quadern d'en Cinto Amat

Turner: Sunrise De nou a l’alba fibla la veu que et diu que ja no hi és, un brunziment a l’aire que no espera resposta. Serenament, al vòrtex de la llum gira el record d’altres presències foses amb la claror de l’alba. Veu de l’albor, ¿per què em parles de mort si mor la nit i ens retrobem dreçats sobre el fulgor del dia? C.A.

Aquests dies, i en previsió de la Sentència del T. Constitucional sobre l’Estatut, des d’algunes instàncies de l’Estat, i d’algun partit polític, més interessats en la imposició de determinats principis que en una interpretació socialment i políticament cohesionadora de la Constitució, s’està fent córrer la consigna que la Sentència en tot cas s’haurà d’acatar , com si en aquest acatament ens hi juguéssim el ser o no ser del futur institucional, com si l´única actitud possible davant una resolució d’aquesta entitat fos la d’ acatament i la de deixar per un altre moment la discussió dels aspectes que pugui resoldre, sota l’amenaça implícita de culpabilitzar-nos, en cas contrari, de deslleials, rebels o creadors de confusió i desordre institucional i polític. I això no es correspon ni amb la realitat jurídica ni amb la realitat i conveniència política. Les expressions acatar i acatament no són pròpiament jurídiques (no apareixen ni en la Constitució, ni en la Llei del Poder ...

Francesca, avui et donem el comiat definitiu amb la companyia de tots els que han vingut a dir-te adéu en aquesta església que tantes vegades has trepitjat per cultivar la teva fe senzilla, aquella que et feia preguntar què hi pot haver després de morir, què queda després del que hem fet, passat, disfrutat i sofert durant tots els dies que ens ha tocat viure. Comentàvem que moltes coses deuen quedar, i que no podíem perdre l’esperança en alguna mena de retrobament amb tot el que hem fet, i sobretot amb tots els que hem estimat, després de morir. Sabem que ara ja et trobes amb aquesta veritat definitiva que tractaves d’esbrinar.Travessada la vida, i traspassada la mort, ara i aquí sabem que han arribat a la seva plenitud definitiva els dies de Cal Llobet, l’ajuda als pares en temps molt difícils, la convivència amb els germans, les anades a la vinya, la vida a Cal Farrer amb el Rafel, el so del martell a l’enclusa cada matí, l’arribada dels fills, la pèrdua del Rafel als cinquant...

Té l’ínclit senyor Laporta un horitzó tan immens que l’ambició ens el transporta entre núvols plens d’encens. Les copes l’han marejat, l’han deixat mig trastornat i confon el que ha guanyat amb el que li puja al cap. Orgullós alça la copa: si Catalunya no avança, aquí està ell i el seu Barça a punt per guiar la tropa. Si el tripartit ja fa figa, aquí està ell i el seu Barça, miralls d’eficàcia i traça, guanyant champion’s, copa i lliga. Le té tan descomunal (la marejada) que es veu cap de llista electoral, líder desitjat arreu per remuntar l’ensulsiada, presidir tot el que cal i guanyar per golejada els d’aquí i els d’allà dalt. La porta grossa el Laporta, es pensa que la pilota, el gol i la cama torta faran d’or tot el que toca, com si el país fos un prat, una gespa amb espectacle, un estadi homologat on ell obra el gran miracle de fer que els gols siguin vots, la lliga el millor projecte de benestar per a tots i el camp l’Estat més perfecte. Mentre apura aquest beuratge i cuida el ...

Com moltes resolucions judicials, la Sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans en el cas Lautsi contra Itàlia , declarant la violació de l’article 2 del Protocol i l’article 9 del Conveni Europeu de Drets Humans , per la presència de crucifixos a les aules dels instituts d’ensenyament públics a Itàlia, és alhora raonable i discutible, depenent de l’òptica des de la que s’analitzi. Diu l’article 2 del Protocol que l’Estat ha de respectar en el terreny de l’educació i de l’ensenyament el dret dels pares a procurar que aquesta educació es porti a terme d’acord amb les seves conviccions religioses i filosòfiques, i respecte de l’article 9 del Conveni, relatiu al dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió, i a la llibertat de manifestació de la pròpia religió i conviccions, considera el Tribunal que aquest dret és indestriable del dret a la llibertat de no creure (llibertat negativa), i resol que l'Estat té l'obligació de no imposar, ni que sigui indirect...

Una primera novel.la d’un autor novell i desconegut ( Francisco Pérez Gandul ) dóna lloc a una esplèndida pel.lícula: Celda 211 . No he llegit la novel.la, però la pel.lícula és de traca i mocador, fins i tot d’Òscar, si es valorés no només la tècnica i l’estil narratiu sinó sobretot la capacitat de crear una atmosfera densa de relacions humanes al límit, d’atrapar l’espectador amb una història que es fa més i més versemblant a mida que avança, i que acaba convertint-se en una tragèdia de la que ningú en surt indemne, llevat, potser, els aprofitats de sempre, els que no s’exposen, els que fan de les relacions un escut autoprotector. La inesperada baixada a l’infern carceller de Juan Oliver, un funcionari de presons a punt d’estrenar-se que, paradoxalment, es veu sotmès contra la seva voluntat a jugar el rol d’un pres fictici a costa de la seva supervivència entre els presos més perillosos en el transcurs d’un motí, serveix per posar al descobert l’univers moral dels baixos fondo...

Perecoll: Markale , Sarajevo, 5 febrer 1994 Densa i cruent s’estén l’ombra assassina com un immens tendal sobre el mercat. Ja no hi ha ulls, ni mans, ni vela prima, sota aquest cel d’hivern que s’ha esquinçat. Queda l’aire obscurit al ras del dia, pel suau tacte dels dits vessa el cabal de llum i de colors que es fa ferida sorpresa per l’esclat d’aquest instant. Ja no hi ha veus ni olors a les parades, l’empremta de les coses s’ha esvanit dins la claror sinistra de la cendra. Queda només l’esglai, l’esqueix del crit clavat al tremolor de les mirades, un remolí de mort i de sang tendra. C.A.

Quan aquests dies es parla als mitjans del dret a la presumpció d’innocència dels detinguts o imputats en els casos Millet i Pretòria , sento, com advocat, una incomoditat especial, no respecte d’aquest dret del que certament són titulars aquestes persones segons la Constitució, sinó respecte de la incoherència i falta de fonament que aquesta afirmació té en tant que pronunciada reiteradament des dels mateixos mitjans. La presumpció d’innocència en el llenguatge jurídic (i com a tal s’ha d’entendre en la seva formulació constitucional i en la doctrina dels tribunals) està directament relacionada amb la necessitat de provar rigorosament la comissió de qualsevol delicte. No hi pot haver delicte sense prova, i aquesta només es practica a l’acte del judici, de manera que fins que el judici no es celebra i la sentència declara provats els fets delictius no queda enervada la presumpció d’innocència, i fins llavors no es pot parlar de culpabilitat acreditada. En aquest sentit, el llengua...