quadern d'en Cinto Amat

Bernini : detall del Rapte de Proserpina Tenia especial interès en tornar a visitar la Galleria Borghese , situada al Parc del mateix nom, sobre la Piazza del Popolo, perquè la primera vegada ho vaig haver de fer de pressa i corrents. Ara, amb molta més calma, hi vaig experimentar el que em suposava que era , sobretot la primera planta on destaca Bernini : un devessal de refinada sensualitat. Baltasar Porcel , en la seva última (i poc reeixida) novel.la, “Cada Castell i totes les ombres”, aprofita l’exuberància de la Galleria per fer-hi discórrer un sopar entre el protagonista ( Ginès Jordi Montigalà ) i la seva amant, Simona , que casualment havia estudiat Història de l’Art a Roma (oh musa esquiva que es manifesta quan menys t’ho eperes…! : pp 124-144 ). Porcel-Montigalà, a més, té la sort (a la novel.la) de disfrutar, entre altres canongies, del càrrec de Patró de la Borghese (quasi res !), de manera que allà on nosaltres hem de fer cua a l’hora fixada, a ell se li obren de ...

Passejar per Roma és una oportunitat per descobrir mons que van tenir el seu temps i que ara conviuen per sobre i per sota les pedres mil.lenàries. A la plaça on Giordano Bruno fou cremat el 17 de febrer del 1600 per la Inquisició romana, l’estàtua que rememora el fet sembla concentrada en les idees que va defensar sobre la infinitat de mons i l’harmonització dels contraris. Em ballava pel cap que en alguna novel.la recent algú en parlava, i efectivament, consultant “Un home a les fosques”, de Paul Auster , hi trobo la referència explícita a aquest teòleg-filòsof com a pauta bàsica d’inspiració: “No hi ha una sola realitat, n’hi ha moltes. No hi ha un sol món. N’hi ha molts, i tots són paral.lels, mons i antimons, mons i mons d’ombres, i cada món és somiat o imaginat o escrit per algú en un altre món. Cada món és la creació d’una ment” (pp 68-69). Giordano veu avui convertit el seu petit món de Campo dei Fiori en un mercat quotidià de fruites, verdures, roba i quincalleries, però ...

S'abracen riu avall el núvol i la pedra: quina claror, la tarda, quina remor, aquesta aigua ! S'emmiralla al cristall el silenci que els bressa: quina frisor, la calma, quin tremolor dins l'aire ! C.A.

Demà fan vaga els jutges, i el dia 19 del mes que ve, els mestres. I els ciutadans ens ho mirem des de la barrera de la crisi, i des de la inquietud creixent per la pèrdua accelerada de llocs de treball, amb una barreja d’incredulitat, d’irritació i de frustració. Si la vaga és un instrument legítim de pressió dels treballadors a sou enfront dels seus empresaris per mantenir o millorar les condicions laborals, quin sentit té que facin vaga els titulars mateixos del servei de l’administració de justícia i els funcionaris encarregats d’impartir el servei de l’ensenyament? No hi ha motivacions estrictament laborals en cap dels dos casos, sinó que tenen a veure amb situacions de conflicte amb els estaments polítics respectius del ministeri de justícia i de la conselleria d’ensenyament. Els ciutadans estem en condicions de poder entendre que aquestes situacions de conflicte justifiquen una vaga? Com que no hi ha raons per avalar que una vaga hagi de servir per ventilar punts de vista difere...

Una vegada més el cas Eluana ha servit per ideologitzar sobre la vida i la mort, per muntar un espectacle mediàtic i sociopolític on es rabegen els instints més conservadors i les posicions suposadament més progressistes. A molts ens sorprèn que s’arribi a aquests nivells d’enfrontament teòric, en bona part absurd, per una qüestió que entre nosaltres pot tenir una fàcil resolució, humana, ètica i mèdica, aplicant simplement les previsions legals de la Llei sobre l’autonomia del pacient que, partint de la voluntat d’humanització dels serveis sanitaris i del màxim respecte a la voluntat de la persona i a la llibertat individual, obliga a tenir en compte les seves instruccions prèvies per quan arribi a situacions en què no les pugui expressar personalment, sobre la seva cura i el tractament de la seva salut. Aquesta mateixa previsió la recull l’Estatut reconeixent el dret a viure amb dignitat el procés de la mort. Eluana havia expressat als seus pares instruccions sobre la seva volunt...

Entre els mitjans més nostrats aquesta vegada no s’ha produït gaire enrenou mediàtic entorn de la il.legalització de l’agrupació electoral D3M i del partit Askatasuna, de l’àmbit abertzale, tot i que el fet significa que per primera vegada l’abertzalisme radical no podrà concórrer a unes eleccions basques. Sembla (potser és una opinió precipitada i amb poc fonament) que entre nosaltres ja es comença a acceptar com a cosa normal la il.legalització dels partits polítics que, en frau de llei, busquen ser els successors de Batasuna com un apèndix d’ETA. Els arguments del Tribunal Suprem, i els que de ben segur esgrimirà el Tribunal Constitucional en la propera Sentència desestimant el Recurs d’empara, de tan sabuts es fan reiteratius, com si es tractés d’un joc esperpèntic de cuc-amagar entre els abertzales radicals, l’Audiència Nacional i el T. Suprem: tu t’amagues sota la forma d’un partit polític aparentment democràtic i nosaltres et descobrirem les connexions amb ETA. I tamnateix n...

Amor de rosa i espina, de brasa encesa al caliu, de goig nou i saba antiga que no saps si plora o riu. Si li dius que el sol declina, fica l’ombra dins el niu per guardar la llum del dia. Amor de platja i de riba, de mar oberta i de riu, d’aigua closa a la petxina que somia cels d’estiu. Si li dius que el jorn ja fina, es capbussa al fons soliu per jugar amb la nit tranquil.la. Amor de plany i de vida, de mot sofert i festiu, de veu càlida i amiga que deslliura el so captiu. Si li dius que el cant fatiga, t’amanyaga i mig somriu per fer junts la melodia. C.A.

Un plora i l’altre està a punt de plorar. Les llàgrimes d’en Federer són una expressió sincera d’impotència: van del que quasi tenia guanyat al que ha acabat perdent. L’expressió d’en Nadal és d’alegria, i també de sorpresa: va del que quasi tenia perdut al que ha acabat guanyant. Les expressions de tots dos es creuen, i coparticipen del mateix esforç que ha propiciat la competició esportiva, i en part també del mateix sentiment, en veure’s valorats i al centre de l’atenció dels espectadors durant unes hores d’entrega intensísima que acaben amb l’encimbellament de l’un al punt, sempre fràgil i fugisser, de la victòria, i amb el posicionament de l’altre en un lloc provisionalment subaltern. La manifestació de les capacitats màximes de cadascun va associada al reconeixement de les pròpies limitacions. Plorar per haver perdut, plorar per haver guanyat: pura metàfora de la vida.