quadern d'en Cinto Amat

En la qüestió de l’Estatut uns van de llestos, altres van de dol, altres de cul, i ara finalment uns altres van de nul. ERC ha inventat la nova categoria del "vot nul polític" , una forma d’anar a llançar el vot per significar un peculiar posicionament en el que sortir-se del guió de la consulta (sí, no, en blanc) permet alhora negar i no negar, dir i no dir, dir que sí però que no, que no però que sí, que és blanc però també negre, i a l’inrevés, donant la volta a totes les altres propostes i asssegurant l’èxit propi sigui quin sigui el resultat. Això és perforar amb el tacticisme polític el si virginal de les urnes electorals i pretendre superar després la prova del mocador. Obscena manera de donar l’Estatut pel nul, sense preservatiu, i esperar que no els passi res. O en llenguatge de campanar, repicar pel n... nul, i al mateix temps anar a la processó dels governants amb el sant cristo gros. Com els surrealistes, estan convençuts que aquest "raig invisible" de...

Estem tan acostumats a sentir expressions en els cercles de l’abertzalisme radical relacionades amb la justificació més o menys directa de les accions terroristes, que les declaracions recents del dirigent radical Permach , qualificant de “molt greus” els atacs de Barañain (Navarra) i Getxo (Biscaia), fent seva la solidaritat amb els afectats, ens posen davant la necessitat i la urgència de començar a encarar un llenguatge positivament significatiu que contribueixi a l’eradicació de la violència, que paulatinament vagi traduint un compromís efectiu amb els passos concrets que es comencin a fer per allunyar-se’n definitivament. El compromís per la pau és en primer lloc un compromís amb el llenguatge i la seva clarificació conceptual i intencional. Molts dels conceptes ja estan més que gastats i s’hauran d’anar reintrerpretant des d’aquest punt de vista : “conflicte”, “víctima”, “mesa de negociació”, “contrapartida”, “reconciliació”, “àmbit de decisió”, “dret a decidir”... A hores d’ar...

Si al bono presumit el zapatero va canviar-li sabates i galons, maragall s’ha desprès del carretero que feia anar el carruatge a reculons i en comptes de mirar per l’estatut el conduïa a frec de l’estimball, seguint viarany polsós i costerut, tractant el referèndum de banyut. Pel camí s’ha perdut més d’un "florero", algun rañé, siurana o bé milà, amortitzats pel cost del carretero, i no sabem si el carro tirarà, feixuc com va pel pes del mascarell, o si ho engegarà tot a rodar el dur flagell del capatàs vendrell passat Sant Jordi i abans d’anar a votar.

Pilar Rahola reivindicava en un article recent a El País del dia 14 el seu dret a ser atea, i criticava, referint-se a la Setmana Santa, “la religiosidad machacona, barroca y sobreexcitada que va mucho más allá de las creencias de cada cual” , en particular “las televisiones, especialmente las públicas, que nos castigan con el reparto completo de documentales y películas sobre la vida de este rabino judío que la ocupación romana crucificó, y el cristianismo desarraigó de sus orígenes”. I optava per acabar “con esta especie de gripe católica que ataca nuestras estructuras democráticas cada vez que lo quiere el calendario” , considerant que s’ha de respectar la religió però limitada a l’àmbit del que és privat, perquè “no estoy en contra de ella, a pesar de considerarla “ como la inequívoca fuente de fanatismo que ha sido y es (algo me quedó de Marx)”. Si alguna cosa li ha quedat a Pilar Rahola de Marx sobre la religió, no deu ser precisament la denúncia del seu fanatisme, perqu...

Caravaggio: sopar d'Emmaús Queda flotant el fosc missatge de la por ran de la roca aspriva, el guany incomparable de la mort sobre la paraula lliure, contra tot gest, contra tot dolor. Tenim tot just el lleu bagatge del record per ajudar a passar els anhels a l’altra banda de la nit, per plantar-hi l’esqueix d’aquest desig somort entre el passat perdut i l’esperança esquiva.

Dostoievski en "el Gran Inquisidor" (Llibre 5è de "Els germans Karamàzov") es preguntà sobre el sentit històric de Jesús fent-lo pivotar sobre el respecte a la llibertat, escenificant un encontre entre aquest i el cardenal Gran Inquisidor del Sant Ofici a Sevilla, en l’època de la Inquisició. Imagina Dostoievski que Jesús apareix entre les cendres de les fogueres, que avança callat entre la multitud que el reconeix i li demana que ressusciti una noia morta, petició a la que accedeix pronunciant el Talipha kumi ("aixeca´t, noia"). L’Inquisidor el fa prendre, segur de la seva autoritat, i li retreu que no hagués cedit a la temptació del poder (referint-se a les narracions dels Evangelis de Mateu, Marc i Lluc que presenten el Mal temptant Jesús al desert perquè l’adorés, convertís les pedres en pans i es llencés des del pinacle del temple si de veritat volia demostrar que era el Fill de Deú). Jesús calla, i l’Inquisidor li deixa anar el seu monòleg, sín...

El trobament d’unes tretze planxes de papir en una tomba d’Egipte, a El Minya, els anys setanta, i traduïdes ara del copte a l’anglès, contenint el conegut com "Evangeli de Judas", editat per National Geographic, constitueix un fet d’indubtable interès històric (no equiparable al trobament dels papirs del Mar Mort, a Qumram, els anys quaranta, que van revolucionar els estudis d’exègesi bíblica), però cal dir també que la troballa es trasllada a l’opinió pública c om si es tractés d’un fet que posa en dubte o que fa entrar en crisi algun dels pilars narratius dels Evangelis canònics tal i com ens han arribat per tradició. I en aquest sentit quasi es presenta, o és assimilada interessadament per alguns, en la mateixa línia desmitificadora d ‘obres tan vulgars com el "Codi da Vinci" o semblants. No sorprèn aquest afany de qüestionar els fonaments de la narració bíblica, de transgredir els seus continguts amb crítiques formals, totes expressades des de fora, sovint am...

En Maragall ha dit que prou, que ja no vol més enrenou perquè es comença a trobar tou enmig de tanta trencadissa. Ja n'estic tip d'aquest merder, de què el corral s'ompli de galls que només fan terrabastalls i em persegueixen les gallines. La gallina ha dit que no, visca la revolució. Si no arreglem el guirigall aviat vindrà l'amo del Mas, ens fotrà tots dins el cabàs i acabarem a la cassola. Per evitar que ens facin brous només ens cal pondre molts ous i posar fi a aquest desgavell que em fa venir més cagarines. La gallina ja ha fugit, s'ha cansat del tripartit. I per no anar més de gairell m'inventaré un altre Tinell, suprimiré aquest gall primer que m'esbalota el galliner, i si el consens ja no val res perquè ens piquem de tres en tres tindré la lloca al bany maria covant pollets per majoria. La gallina ja ha fugit, s'ha cansat del tripartit.

M’agrada el cine cromàtic de l’ Almodóvar , el toc de gràcia fresca i lleugera que sap imprimir a les seves pel-lícules, la barreja de picardia i melodrama, de tragèdia esperpèntica i de comèdia de costums que sap conjugar de manera magistral, amanida amb pinzellades de tènue o corrossiva crítica social, estilitzant les situacions entorn de personagtes que s’empesca per acabar servint-nos una agredolça melmelada feta de molt ingredients. Tot això es repeteix a "Volver" , el seu darrer film. La càmera es mostra més sinuosa que mai seguint les corbes idem de la Raimunda . Encara que no sabria dir si en tota La Mancha hi ha alguna dona tan turgent, tan decidida i suggestiva, que a hores d’ara es digui Raimunda o nom semblant, o si es podria trobar cap casalot tan barroc i elegant com el de la tia Paula, amb els seus nobles alicatats i el mobiliari del temps de l’Hernán Cortés per acollir espectres familiars, o bé si en algun d’aquests casalots pot aparèixer de sobte, per il-lus...