quadern d'en Cinto Amat

Caravaggio : El sopar d'Emmaús Llegint Sant Lluc Ets l’únic foraster que no saps què ha passat aquests dies ? Com un estrany et tracto , com un ignorant, que no sé d’on véns ni quin destí ingrat t’ha portat a creuar-te’m pel camí. Nosaltres bé esperàvem que ens deslliuraria, però ja som al tercer dia des que han passat aquestes coses. No parlo només per mi, perquè érem molts els que hi teníem posada l’esperança, però altra vegada ha prevalgut el designi dels magistrats i els sacerdots que el van condemnar a mort i el van crucificar ja fa tres dies. Alguns de nosaltres han anat al sepulcre, però a ell no l’han vist pas . Diguin el que diguin les nostres dones, que han vingut assegurant que ell vivia, no hi ha res que ens faci pensar que hagi pogut sortir-se’n de la mort. Resta amb nosaltres que es fa fosc i el dia ja ha començat a declinar. No sé qui ets i no m’importa, però, si vols, queda’t i se’t farà més suportable, com a nosaltres, la tristesa d’aquestes hores de buidor. Posat ...

El cas de Terri Schiavo em planteja una colla de qüestions.Una noia de 41 anys, que en fa quinze que té paralitzat el còrtex cerebral però no el tronc cerebral; que es troba per tant en estat vegetatiu (no en coma pròpiament, segons sembla); que només realitza actes reflexos que fàcilment es poden interpretar com actes de resposta a algun estímul extern; que manté aquest estat vegetatiu gràcies a una sonda gàstrica d’alimentació, però que (sembla) no necessita cap sonda de respiració; que donada la seva joventut, i ben segur les seves ganes de viure (sembla també que el seu estat fou degut a un desequilibri de potasi durant una dieta d’aprimament), no havia deixat per escrit cap "testament vital", com aquí el coneixem. El seu marit, com a representant legal, assegura que li havia dit que no voldria continuar vivint artificialment en una situació com aquesta, i li han donat la raó totes les instàncies judicials, les ordinàries i les federals, aquestes últimes posades a dis...

En un interessantíssim article, Sami Naïr ( " Alianza de civilizaciones y diálogo para la modernidad" : El País, 12 de març) critica la doctrina del "xoc de civilitzacions" de Huntington, segons la qual la cultura americana (assimilada a Occident) té el perill a llarg termini del Confucionisme, i a curt termini de l'Islam, i encara n'afegeix un altre a la seva darrera obra ( "¿Quiénes somos?") , els catòlics hispànics que serien un perill a l'interior mateix de la societat americana. Enfront d'aquesta visió Sami Naïr creu que són possibles dues postures : la que anomena "defensiva", consistent en defensar la compatibilitat de les religions, que no hi ha dret a imposar una visió del món a la resta del planeta, que no hi ha contradiccions entre cultures (postura que segons ell té el defecte de partir d'un enfoc estrictament culturalista), i la que anomena "ofensiva" (en sentit positiu) i que hauria de tenir e...

SILENCI Hi ha d'haver un lloc que aculli aquest silenci que no és ben bé memòria ni record. Hi ha d'haver un temps que entengui aquest silenci que no és només basarda de la mort. Un temps sobre l'instant que us absorbeix abans d'acaronar l'última llum. Un lloc sobre l'espai que us escindeix, perduts entre desferres, foc i fum. Silenci deseixit de tot present, àmbit fidel i anònim com vosaltres, única estança oberta i amatent que comprèn el dolor de tots nosaltres. Us dec a tots el temps del meu silenci, humil, abans l'oblit no recomenci.

Amorrats al mirall de la pantalla, ens veiem encongits dins el partit. Rellisquem i perdem la gran batalla, contemplem com s'enfonsa el tripartit. Per moments, se'ns enterboleix la ment. Tres fantasmes s'aplanen sobre el dall, cadascun mostra el tall d'un u per cent i en ressonen els udols : Ma-ra-gall, Ma-ra-gall... Camp amunt, entremig de gran cridòria, apareix, resplendent, el Mont Carmel, fat espectral de l'eliminatòria, jutge neutral d'aquest fatídic duel. Imprequem que no ens traeixi la Lliga i entre tots l'Estatut no ens faci figa.

Davant l'enrenou que tenim armat, podríem tancar els ulls i tapar-nos el nas i les orelles tot esperant que escampés el temporal. Però em sembla més atinada l'actidud d'enfrontar-s'hi amb una intenció vagament socràtica, de preguntar-se per recuperar alguna racionalitat. Al cap i a la fi, tota pregunta inclou una precomprensió del que es proposa, i és en el camp dels interrogants on es poden trobar més punts en comú. Aquí en van alguns, i en podrien ser molts més, tots entrellaçats. Les respostes potser són el de menys..., n'hi poden haver de molts colors. Havia d'haver dimitit el conseller Nadal ?.- Sense culpa també hi ha responsabilitat, i a vegades és convenient assumir-la. Si pleguen el president de GISA i el Director General de ports i transports (el primer perquè és responsable de la coordinació de les obres, i el segon perquè és qui n'autoritza la legalització en condicions poc normals ja que s'havien modificat sense projecte), també p...