quadern d'en Cinto Amat

A l’alçada d’aquesta cantonada de la campanya electoral m’arriba el llibre, i la presentació a la llibreria Robafaves de Mataró de la mà de Lluís Foix, “España desde una esquina”, del Notari J.J. López Burniol . Acostumat a la concentració quasi mística que proposa l’espot electoral d’ ERC ( “Quan hagin passat aquests tretze segons Catalunya estarà més a la vora de la independència” ), la proposta de López Burniol (català, com diu, més de cap que de cor) presenta uns contorns en aparença més atrevits, de manera que deixem la simple observació del pas del temps (ara i fins el 2.014, o més enllà) i anem al gra: sortim d’una vegada (ve a dir Burniol) de l’atzucac confederalista, de relació bilateral o de federalisme asimètric que ha envoltat la proposta del nou Estatut, i anem a una reforma de la Constitució, via Senat, que permeti la configuració d’un Estat federal simètric. Altrament, aquesta Espanya, sense tardar massa, haurà de fer front al problema real, no d’un, sinó de dif...

Massa agressivitat va mostrar Rajoy al debat d’ahir per guanyar vots dins l’ampli ventall d’indecisos o de no convençuts per la política de Zapatero . Va utilitzar el mateix to crispat de tota la legislatura. Molt especialmnet en tres temes centrals (immigració, terrorisme i integració territorial) se l’hi va veure que porta un excés de llast a la faixa (potser per això l’americana li anava estreta?), i que allà on creu que pot pescar vots en realitat se li escapen, sobretot per un deix d'amargor en què es tradueix aquesta agressivitat. Queda clar que en el debat es va presentar com el representant idoni d’una dreta particularment agressiva en aquests moments, però no queda gens clar que així tingui prou recolzament per guanyar la presidència del Govern, ni ara ni el futur si aquesta dreta no es gira com un mitjó. En immigració , fins a tres vegades va entrar Rajoy a sac en el tema, començant per denunciar que a Espanya els últims anys han entrat més immigrants que a França, Regn...

Sorolla He vist la mar gronxar-se al fons del meu carrer, amb peus de seda blava i mans de plataner. El vent li fa les trenes amb cargolins d’escames, li besa les orelles quan vola cap enlaire. Els arbres de la vora els guanya la frisor, voldrien ser la corda i els pals del gronxador. La mar dubta i s’encanta: no sap si fer-se sorra o anar-se’n amb la barca que des de dins la gronxa. No sap si fugir lluny, seguint el traç de l’alba, o anar riera amunt pels vells records de l’aigua. C.A.

A partir de la confidència que Màrius Sampere ens fa al preàmbul del seu últim poemari ( “Ens trobarem a fora” , Proa 2006) tenim algunes pistes per moure’ns una mica millor per entre la frondosa vegetació de la seva lírica punxeguda i difícil, però que tanmateix comunica i commou. Màrius Sampere ens fa la confidència de la contradicció que experimenta entre la tendència de la vida a la felicitat (el plaer) i a l’eternitat (la negació dels límits) i l’estat de mortificació constant en què es consumeix l’ésser per obra de l’amor. I aquesta contradicció l’expressa Sampere , fins esbotzar-la i fer-la saltar fora dels seus cèrcols, amb al-lusions i imprecacions constants a una polièdrica concepció de Déu, també contradictòria ella mateixa, inventada a vegades, sovint irreverent i quasi sempre sarcàstica, que evoca i destrueix alhora imatges i definicions transmeses, que s’allunya i per moments sembla que s’apropa al Déu de la tradició cristiana, del que en blasma l’absència i al mateix ...

Per sortir de l'enforfollament dels comentaris sobre la vaga de mestres i professors, proposada i practicada per quasi tots els sindicats de l’ensenyament que temen les Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya com si es tractés d’un ogre amenaçador i privatitzador, m’he refrescat amb la lectura del capítol dels Assaigs de Montaigne dedicat a l’educació dels infants. I en aquesta cinquantena de pàgines lluminoses, sense voler ser excessivament malèvol, hi he trobat algunes qualitats que Montaigne volia veure aplicades en els preceptors dels infants, i que contrasten fortament amb la demostració de tancament corporativista, d’exigència funcionarial i d’exclusió apriorística del diàleg que palesen els sindicats amb aquesta vaga, fins al punt que amenacen amb d'altres si no es retiren les Bases. Com que parlar de les bases de l’educació no és privielgi exclusiu dels ensenyants (i encara menys dels representants sindicals dels ensenyants), sinó obligació de tots els sectors...

A la pel-lícula dels germans Coen “No és país per a gent gran” , que segueix amb força fidelitat el llibre de Cormac McCarthy “No country for old men ”, la devastació rastreja el diner, i la crueltat d’aquest rastrejar fa que els dèbils s’hagin de jugar la vida a cara o creu, sense més ni més, amb la moneda a l'aire, sense altre motiu que el caprici d’un psicòpata. Metàfora inquietant sobre la irrupció i la progressió insuperable del mal a la societat, contra el qual les formes tradicionals, el sentit comú, la professionalitat, la bondat, es mostren totalment impotents, la pel-lícula es pot seguir tota ella en clau de rastres o senyals: el rastre dels diners, el rastre sobre el parquet que deixa l’agent en el seu agònic panteix mentre és estrangulat, el rastre del fugitiu sota l’arbre, el rastre de la maleta en el tub de ventilació, el rastre dels vidres, el rastre de la sang viscosa una i altra vegada... Enfront de tanta devastació i tanta impotència, el final de la pel-lícula o...

Concert d’en Raimon al Monumental de Mataró. Què direm de l’aigua que no ens hagi dit l’aigua. Ara que estem junts direm el que tu saps i nosaltres sabem. T’hem conegut sempre igual, doncs venim d’un silenci antic i molt llarg, de gent sense místics ni grans capitans. Als anys quaranta tots havíem perdut, vam mirar aquesta terra i veles e vents van nostres desigs complir faent camins dubtosos per la mar. Raimon i el seu desig de cançons, de lírica, de denúncia, de sàtira. Desig que és també el nostre. Raimon elegíac, Raimon íntim, Raimon solidari fins a l’extenuació, fins a l’esgotament de la veu. El vigor i la força d’en Raimon treballant-nos el cos i l’esperit durant més de quaranta anys, com els llauradors dels nostres pobles, salvant- nos els mots ben endins del silenci. Raimon fos amb nosaltres, com un puny, al límit de l’edat madura, transformant-nos reposadament el gest i les faccions. És llarga la nit, però continuarem al vent, les mans al vent, el cor al vent, perquè qu...

Guinovart : " De nit i de signes" “Semblava que tot s’hagués transformat, que tot s’hagués fos en una unitat. Tot el que s’havia fragmentat : la casa, el món, la infància, el camí, la remor de les rodes, la set, la por, i aquesta ciutat que emergia de la boira, aquesta aurora vermella i pàl-lida, tot es va fondre de sobte, però no en la memòria o en un quadre, sinó en la percepció instintiva, ardent, dolorosa, de la vida passada” ( Vasili Grossman , “ Vida i destí “) Només fragments enllà del temps romput, passes, moments dispersos a l’atzar del ja però encara no. De veu en veu, de paraula en paraula, dubten les mans del contorn de les ombres que l’hi amaguen la llum. A cada casa l’oblit tanca les portes, però a les finestres s’enfilen els camins per conversar amb la nit. ¿Serà tot u, l’abans i l’urc del mai, recer de llum ajaçada al camí del viu instint de ser ? C.A.

Els cinc primers punts de la Nota de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal davant la proximitat de les eleccions generals són de justificació moral de la nota com a tal; els quatre punts següents es refereixen a l’avortament, al matrimoni homosexual, a la nova assignarura d’Educació per a la Ciutadania , a la negociació per acabar amb el terrorisme i als nacionalismes; i el darrer punt inclou, com un calaix de sastre, una genèrica al-lusió als problemes dels immigrants, de les dones, de la infància, de les diferències socials, de l’ecologia i de les relacions internacionals. És a dir, estem davant d’un text estructurat segons un preàmbul extens de justificació (que ve a reconèxer que el que es dirà a continuació crearà conflicte), una part central que és com una fogonada contra el Govern, i un calaix de sastre final que vol restar tensió al conflicte. La fogonada va contra la legislació de l’avortament, del matrimoni homosexual, d’una concreta assignatura d’educació per a ...

Avui fa vuit-cents anys, per la Candelera, va néixer Jaume Primer a Montpeller: és el naixement d’un dels mites fundacionals de Catalunya, glossat per ell mateix al “Llibre dels feyts” (dictat cap al final de la seva vida probablement a algun escrivent de confiança), passat posteriorment pel sedàs de les Cròniques de Bernat Desclot i Ramon Muntaner , més literàries. Com s’esforça a demostrar el filòleg italià expert en medievalisme català, Stefano Maria Cingolani (“Jaume I, història i mite d’un rei”, Ed 62, octubre 2007) la crònica del rei Jaume és en realitat un acte polític i historiogràfic i com a tal convé que sigui interpretada en el context de la pròpia intenció del monarca que pensava perdurar a través de les generacions futures quasi com un messias; entre els fets narrats hi ha coses realment ocurregudes i moltes altres que s’han de llegir des del punt de vista de com el rei Jaume hauria volgut que s’haguessin esdevingut. Barreja d’història i mite. El 2 de febrer de 1908 ...