contrastar els textos amb més detall, sembla que el Títol VI dedicat al finançament, en concret els capítols I (articles 202 a 214) i III ( articles 221 a 225) , que han constituït l’autèntic cavall de batalla fins a ultimíssima hora, contenen substancialment tots els extrems de la darrera proposta adreçada pel tripartit a CiU, des del blindatge, passant pel desdoblament de l’aportació a l’Estat pels seus serveis i per la contribució a la solidaritat amb les altres comunitats autònomes, fins a l’establiment d’una Comissió Mixta com a òrgan bilateral de relacions en la matèria, i fins a la capacitat normativa (no excloent) per regular els tributs locals. Sembla també q...

He de confessar que sóc un ingenu. Pensava que això de l’Estatut era una bona oportunitat perquè tots el partits amb representació a Catalunya consensuessin unes bases comunes traduïdes en un nou articulat per a millorar l’Estatut actual (manifestament millorable segons es desprèn d’una simple lectura del mateix, desbordat per l’evolució dels últims vint-i-cinc anys, limitat en l’abasrt de les competències per la interpretació del T.Constitucional, sense cap previsió respecte de la UE ni de la immigració, ni dels drets dits de tercera generació, amb el finançament a remolc de les successives reformes de la LOFCA, amb centralisme del sistema judicial que no es correspon amb el reconeixement de la legislació específica...); pensava que també les qüestions identitàries (llengua, símbols i definició nacional) podrien ser abordades positivament per acabar d’una vegada amb la permanent indefinició del que som o no som; pensava que les aportacions de l’Insitut d’Estudis Autonòmics i del Cons...

El President Maragall havia dit i repetit que si per la Mercè no teníem Estatut, ja no n’hi hauria. Com que la Mare de Déu de la Mercè encara no ens ha alliberat de les cadenes de la confusió entorn d’aquest fet, ha cregut convenient adreçar una carta als ciutadans i ciutadanes de Catalunya en la que, per un cantó, anuncia que tenim a l’abast aprovar un molt bon Estatut, i, per l’altre, expresssa el desig de poder-lo tenir, comptant, segons diu, amb el suport i l’estímul de tots els catalans i catalanes. I torna el discurs ratllat de "Catalunya pot" , que no vol dir que estigui al pot sinó que se’n pot anar al sot. "Pot Catalunya aprovar un Estatut potent i fort? Pot. Pot Catalunya tenir els recursos financers necessaris per exercir plenament el seu autogovern? Sí. Pot Catalunya obtenir el respecte que mereix? Catalunya pot. Pot ac onseguir tot això amb el nou Estatut? I tant que pot!" . Em recorda aquella escena del ring en què el preparador es dirigeix al seu pupi...

Tadeo Zabaleta, "Llum de tarda" A l’hora foscant, la llum s’ha ajaçat al contorn precís del nítid paisatge, sense cap excés, sense cap frisança, buscant els colors al fons dels seus somnis. En la perfecta finitud de l’arbre es retalla la trèmula agonia de la claror perdent-se entre les ombres. Deixa que perduri aquesta tènue i trasbalsada quietud de l’aire. No gosis pertorbar la plenitud del clos encès pels déus dins de la fosca.

José L. López Aranguren fa molts anys que va donar una definició suggerent del que anomenem "tarannà" (“talante”) en la seva "Ética" (1958). Segons ell seria un sentiment fonamental, “la manera d’enfrontar-se emocionalment, és a dir, per naturalesa, amb la realitat, un estat d’ànim”. I en aquest sentit traduïria el contingut del terme grec “ pathos” que no significaria simplement “passió” sinó més aviat una forma de situar-se davant la realitat seguint el propi to vital, que és diferent per a cada persona, una manera de veure-se-les amb el propi hàbit afectiu que és el nostre sentiment fonamental de l’existència. Seria quasi equivalent al “temperament”, la matèria prima de cadascú per a formar el “carácter ”. Tarannà i carácter (“pathos” i “ethos ” ) són dos conceptes correlatius, els dos pols de la vida ètica. El primer expressaria la relació amb la naturalesa, amb els sentiments i emocions més immediats, mentre que “ ethos” com a carácter significaria una ma...

En la pel.lícula “Chihwaseon ” de Im Kwon-Taek , traduïda al castellà com “Ebrio de mujeres y pintura ”, vivament recomanada per la Judith, el protagonista, el pintor coreà Jang Seung-up (1843-1897), acaba els seus dies desapareixent dins la fornal on es cou la terrisa amb els seus dibuixos, després d’experimentar que ja no li és possible anar més enllà en la seva capacitat creadora, ultrapassar els límits que tot artista honest sent al final d’un cicle o al termini d’una trajectòria vital totalment dedicada a la creació. En un acte de desesperació sembla com si l’artista es volgués fondre amb la seva obra, i a través d’ella endinsar-se al si de la Bellesa, aconseguint així una mena de fusió perpètua amb la seva obra. El mateix director Im Kwon-Taek ha dit que el propòsit principal d e la pel.lícula és la de mostrar “l’intent desesperat de l’artista i la seva voluntat per superar els seus propis límits, ja que estava orgullós de la seva obra però al mateix temps es torturava per ...

Escoltant ahir a TV3 les converses que va mantenir la Terribas amb el bisbe Pere Casàldiga a Sao Fèlix de Brasil, em va envair una sensació de comprensió profunda cap aquella persona que comença a ser gran, en tots els sentits, amable, raonable, amb símptomes de malaltia amenaçant, convençuda i convincent des de la seva modesta, però radical, opció pels pobres. Hi havia alguns aspectes que podien resultar discutibles des d’una perspectiva racionalista i occidentalista, i no es pot negar que la mateixa figura de Casàldiga pot causar recels en alguns sectors que ja veuen desfasada una forma de denúncia que a vegades passa per alt els mecanismes concrets i els condicionaments sòcio-econòmics i polítics dels fets i les seves causes. Però tot això no es res comparat amb l’absoluta honestedat i compromís coherent de Casaldàliga. Mentre l' escoltava sentia que s’anava formant un espai, un àmbit de raó profunda, infranquejable a les meves raons particulars : no podria estar d’acord amb què...

En els arguments de fons, quasi de filosofia política, que utilitza la majoria del Consell Consultiu en el seu Dictamen per a declarar la inconstitucionalitat de l’apel-lació als drets històrics en el projecte de reforma de l’Estatut per blindar competències hi apunten alguns trets que s’haurien de tenir presents per encarrilar el debat sobre el que tòpicament anomenem relació de Catalunya amb Espanya. Estableix aquesta majoria que la Constitució i l’Estatut , en tant que bases del sistema polític, són expressió del "racionalisme normatiu" que a partir de 1945 es consolida a Europa sota la forma del constitucionalisme que ha donat lloc als Estats socials i democràtics de dret, basats en la constitucionalització de la sobirania popular a través del sufragi popular i en la complementarietat dels valors de llibertat i igualtat. De manera que la remissió que fa la constitució a determinades realitats col.lectives sedimentades a través de la història caldrà entendre-la sempre amb ...

No ha d'estranyar que tantes persones hagin mort o s'hagin vist abandonades a New Orleans. Podem parlar de països rics o pobres, però a tot arreu són les persones de carn i os les que de veritat són riques o pobres. A Luisiana les dues terceres parts són negres, i més d'una quarta part es troben al llindar de la pobresa, la majoria afroamericanes, amb gran presència d'immigració d'Hondures. Aquestes persones eren les que majoritàriament s'arremolinaven sobre l'asfalt del Superdome de Nova Orleans, perquè no havien tingut mitjans per sortir de la ciutat, perquè no havien volgut abandonar el poc que tenien o perquè la mateixa pobresa els presentava com inútil la recerca de qualsevol altre horitzó. Moltes vegades la pobresa obliga a marxar, i a vegades força a quedar-se. A quedar-se cadascú amb la seva solitud. Em turmenten en la meva solitud els somnis dels dies que s'esborren. M'obsessiona en la meva solitud el record dels mals que mai no es fonen. E...

Una dona africana mostra el seu dolor davant l'edifici incendiat a París És pels teus ulls que hi veig més enllà de tota raó, parla per mi la teva veu de dona desolada i a través teu em trobo aquí, al bulevard roent, rendit al foc, tomba fulgent d’infants amuntegats. Veig els cossos menuts i oloro l’aire fumejant mentre penso amb els teus pensaments, buscant àvidament un punt final que no es lliuri a la mort predestinada, que sigui somni, just abans del seu desvetllament. Perquè són morts però el seu esperit els protegeix, són enterrats i caminem sobre els seus rostres negres, però esperen que passem per redreçar-se altra vegada travessant l’escorça de la terra fins assolir, ja per sempre, la seva inexpugnable edat de foc infantada per tots els que han de créixer de les cendres. "Són els meus pensaments el que tu penses, la meva desesperació el que sents i també els primers aleteigs de benvinguda a allò que sigui que posi fi al pen...

Dins de l’actual marc constitucional, i partint precisament dels articles 147 a 150 de la Constitució, hi ha marge per a plantejar amb garanties una redistribució de poder, que tingui en compte tant l’indespensable rigor jurídic com, sobretot, la voluntat política de pactar un ventall ampli i profund de competències, compatible amb una interpretació constitucional oberta que d’una vegada doni pas a un Estat realment descentralitzat políticament, de tall federal. Vull creure que amb aquesta intenció els ponents de la reforma van emmotllar tot el seu esforç i dedicació, seguint en molts punts les orientacions traçades per l’Institut d’Estudis Autonòmics en la definició i àmbit de les competències. Per això ara sorprèn que s’hagi pogut arribar a un atzucac, recorrent els uns a drets històrics de discutible operativitat tècnica, i reaccionant els altres potser de forma desmesurada, jugant tots plegats al tot o res i menystenint el treball previ de la ponència. Les costures de la Constituci...