quadern d'en Cinto Amat

Una capacitat d’expressió literària, palesada en grans escriptors (els quatre premis Nobel- W.B. Yeats, Bernard Shaw, Samuel Beckett i el mateix Seamus Heaney- a més de J. Swift, James Joyce, Oscar Wilde, P. Kavanagh i John Banville, entre molts altres), que sembla compensar la pobresa del territori i la submissió de la història, que es desvetlla com un desig de superació dels límits del propi paisatge, d’aquest destí minúscul de què parlava S.Heaney: Havíem viatjat fins aquesta costa a través de flors i pedres calcàries i ens trobàvem allí, fent un brindis a l’amistat, fonamentant una memòria perfecta entre la frescor de la palla i dels estris. (...) I em vaig enfadar perquè la meva confiança no aconseguia descansar en la clara llum, com la poesia o la llibertat entrant des del mar. Em vaig menjar el dia deliberadament, perquè el seu sabor m’empenyés del tot cap al verb, el pur verb. (De "Ostres" ) Entre l’índex i el polze la ploma rabassuda tempteja; ajustada com una pistol...

Després d’una setmana per Irlanda, repasso l’antologia de Seamus Heaney , Camp obert , i hi trobo reflectides les pinzellades que poden il-lustrar el nostre viatge, com els trets rellevants d’una pintura o visió ràpida que mostren contorns no del tot definits però prou suggerents per fixar una percepció determinada, més que no pas una forma acabada, a partir del conjunt de les imatges captades i de la informació rebuda durant aquests dies. Es tracta d’una sèrie de sensacions confrontades amb la poesia de S.Heaney, no d’una col-lecció d’imatges dels llocs visitats (per això ja hi ha l’àlbum). El paisatge, amb el verd infinit de les pastures planes amb gran quantitat de bestiar (vaques, ovelles i cavalls) i poques arbredes, fragmentat, sobretot a la la costa oest, amb profundes penetracions del mar que configuren petites penínsules amb platges i illes al seu davant, repuntejades en alguns trams per altíssims penya-segats; verd que en determinats llocs, com a la península de Connema...

Recordo molt bé l’actitud rebel i testimonial del Xirinacs dels Captaires de la Pau , la seva tossuderia en demostrar de forma pacífica l’absurditat de la situció dels presos polítics al final del franquisme, com també la seva decidida acció política com a senador en aquella Entesa dels Catatalans que tantes expectatives va aixecar. Després, llargs anys de silenci que pel que s’ha vist el van allunyar definitivament de la pacient acció política per orientar-lo vers una percepció més aviat absoluta i transcendent del que ell definia com una Catalunya ocupada i esclavitzada. Respectant les raons personals profundes que el van portar a fer aquest gir, penso que el seu capteniment, i el seu significat com a persona pública, va deixar de ser el de l’home rebel, en el sentit que l’hi donava Camus, que parteix d’una acció constant sobre les circumstàncies concretes amb plena consciència dels propis límits i dels límits de cada temps històric, per passar a ser el de l’home revolucionari, ta...

M’assec al costat d’una parella jove en un banc al bell mig de la plaça, entre la Yeni Camii (la mesquita de la "Sultana mare") i el Basar de les Espècies, al davant del Pont de Gàlata des d’on despunta, al fons, la colossal torre genovesa. A pocs metres, l’embarcador d’Eminönü, a l’entrada del Corn d’Or, un dels tres cantons marítims que rodegen la ciutat, estesa sobre el Mar de Màrmara, amb la riba asiàtica d’ Üsküdar, i oberta al Bòsfor. La parella em pregunta amb dificultat d’on sóc i em conviden a menjar pistatxos de la paperina que m'acosten. Ells són, segons em sembla entendre, de Bursa, a l’altre costat del Màrmara. La noia no porta mocador al cap. Em somriuen quan se’n van, els somric i els desitjo bona sort. La plaça és un bullici de persones, un formiguer que no para en aquesta hora tranquil-la de cap al tard. Gent i més gent que entra i surt de l’embarcador, creuant el pas subterrani convertit en un atapeït i multitudinari mercat de tota classe d’objectes,...

Antic, m’embriaga la veu que surt de les teves boques quan es clouen com campanes verdes i es remouen enrere i es dissolen. La casa dels meus estius llunyans t’era propera, ho saps, al país on el sol crema i els mosquits ennuvolen l’aire. Avui com llavors davant teu emmudeixo, mar, però ja no em sento digne del solemne advertiment del teu respir. Vas ser el primer a dir-me que el petit ferment del meu cor no és més que un moment del teu; que m’era fonda la teva llei riscosa: ser vast i divers i fix al mateix temps: per buidar-me així de tota escòria com fas tu que llences a les platges, entre suros, algues i estrelles de mar, les inútils restes del teu abisme. (Traducció. Eugeni Montale , "Mediterraneo" a " Ossi di seppia": edició bilingüe de la poesia completa - italià-castellà-, Galaxia Gutenberg 2006)

Smultronstället (1957) Det sjunde inseglet (1956) Bergman ha desaparegut dins l’esfera del temps. I nosaltres, que un temps vam ser atrapats pels seus símbols, per les seves interrogacions sobre l’existència, sobre la mort, sobre l’amor, sobre els altres, orfes com estàvem de sentit per una realitat que ens mantenia en l’obscuritat, ens hem acostumat a viure sense tornar a posar les busques al rellotge. O potser és que no ens hi atrevim perquè preferim viure sense testimonis, sense el ròssec de les hores, dels minuts, dels segons, que ens recordaven qui érem i què volíem.