quadern d'en Cinto Amat

Per què no paguen els jutges?

2012-01-27T09:36:00.000-08:00

Daumier, " Les gens de justice"

Entre altres mesures, el flamant ministre de Justícia Ruíz Gallardón proposa introduir el copagament en la segona instància judicial dels procediments civils. És a dir, que per exercir el dret a recurs contra una sentència dictada per un jutjat de Primera Instància, en un assumpte de reclamació de quantitat, posem per cas, l’interessat s’hauria de fer càrrec d’una part de les despeses que aquests fet implica per a l’Administració de Justícia. Ara ja s’han de pagar determinades taxes per a segons quines reclamacions i recursos, però són taxes mínimes que no afecten substancialment el dret de l’administrat a l’exercici del seus drets. El que proposa el ministre ara és d’una altra dimensió, pensa en un copagament, en una càrrega econòmica en forma de càstig per a qui s’atreveixi a posar recurs contra una sentència de Primera Instància. Es tracta de la febre de les retallades en els serveis públics traslladada també a l’àmbit del dret fonamental de l’article 24 de la Constitució, el dret a obtenir la tutela efectiva dels jutges i tribunals sense que en cap cas es pugui produir indefensió. Perquè el dret a la tutela judicial efectiva no s’acompleix ni s’esgota en una primera sentència, sinó que exigeix una segona instància, una revisió amb totes les garanties en cas de desacord, de la mateixa manera que en els procediments penals al condemnat té dret a una segona instància diferent del que l’ha condemnat d’inici.

Diu el ministre que així disminuiran les ganes de litigar, i que en tot cas se li retornaran els diners a qui hagi fet el copagament i després se li hagi donat la raó en la sentència del recurs. Absurd majúscul. El dret a segona instància exclou tota forma de pressió, i singularment la pressió econòmica que és sempre discriminatòria. Posats en la via de l’absurd (o potser no tant…) el ministre podria anar més enllà i proposar que siguin els jutges de primera instància els que paguin les despeses del recurs si la segona sentència és contrària a la que ells han dictat. Així segur que guanyaríem en qualitat jurídica de primera instància, els jutges s’hi mirarien molt més a l’hora de dictar segons què, i per descomptat no hi hauria tants recursos.

Si en una sentència dictada en un recurs de Segona Instància (cas real i recent : Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona, Secció 19, Rotlle d’Apel.lació 10/2011 contra una Sentència d’un Jutjat d’Arenys de Mar) es fa una repassada monumental al jutge que ha dictat la sentència que ha donat peu al recurs, i es diu literalment que la culpa exclusiva del demandant no ha quedat acreditada de cap manera, que les conclusions del jutge de primera instància es basen en meres suposicions i eventuals conclusions no provades, que no es poden entendre, que els documents en què es fonamenta la sentència de primera instància no gaudeixen de cap mena de convicció, que no hi ha ha res de sòlid en els tres documents, el policial i les dues resolucions anteriors, que no hi ha cap dada objetiva ni raonada en la Sentència del jutge de Primera Instància, ¿com no arribar a la conclusió que a aquest jutge se li haurien d’imposar les despeses que ha originat a l’Administració de Justícia en la Segona Instància?

Control polític des dels mitjans

2012-01-15T09:26:00.000-08:00

Dimarts dia 10 de gener, programa El matí de Catalunya Ràdio. El presentador del programa, Manel Fuentes, entrevista Jordi Turull, portaveu de CiU al Parlament de Catalunya. El dia abans, el Sr Jordi Turull, comentant la iniciativa del govern del PP d’introduir el control des del govern central dels pressupostos de les Comunitats Autònomes, havia fet un comentari sobre la qüestió deixant anar que potser se’n podia parlar si la iniciativa es concretava en un control purament tècnic i no polític. Penso que l’opinió del Sr Turull obeïa en part a la necessitat de tot polític de pensar pel seu compte davant una qüestió plantejada d’abast governamental, i en part a la necessitat d’interrogar-se sobre les implicacions i les conseqüències de la qüestió mirant de buscar-hi una sortida o de trobar una fòrmula més o menys pragmàtica per poder negociar. No estic d’acord amb el control dels pressupostos de les Autonomies des del govern central; si fa quatre dies ens obrien expectatives sobre la imminència d’un pacte fiscal que ens havia de reslodre tots els problemes de finançament, ara només faltaria que ens impedissin d’administrar el que ja tenim. Seria, una vegada més, el part frustrat i frustrant de les muntanyes. Però una cosa és que el que pensi jo, el que pugui pensar qualsevol ciutadà, el que pot pensar el Sr Turull com a persontage de rellevància política, i una altra cosa el dret que s’arroga el presentador del programa per exercir des d’un mitjà de comunicació públic una mena de control de mínims ideològics perquè li quedi clar al Sr Turull que, de control tècnic dels pressupostos, ni parlar-ne.

Tot i que l’entrevista mantenia aparentment les formes correctes del diàleg, de les preguntes i respostes habituals, en el fons el que el media posava en evidència era que al Sr Turull se l’entrevistava no perquè expliqués i fonamentés la seva opinió, sinó perquè se’n retractés públicament, ja que era, d’acord amb els paràmetres del responsable del programa, una opinió del tot indefensable des del punt de vista del radicalisme sobiranista en voga. Quan l’entrevistador li etziba a l’entrevistat l’afirmació contundent que “això del control tècnic pinta molt malament”, en realitat li està dient que on s’és vist que un càrrec important de CiU gosi preguntar-se i opinar amb aquests termes de possibilisme claudicant. És a dir, que el polític, si comenta i opina pel seu compte, ha de saber que se’l sotmetrà a l’examen i a la desqualificació implacable des de la tribuna dels media per reconduir-lo a la solidesa ideològica del pensament políticament correcte i invariable que dicten els propis media. Imagino que el Sr Turull va sortir de l’entrevista amb la cua entre cames, amb més sensació d’haver estat sotmès a una cura de rectificació semàntico-ideològica que d’haver tingut l’oportunitat d’explicar-se.

Alguns autors parlen de democràcia colonitzada pels mitjans. Potser no cal anar tan lluny, però una part important del descrèdit de la política i dels polítics es deu a questes formes de control mediàtic de les opinions que tendeixen a separar els projectes polítics de la realitat de la gent del carrer, creant elits de professionals de la política i professionals dels media que es retroalimenten, es tanquen, i en el fons es menyspreen recíprocament encara que aparentin el contrari. D’aquesta promiscuïtat de política i mitjans en parlà amb agudesa l’exconseller de Justícia Josep Mª Vallès en les seves memóries institucionals, després de formar part del projecte de Pasqual Maragall al primer tripartit (“Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi”). Té un deliciós capítol vuitè dedicat al tema, al final de qual, a manera de control enfront la voracitat invasiva dels mitjans, proposa deu regles per fer-se “mediàticament invisible i políticament irrellevant en la política espectacle”. L’última d’questes regles diu així: “Finalment, i per acabar d’assegurar la teva popularitat negativa (o la teva invisibilitat mediàtica), critica alguna vegada la professionalitat deficient i la capacitat de deformació d’alguns mitjans de comunicació”. Els que no ens dediquem a la política, però ens interessa la política per la seva repercussió social, hauríem de ser molt més crítics vers la capacitat de deformació dels mitjans.

Nadal

2011-12-24T03:48:00.000-08:00

Naixement, de Piero della Francesca

¿Va existir mai
aquell món expectant
dins un pessebre
mentre els àngels cantaven
el futur de l’infant?

¿Va existir mai
el missatge als pastors
i als ignorants,
amb la nit i l’estrella
envoltant-los a tots?

¿Va existir mai
el miracle de llum
dels mags d’orient
que il.luminen la fosca
i ens encenen els ulls?

Fràgil Nadal
d’il.lusions i presències,
bressol del temps
on mai no ens cansaríem
de bressar la innocència.

C.A.

El que no sabem és l'únic que sabem

2011-12-18T09:22:00.000-08:00

En aquests moments en què el discurs es fa tan contradictori, hi ha tantes coses que no sabem explicar-nos, i tot es mostra i passa com si prescindís de nosaltres, com si no hi fóssim, perquè ja no ens serveixen els esquemes que hem estat utilitzant, potser ens cal retornar al pensament més prim, més elemental, per adonar-nos que després de tot encara som i encara ens podem moure, i és aquesta sensació d’humilitat infinita el que ens queda i ens manté en actitud d’esperar:

L’única saviesa que podem esperar d’obtenir
és la saviesa de la humilitat: la humilitat que no té fi
(…)
Vaig dir a la meva ànima;calma’t, i espera sense esperança
perquè seria una esperança equivocada; espera sense amor
perquè seria un amor equivocat; i malgrat tot hi ha fe
però tant la fe com l’amor i l’esperança es troben tots en l’espera
Espera sense pensar, ja que no estàs preparat per fer-ho:
així la foscor serà llum, i la immobilitat, dansa.
(…)
Per tal d’arribar al que no sabeu
heu d’agafar un camí que és el de la ignorància.
Per tal de posseir el que no teniu
heu d’agafar el camí de la despossessió.
Per tal d’arribar al que no sou
heu de passar pel camí en qué no us trobeu.
I el que no sabeu és l’únic que sabeu
i el que teniu és el que no teniu
i on sou és on no sou.

(...)

Hi ha només la lluita per recobrar el que s'ha perdut

i trobat i tornat a perdre un i altre cop: i ara, sota condicions

que no semblen favorables. Però potser ni guany ni pèrdua.

Per a nosaltres només hi ha l'intent. La resta no és cosa nostra.

(T.S. Eliot, de “East Coker”, a “Quatre Quartets”, traducció d’Alex Susanna)

Montseny

2011-11-26T08:20:00.000-08:00

Amb dits de llum
suspesos de les branques,
palpant l’escorça,
la vista em desvesteix
el cos de la fageda.
I és el meu cos
catifa i pedra grisa
arran de terra,
camí sense petjada
fressat amb dits de llum.
Em lliuro a tu
surant en la claror,
Montseny daurat,
per fondre’t el camí
amb l’hàlit dels colors.
Es buida el temps
del pes de la memòria
i és la besada
com una remor ingràvida
sortint dels tons de l’aigua.

C.A.

Epigrama electoral

2011-11-22T10:28:00.000-08:00

Va el psc a mal borràs:
vint-i-cinc era un prodigi,
perdre’n onze un “estropici”
que no l’arregla un pedaç.
Vingué de Madrid Chacón
amb l’aval del Pepe Luís,
poca txitxa i gens d’encís
d’aquell món en aquest món.

Els èxits de convergència
i l’eufòria del Duran
no se sap on aniran,
si al concert o a la indigència.
Més que concert, desconcert
és el que es pot produir
si ens envien a parir
amb els vots pel cel obert.

Pel pepé el matx no ha estat nul:
avisa que mana allà
i que aquí es farà pregar
per no donar-nos pel c…
Les dretes van ben plegades
sota el cel del desconcert
per fer créixer en el desert
miratges i retallades.

Coscubiela ha fet els deures
com un alumne aplicat,
s’ha batut contra el mercat,
la prima i les seves neures.
S’ha guanyat un lloc decent,
petit per tanta utopia,
demostrant que hi ha una via
si s’ho pensés més la gent.

La República del sí
és d’aquí i no s’ha mogut,
i malgrat el que ha plogut
no ha crescut ni un bocí.
Entre dos móns ideals,
el que estrafan i somien,
es barallen i sobreviuen
sense perdre la moral.

C.A.

Per la Umbria i la Toscana (i 2): de Monterriggioni a Florència

2011-11-15T08:20:00.000-08:00

Monteriggioni és un clos emmurallat, a les envistes de Siena, rodejat de camps d’oliveres i vinya, que ens apareix en un cercle quasi perfecte puntejat per les catorze torres de defensa. Dant les va associar amb els fantasmes del seu cant de l’infern, però la pulcritud amb què es mostren en aquesta hora del matí és el contrapunt de qualsevol visió dantesca.

Camí de Sant Gimignano, els Colle di Val d’Elsa, el de baix i el de dalt, amb els seus carrers amb voltes, són peccata minuta comparats amb les 72 torres nobles de la ciutat de la competència arquitectònica en forma de pedra vertical, desenvolupada durant el trecento entre güelfs i gibel.lins, reflectida en els contorns de la Piazza della Cisterna i de la Piazza del Doumo, que és Sant Gimignano. La llegenda diu que quan morí Santa Fina, patrona local, per entre les pedres d’aquestes torres van florir pensaments grocs, com per donar un toc d’amabilitat i bonhomia a tanta competència pètria. A la col.legiata del Duomo, l’altar d’aquesta Santa, de Maiano, amb els frescos de Ghirlandaio als laterals, recorda els trets domèstics de la llegenda de la mort de la santa, en contrast amb els frescos dels laterals del mateix duomo en els que destaca l’inextricable sofriment del martiri de Sant Sebastià, de Benozzo Gozzoli.

Pedres a part, a Sant Gimignano descobrim la força narrativa d’aquest Benozzo Gozzoli en les pintures de l’església de Sant Agustí. La profunditat adusta del filòsof i teòleg d’Hipona ve matisada pels caràcters pàl.lids i profundament humanitzats de les escenes de la seva agitada cursa biogràfica, de la presentació a l’escola per la mare inseparable, Santa Mònica, del viatge a París, passant pel baptisme pel seu mestre i amic Ambròs, fins a la representació de la seva mort, rodejat pels seus. Si com deia Sant Agustí el món ha estat creat en el temps i amb el temps, una mostra intemporal de la bellesa del món de l’art fluint de la senzillesa dels dies de cada dia es fa palesa en aquesta seqüència d’imatges afablement atractives de Benozzo Gozzoli.

Treiem el cap a la bellesa incommensurable de Florència des del Piazzale Michelangelo, al que hem arribat quasi sense voler. Des d’aquest turó condensem amb la imaginació els infinits continguts que bateguen sota la cúpula de Brunelleschi i el campanile de Giotto, i que s’estenen a través del riu Arno per entre la geometria de les formes de la Signoria, del seus carrers, palaus, ponts i places. Tot sembla simple i abastable des d’aquest mirador.

Potser per això decidim anar al gra de les visites amb el poc temps de què disposem, concentrant-les en el que més ens pot interessar en aquests moments. A l’interior del duomo les pintures de la cúpula, el Judici Final, obra de Vassari, ens són a penes visibles, però a la Porta del Paradís del Baptisteri ens torna la mirada el rostre desafiant de Lorenzo Ghiberti, calb i malcarat, concentrat encara en el repte de superar els projectes de Brunelleschi, Donatelllo i della Quercia per a la mateixa porta.

A la cúpula del Baptisteri ens desborden els mosaics del duecento figurant el Crist Majestat, el Judici Final i escenes de l’Antic i el Nou Testament. A un costat de la nau, les formes de Donatello en la tomba de l’antipapa Joan XXIII són una premonició de la bellesa i la bondat de l’estimat Joan XXIII del Vaticà II. Donatello li hauria projectat una tomba encara millor si l’hagués conegut.

A la Plaça della Signoria, l’estatuària de Giambologna, en particular el Rapte de les Sabines, desafia el domini polític i econòmic dels Mèdici. Entorn dels Mèdici, ens retrobem amb Benozzo Gozzoli a la capella del seu palau: a la caravana dels Reis Mags es barregen personatges històrics i ficticis, l’esplendor d’orient personificat en l’emperador de Bizanci i el Patriarca de Constantinoble amb el poder dels Mèdici reflectit en les formes juvenils de Llorenç el Magnífic. Enmig del seguici reial, un autoretrat de Benozzo Gozzoli, que té just a sobre la cara de Pius II (el fundador de Pienza), senyala l’autoria de l’obra amb una senzilla inscripció sobre el seu barret: “opus Benotii”.

El ressò de l’art agombolat pel poder del diner ens arriba en l’exposició temporal al Palau Strozzi, justament sobre “Diner i Bellesa”, art i finances irradiades des de Florència al món. Éns alliçonem sobre els orígens del mecenatge com una manera de posar en ordre la consciència culpable dels qui atresoraven riqueses i diner en contradicció amb la doctrina antiusura de l’Església i de les lleis antisuntuàries del seu temps. El mecenatge tranquilitzava les consciències i feia possible la transmissió històrica de la riquesa de l’art. Savonarola, a la fi del quatrocento, va pagar a la foguera de la Signoria el preu d’haver denunciat aquesta contradicció, poc abans, amb una altra foguera simbòlica a la mateixa plaça, la de les vanitats.

Al palau Bargello revisitem les sales d’escultures de Donatello i Miquel Àngel. De Donatello ens pertorba la mirada entre cínica i abstreta del David en bronze, i ens apaivaguen els rostres pacificadors de Joan Baptista adolescent i de Sant Jordi. Per a Miquel Àngel, la mare és una expressió de felicitat infinita dins una medalló de marbre, David adolescent una mà tesa prement el cor de la pedra, dissimulada rere un cos reptador, i Bacus un tentineig còmic que fa burla de qui el mira.

A l’església de la Santa Croce, reposem d’art amb el disseny elegant i equilibrat de Vassari en la tomba de Miquel Àngel. Les faccions ancianes de Miquel Àngel respiren un aire de satisfacció plena, de feina feliçment i bellament acomplerta. És el resum i la síntesi de l’art i de les humanitats, també representades en aquest mateix recinte per la tomba de Galileu, els cenotafis de Dant i Ghiberti, les tombes de Bruni i Rossini i el monument a Maquiavel. A les capelles del transsepte, Giotto ens refresca imatges de la vida de Sant Francesc, Taddeo Gaddi escenes de la vida de la mare de Déu, i Donatello hi té penjat el crucifix que no agradava a Brunelleschi, i en un lateral una anunciació amb rivets daurats. Després de recuperar Brunelleschi a la capella Pazzi, ens recollim i posem punt final sota l’Arbre de la Vida , de Taddeo Gaddi, a la Capella Baroncelli, i som uns convidats més al Sant Sopar que es desplega als peus de l’Arbre. A fora, l’animació de la plaça de la Santa Croce ens recorda que l’art és una de les expressions, potser la més genuïna, de la vida del poble.

Nota: pots clicar sobre les imatges per veure-les engrandides

Per la Umbria i la Toscana (1): d'Orvieto a Arezzo

2011-11-09T11:41:00.000-08:00

Quatre dies per la Umbria i la Toscana són un tast de la pedra, de la llum, de la imatge i del paisatge del renaixement. Se’ns repeteixen els noms dels pintors, dels escultors, dels arquitectes, en les limitades distàncies que recorrem, com si aquell grapat d’artistes del trecento al cinquecento s’haguessin conegut tots entre si i s’haguessin posat d’acord per deixar-nos a tocar de cada poble, de cada petita o gran ciutat, el testimoni del seu art imperible.

Comencem a Orvieto, quan la posta il.lumina amb el seu focus roent la façana de la catedral, i prenen relleu els mosaics sobre la pàtina de marbre estilitzat que empeny cap enlaire el conjunt policromat, blanc, vermell, blau i daurat, com una nau fràgil i harmoniosa que s’eleva de la plaça cap al blau del cel. En els baixos rellleus del costat esquerre de la façana, el judici final és un tremolor de cossos i braços inquiets, i a l’interior, a la capella de Sant Brizio, ens miren des d’un racó els rostres de Fra Angèlico i Signorelli, amb mirada múrria i encuriosida, convidant-nos a perdre’ns per entre la munió de cossos de la Prèdica de l’Anticrist, o per les parets de la Resurrecció de la carn, la fecunda i tensa anatomia de Luca Signorelli sota la volta del Crist rodejat d’àngels, creada pels colors del Beat i de Benozzo Gozzoli. A un costat de la sala, la fonda expressió de la Pietat fa més tens el remolí dels cossos ressuscitant al pany de paret de damunt seu.

A l’altre extrem de la ciutat, el pou de Sant Patrici, obra civil de l’arquitecte Sangallo, per encàrrec del papa Mèdici Climent VII, és un llanterna guarnida amb dues rampes esglaonades, una per baixar i una altra per pujar, que arriba a 62 metres de profunditat, amb finestres a banda i banda, per assegurar el subministre d’aigua a la ciutat en temps de setge.

Ja a la Toscana, l’amable paisatge ondulat dels turons llaurats, d’un to marronós, alternant amb grisos i ocres, segmentats per les files de ceps que filtren la claror del migdia a través dels seus pàmpols daurats, vetllats per la presència dels xiprers que donen fe de la bellesa plàcida que s’estén als seus peus, ens recorda la riquesa vinícola de la contrada, i a Montepulciano, petita ciutat emmurallada amb la plaça de signoria encerclada pel palau comunal, el palau Contucci, del mateix Sangallo, i la catedral, la vista se’ns en va camps enllà, entre la boira que es va esfilagarsant per sobre l’església de Sant Biagio, a tocar de la part baixa de la muralla.

Pienza, a la vall d’Orcia, porta el nom de Pius II, el papa humanista que transformà l’antiga ciutat de Corsignano amb un pla d’urbanisme renaixentista, presidit per la catedral i el museu Piccolomini, nom d’aquell papa viatger i diplomàtic del quatrocento. Una passejada de pocs minuts ens porta a l’església romànica de Pieve di Corsignano: la porta és oberta, només hi som nosaltres, i la franja de sol que penetra per la finestra lateral s’enfila pel costat de l’altar, posant una signatura lluminosa al recolliment del lloc i de la tarda.

Cortona conserva les formes renaixentistes prop del Llac Tresimeno. També hem de pujar per accedir a la ciutat antiga. Al seu museu diocesà recuperem les pintures de Luca Signorelli (La Comunió dels apòstols i El Descendiment ), descobrim les de Pietro Lorenzetti (de finals del trecentto), i sobretot ens embadalim amb l’Anunciació de Fra Angèlico.

Arezzo ens espera amb la figura esvelta i ferrenya de la Magdalena, de Piero della Francesca, al duomo, al costat de la tomba de Sant Donato, construïda segons un projecte de Donatello. A l’altre costat, les vidrieres de Guillaume de Marcillat, col.laborador de Rafael i Miquel Àngel a Roma, posen un contrapunt de claror a l’espai fosc de la catedral. A la Piazza Grande, la Loggia de Vassari (pintor, escultor, arquitecte i primer crític de l’art i les vides dels seus contemporanis del renaixement) fa angle amb l’equilibrat palauet de la Fraternitat dels Laics, i, al carrer de sota, l’església romànica de Sta Maria della Pieve, de façana solcada amb arcades sobreposades, ens sorprèn amb el detall de les figures dels mesos de l’any delicadament esculpides dins l’arc de la porta principal. La basílica de Sant Francesc és l’explosió de Piero della Francesca: en els frescos del presbiteri es succeeixen les escenes del cicle de La Vera Creu (l’arbre del Paradís, el somni de Constantí, la recerca de Santa Elena, la premonició de la Reina de Saba…). L’església també romànica de Sant Domènec, abans de travessar la muralla de la ciutat, ens obsequia amb un Sant Crist esplèndid de Cimabue jove.

Nota : pots clicar sobre les fotos per engrandir-les

Implicacions morals del final d'ETA

2011-10-21T11:08:00.000-07:00

Més enllà del posicionament polític de cadascú, i de les conseqüències jurídiques del final anunciat d’ETA, que sens dubte es produiran i es concretaran en mesures penitenciàries progressives, la reflexió d’aquest moment em porta a les dues consideracions següents:

- Durant massa temps en molts sectors de l’autoanomenat progressisme d’esquerres les accions d’ETA van trobar una empatia moral de fons, quan no un explícit reconeixement dels seus mètodes que es veien justificats per l’apel.lació a una situació de violència prèvia que emanava dels poders de l’Estat. Tots els mitjans per fer front a aquesta situació de violència prèvia eren lícits, també el degoteig d’accions armades que comportaven l’eliminació programada de persones (molts es resistien a qualificar aquestes accions d’assassinats). Els resultats més esfereïdors d’aquest bucle infernal de la violència desfermada, com ara els atemptats de Vic, Hipercor, els assassinats de Yoyes i Ernest Lluch, van anar moderant aquell sentiment d’empatia moral de fons, però no es passava a considerar, en aquells sectors del progressisme esquerrà, i en molts sectors nacionalistes, que una acció combinada de mesures policials i jurídiques eren necessàries per eradicar aquella espiral. Ben al contrari, s’havia instal.lat en la consciència moral de moltes persones el convenciment, no espontani sinó mediatitzat pel pensament polític i mediàtic predominant, que les mesures d’ordre estrictament policial o jurídiques orientades a posar fi a la connivència entre les accions d’ETA i el suport directe i indirecte de determinades organitzacions polítiques i socials atemptaven contra les bases elementals de la democràcia i que a la curta, i a la llarga, eren del tot contraproduents perquè entraven en el joc de l’acció-reacció. Els fets han demostrat justament el contrari, i si ETA anuncia ara el principi de la seva fi és perquè les accions policials i jurídiques l’han arraconat, i per si quedessin dubtes tenim la resolució del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg per recordar-nos que les mesures jurídiques empreses són ajustades a dret. Hem hagut d’arribar al final per reconèixer que la confusió moral que ens portava a mantenir sense gaire miraments que els fins justificaven els mitjans era un error que va ajudar a encobrir durant massa temps l’acció i els resultats de la violència.

- La forma com ETA s’ha vist forçada a preparar el seu final, per la contundència de les accions policials i jurídiques, i per la manca de suport social que s’ha anat fent cada vegada més evident, porta als sectors abertzales, i als simpatitzants de qualsevol ubicació, al País Basc o a Catalunya, a voler-ho dissimular mantenint en el fons que l’ús de la violència és ara un error estratègic que no condueix a res de positiu, i potser en algun moment reconeixeran que va ser un error des del principi. Però en aquesta tesitura es confon la culpa moral amb l’error teòric o estratègic, i amb aquesta confusió és impossible que es pugui arribar a la reconciliació. En aquest món ordenat i blindat contra el reconeixement de la pròpia culpa no es pot produir el perdó de les víctimes. El perdó, recorda Sandrine Lefranc en la seva imprescindible “Polítiques del perdó”, suposa que es va fer mal amb coneixement de causa. I si l’evocació del perdó s’inscriu en la temptativa de respondre a la pregunta de com fer front al mal i com posar fi al conflicte i a la violència, i a les seves conseqüències, sense una disposició decidida a reconèixer la culpa, més enllà del compliment de la pena per sentència, o més enllà de les mesures de gràcia que pugui emprendre l’Estat, serà molt difícil, per no dir impossible, que s’arribin a superar les condicions de profunda divisió social que la violència d’ETA ha generat. Per això són tan positives, i necessàries, les mediacions per posar en contacte els ofensors amb les víctimes, per assumir de manera transparent les conseqüències dels propis actes. Vegi’s algunes experiències que ja s’han iniciat en aquest sentit entre presos i víctimes d’ETA:

Seguir

2011-10-07T00:55:00.000-07:00

Avui s’escola l’any d’aquella hora d’octubre
que em va encarar, cruel, amb l’amarga visió
de la llum esvaint-se dins una ombra difusa
cap al fons del silenci, de l’esglai i el dolor.

Cada dia passat té l’empremta profunda
de l’absència primera, de l’instant amorós
que em transporta al record de la imatge perduda,
els teus ulls estroncats un matí de tardor.

Rosa,
vas deixar un punt al llibre per seguir-lo llegint,
vas dir-me bona nit en la darrera nit,
vas parlar del futur quan tot t’era futur,
i en aquest present d’ara jo segueixo llegint
i desbrosso la fosca per sortir de la nit,
i convoco la vida per guardar el teu futur.

C.A.

Cadena de disbarats

2011-09-07T03:57:00.000-07:00

De cadena de disbarats judicials es pot qualificar el que s’està produint entorn de la Interlocutòria del TSJC donant un termini de dos mesos a la Consellera d’Ensenyament de la Generalitat perquè prengui les mesures pertinents a fi de “adaptar el sistema de enseñanza a la nueva situación creada por la declaración de la Sentencia 31/2010 del Tribunal Constitucional que considera también el castellano como lengua vehicular de la enseñanza en Cataluña junto con el catalán” (així, en castellà, perquè el TSJC no té la delicadesa, ni pel que es veu tampoc el coneixement suficient, per adreçar-se a la Consellera en català). Com si en el termini de dos mesos es pogués canviar un sistema que ha madurat durant més de trenta anys i que s’ha mostrat plenament eficaç en l’ensenyament del català i el castellà a Catalunya.

El disbarat començà a perfilar-se amb la Sentència que es cita en aquesta Interlocutòria, la famosa Sentència del TC 31/2010 sobre l’Estatut d’ara fa poc més d’un any, amb la interpretació restrictiva i reduccionista de l´ús del català com a llengua vehicular en l’ensenyament, obrint pas al tracte del castellà també com a llengua vehicular, entrant en contradicció amb el que el TC en Sentència molt anterior, del 1994, reconeixia respecte de “la legitimitat constitucional d’un ensenyament en el que el vehicle de comunicació sigui la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma donat que aquesta conseqüència es deriva del l’article 3 de la CE i del que es disposa en el respectiu Estatut”.

Sense tenir en compte les contradiccions que es podien generar amb aquesta interpretació, el Tribunal Suprem va donar lloc als recursos d’apel.lació que alguns particulars van plantejar-li, i que ara ha d’executar el TSJC (el mateix que inicialment havia desestimat les pretensions d’aquests particulars!). El disbarat s’engrandeix quan el mateix Tribunal Suprem reconeix que la declaració de la Sentència del TC de l’any passat “abre un interrogante acerca de cuál deba ser la proporción en que se incorpore el castellano como lengua vehicular al sistema de enseñanza en Cataluña”, tenint en compte el dèficit que encara pot existir en perjudici del català en el seu procés de normalització. Agafant-se a aquest interrogant, la Consellera faria bé (en comptes d’embarcar-nos a tots en proclames apocalíptiques) de contestar dient que el català continua efectivament en situació de dèficit respecte del castellà, i per això el sistema és el que és, sense perjudici que els particulars que ho han demanat facin servir el castellà com a llengua vehicular tant com vulguin. I aquí pau i després glòria, que ni la situació ni el sistema estan per parides judicials que el que busquen és donar satisfacció a interessos polítics contraris a la convivència social.

Aquesta cadena de conflictes artificials es veia a venir amb la famosa Sentència de l’Estatut a les mans. El juliol de l’any passat comentava a "vaivens d'una Sentència que ens fa mal": “En quant a l’ús vehicular del català en l’ensenyament, la Sentència no pot sinó recordar la doctrina anterior del TC: ”no es pot posar en dubte la legitimitat constitucional d’un ensenyament en el que el vehicle de comunicació sigui la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma donat que aquesta conseqüència es deriva del art. 3 de la CE i del que es desposa en el respectiu Estatut“ i “el dret de tots a l’educació s’exerceix en el marc d’un sistema en el que els poders públics determinen els currículums dels diferents nivells, i per això l’activitat prestacional en aquesta matèria no pot estar condicionada per la lliure opció dels interessats de la llengua docent” ( STC 337/1994). Però a aquesta doctrina, utilitzant una vegada més el mètode de la complementació reduccionsita, se li afegeix una conseqüència que va molt més enllà del que objectivament reclama la declaració de constitucionalitat o inconstitucionalitat del dret de l’Estatut a establir el català com a llengua vehicular de l’ensenyament: la doctrina anterior no impedeix que el castellà hagi de ser també considerat llengua vehicular en l’ensenyament a tots els nivells. Allà on la doctrina anterior del TC aportava una solució per evitar el conflicte en l’ús de les dues llengües cooficials en l’ensenyament, reconeixent el dret a considerar com a vehicular la llengua pròpia, l’afegit d’aquesta Sentència, amb una declaració retòrica i extemporània a favor del reconeixement del castellà també com a llengua vehicular, aporta contradiccions susceptibles d’originar tota mena de conflictes en el futur. En la pràctica docent quotidiana, com poden les dues llengües ser considerades simultàniament com vehiculars? La contradicció, d’altra banda, també sembla evident si es té en compte que amb aquesta simultaneïtat teòrica, impossible a la pràctica, s’obre la porta perquè la lliure opció dels interessats en una de les llengües condicioni la prestació dels poders públics en aquesta matèria, extrem que justament volia evitar la doctrina anterior”.

Petjades

2011-09-06T12:51:00.000-07:00

Un baptisme infinit
fet de sorra i onades

posa nom i desig
a totes les petjades.

C.A.

Vídeo :Platja de "Los Nogales" (illa de La Palma)
http://youtu.be/ZEGro8KQTQc

Taburiente

2011-08-31T10:02:00.000-07:00

Retorna de l'abisme
l’eco incommensurable
de cimals estimbant-se
entre barrancs de vidre.

C.A.

Caldera de Taburiente (illa de la Palma)

Laurisilva

2011-08-30T10:24:00.000-07:00

Amagatall del temps,
camí, fulles i arrels,
penombra lluminosa
com una nit d’estels.

C.A.

La laurisilva és un bosc subtropical amb vegetació composta d’espècies de lauràcies (llorers, til-lers I altres). El Parc Natural del “Bosc dels til-lers” de l’illa de La Palma està catalogat com a Reserva de la Biosfera per la Unesco des de 1983.

Teide

2011-08-28T05:17:00.000-07:00

Ditades de colors
sobre el teu cos excels,
record intens del foc
en un desert frondós.

C.A.

Tenerife és el domini del Teide

Teneguía

2011-08-26T09:42:00.000-07:00

Grisos de lava
amb verds de pins i malvasia
solquen el mar
seguint la nau del Teneguía.

C.A.

Volcans de San Antonio y Teneguía a l'illa de La Palma

Ruta històrica d'Etiòpia (i 3): de la pedra i la llum a la ciutat de la Reina de Saba

2011-08-23T02:40:00.000-07:00

El matí del cinquè dia el destinem a visitar l’església-monestir de Naktuleab, nebot i successor del rei Lalibela, a les afores del poble, rodejada per una corona de cingles en un paratge escarpat i pedregós, poblat de pebretzavares. Abans, passem pel museu del monestir, ple de codis escrits en la llengua semita ge’ez i documents medievals il.lustrats, així com d’indumentària i d’estris de la litúrgia ortodoxa al llarg dels segles en questa zona. Un notable valor històric que queda mig oblidat a i d’alliberament, també per a ella, limitada ara a compartir la seva mirada trista amb les fotografies dels curiosos que som nosaltres, d’un lloc estrany, amb un altre horitzó i amb un present que ben aviat hauria de ser també el seu.

L’església consta de vàries dependències obertes a l’exterior seguint el recorregut de la balma. En una d’elles, l’aigua que es filtra per entre les roques del sostre és considerada beneïda en el mateix moment en què cau degotejant a l’interior dels bols de pedra situats al terra. Miracle o fetitxisme, no deixa de sorprendre aquesta associació de l’origen i el degotall descendent de l’aigua amb la realitat volguda d’un do i un lloc sagrats. Al pati ubicat entre aquestes dependències, un sacerdot amb corona, abillat amb indumentària litúrgica, la creu de Lalibela a una mà i l’encenser a l’altra, té al faristol del davant un santoral il.lustrat del que va passant pàgines per mostrar el seu contingut quan es desprèn de tota la faramalla. Al costat, un armari obert on guarda l’instrumental amb el cabasset de grans d’encens és un altre llibre obert a la curiositat de la càmera.

A la plana de sobre el monestir una filera de paradetes d’artesania senzilla, amb noies i nens vigilant atentament les mirades i els moviments dels visitants, ens alegra la vista per la seva simplicitat i bellesa: petites cabanes de fang, pessebrets, figuretes de dona amb el feix a l’esquena o de Moisès amb les taules de la llei, creuetes platejades de Lalibela, amb la seva figura allargada característica, mocadors de coloraines, i fins la tomba imaginada de Salomó amb la reina de Saba encapsats ben junts i coberts amb tapa de ceràmica. Hi fem una despesa moderada comprant unes quantes figuretes (un euro,vint-i-cinc birrs; una figureta, setanta-cinc birrs).

Durant la tarda d’aquest cinquè dia acabem la visita al segon grup de les esglésies de pedra. Comencem per Bete Georgis (“casa de Sant Jordi”), una mica separada de la resta. Excavada directament a la pedra, queda a una profunditat de 12 metres i s’hi accedeix per un passadís fins arribar a la base. Vista des de dalt es veuen les proporcions d’aquest monòlit perfecte, que apareix a la vista com per sorpresa des de la seva profunditat, harmoniós, amb el relleu de la creu grega presidint el sostre exterior, i amb la rèplica a l’interior de les altres tres creus equilàteres sobra la planta cruciforme (pots veure el vídeo al final d’aquesta pàgina). Més passadissos de pedra ens condueixen a Bete Kidus Gabriel i Rafael (“cases dels arcàngels Gabriel i Rafel”), d’arquitectura diferent, de dos pisos, el que fa pensar que no estaven dedicades al culte sinó a residència reial. Per un pas subterrani, totalmet cobert i fosc, accedim a Bete Merkorios (“casa de Sant Mercuri”) amb pintures interiors representant els sis reis-preveres de la dinastia Zagwe. Finalment, passem de Bete Libanos (“casa de Sant Líban”), església-cova unida a la roca pel sostre però amb els contorns separats formant un semimonòlit, a Bete Ammanuel (“casa d’Emmanuel”), la més perfecta i més representativa segons els entesos, un altre monòlit harmònic amb una façana austera i equilibrada.

En el conjunt de totes aquestes esglésies resulta fascinant el diàleg de la pedra amb la llum. Sembla com si la claror que es filtra a través de les portes i per entre les figures de les estretes finestres que circumden els monòlits, o que es transforma de llum zenital en ombra que puja i baixa pels passadissos laterals i per l’interior de les dependències, volgués compartir amb la pedra la seva capacitat de transformació per recordar-li que ha estat alliberada de l’abisme amorf d’on procedeix per adquirir les formes àgils dels angles, de les parets, dels sostres, les formes ideals que l’homenatge i el culte requereixen per restar unides per sempre amb la profunditat de la llum.

El matí del sisè dia toca novament trasllat amb avió, aquesta vegada a Axum, més al nord, molt a la vora de la frontera amb Eritrea. Axum és actualment una ciutat mitjaneta, els carrers de la qual en la ruta de l’aeroport presenten un estat de semiconstrucció amb edificis d’obra convencional a mig fer, però en els carrers laterals presenta el mateix aspecte de pobresa radical de les altres ciutats que hem visitat.

Aquí, però, descobrim les arrels de la importància històrica d’Etiòpia, el trasfons fet de realitat i ficció que omple d’orgull els etíops. Aquí s’establí entre els segles I i VIII d. C. l’mperi d’Axum que dominava el nord de l’actual Etiòpia i s’estenia cap a l’est fins al golf d’Aden i el Mar Roig, imperi floreixent comercialment, amb bones relacions amb l’imperi romà i l’imperi persa. I aquí, sobretot, es forjà la llegenda amb bases històriques de la relació de la reina de Saba, la reina Balkis (Makeda per als etíops) de l’imperi axumita, amb el rei Salomó el segle X a. C.

El Primer Llibre dels Reis de la Bíblia (veure el començament del capítol X) narra que l’anomenada del rei Salomó arribà a la reina de Saba que l’anà a visitar a Jerusalem amb una gran escolta de camells carregats d’aromes i amb una gran quantitat d’or i pedres precioses, i ens diu que mai més ningú no portà tan gran quantitat d’aromes com les que donà la reina de Saba al rei Salomó. Per la seva part, però, la tradició abissínia que parteix del llibre Kebre Negest (“Glòria dels reis”, del S. XIII, del temps dels reis-preveres ) explica que Salomó i la reina de Saba van tenir un fill, Menelik I, el qual en visitar el seu pare d’adult a Jerusalem va aconseguir que li fes donació de l’Arca de l’Aliança, la sagrada urna protegida per les ales de querubins sobre la tapa que contenia les taules de la llei en pedra que Yahvè havia entregat a Moisès a Horeb (mont Sinaí) i que era guardada al Sant dels Sants del temple que Salomó havia construït amb gran esplendor. Juntament amb l’Arca de l’Aliança, acompanyaren Menelik I en el seu retorn a Axum (Saba), segons aquesta tradició, els primogènits israelites.

Des del S. XIII d. C., per tant, la tradició etíop empalma la seva grandesa amb la de la monarquia salomònica, i la conversió al cristianisme del rei Ezana el S. IV d. C., molt anterior, no va ser un inconvenient sinó una bona base per entroncar el cristianisme amb el seus precedents veterotestamentaris de Moisès i Salomó, barrejant història i llegenda.

Les apretades visites d’aquesta tarda les comencem per les estances subterrànies de Gebre Meskal (segle V d. C.), d’aires faraònics, a la zona propera a les muntanyes d’Adwa que es veuen al fons, al capdavall de l’esplanada on Menelik II l’any 1.896 derrotà els italians. La perfecció constructiva d’aquestes estances, amb blocs de pedra encaixats seguint la tècnica de les tombes egípcies, donen fe de les riqueses que segons la tradició s’emmagatzevaven ens els sarcòfags de pedra que es poden veure, buits, al seu interior. Passem pels anomenats Banys de la reina de Saba (actualment una gran bassa vallada), donem una llambregada a la pedra trilingüe que descriu en els quatre laterals les victòries del rei Ezana, en sabeu, grec i ge’z, i ens plantem a les runes del palau de la reina de Saba (pots veure el vídeo al final d’aquesta pàgina). Crida l’atenció la nitidesa de la reconstrucció del recinte, en tot el seu perímetre, que constrasta amb la pobresa de la informació que se’n dóna, com si alguna entitat o potència estrangera s’hagués encarregat de la rehabilitació que quedaria, no abandonada però sí oblidada, a mercè dels pocs turistes que s’hi acosten, molt a prop d’un camp d’esteles que a l’altra banda de la carretera vetllen la soledat del paratge. Al peu d’alguna d’aquestes esteles sense identificar, segons la tradició local, hi ha la tomba de la reina de Saba.

De nou a la ciutat d’Axum, l’església reconstruïda de Santa Maria de Sió és parada de tràmit per arribar al monestir de Santa Maria de Sió on tampoc poden accedir les dones. Entre els dos monuments s’aixeca el tabernacle, també reconstruït, on segons la tradició es guarda l’autèntica Arca de l’Aliança, la que fou entregada pel mateix Salomó al seu fill etíop Menelik I. Sobre aquesta llegenda el periodista i corresponsal britànic Graham Hancock va publicar fa uns anys un best seller (“The sign and the seal”), de caire més novelesc que històric, en el que planteja la hipòtesi, en part diferent de la defensada pels propis etíops, que l’Arca després de desaparèixer del temple de Salomó a Jerusalem a rel de la seva destrucció pels babilonis va romandre durants segles custodiada en un dels monestirs del llac Tana, per acabar finalment a Axum en el moment de màxim esplendor d’aquest imperi.

La veritat és que l’Arca, o més ben dit, el seu contingut, ningú no l’ha vist mai. Un monjo té cura dia i nit de la seva vigilància durant tota la seva vida, sense que ningú més s’hi pugui acostar. En aquesta impossibilitat de visió, sí que es pot establir una continuïtat paradoxal amb la tradició bíblica del Llibre dels Reis, ja que allí s’explica que després de ser dipositades les taules de la Llei dins l’Arca que Salomó havia fet construir, aquestes van quedar tapades per un núvol dens que les va fer invisibles per sempre. És inútil, doncs, tota recerca de l’Arca perduda. És rellevant que a la voluntat de trobar els objectes tangibles del sagrat (l’Arca, el grial, la túnica…) la tradició bíblica respongui amb símbols com el foc (la presència de Yahvè per a Moisès en l’esbarzer cremant sense parar) i el núvol, referències poètiques i no prosaiques, i per això molt més obertes a una pluralitat de significats.

A l’interior del monestir de Santa Maria de Sió els monjos aixequen les llargues cortines de les parets del fons i ens deixen veure el ric paisatge mural de les pintures del segle XVII (Sant Jordi, Mare de Déu amb el nen, escenes de vides de Sants…), posteriors a la reconstrucció del temple pel rei Fasilidas.

La visita a Axum s’acaba al camp d’esteles i obeliscs en una esplanada del centre de la ciutat. S’hi barreja l’interès històric per l’arquitectura axumita en els tres obeliscs de granit que resten dempeus (un de l’època precristiana del segle IV d.C.), mitjançant la reproducció en els gravats dels laterals d’edificacions de fins a trezte plantes amb portes i finestres, amb les trifulques del retorn pels italians l’any 2005 de l’obelisc que s’havien emportat el 1937, i la curiositat del gran obelisc també amb gravats, de 33 metres d’alçada i 500 tones de pes, que caigué el segle IV en ser hissat, i allí ha quedat des de llavors, emulant les ensulsiades dels obeliscs egipcis. El més interessant, però, és descobrir el significat d’aquestes esteles i obeliscs que tenen als seus peus tombes de reis o personatges importants, amb representacions d’escenes sacrificials de bous en homenatge a la lluna i al sol, esculpits a les piràmides dels cimals. El que en la cultura egípcia és tomba per a preservar sota terra la vida del faraó en el més enllà, aquí és fugida amunt a través de l’obelisc, com si la immortalitat s’assegurés sobre l’eix d’un creixement perpendicular infinit. En un extrem del mateix recinte podem veure la tomba del primer rei de l’imperi d’Axum, Armah.

L’endemà, ja de retorn a Addis Abeba, fem una breu passejada pel Merkato, amb taxi i un acompanyant per garantir el no perdre’s i un mínim de seguretat, i recuperem el remolí i el caos indescriptible de la capital, sobretot en aquests laberints on s’hi mou diàriament una part molt important de l’economia d’aquesta urbs descontrolada i paupèrrima. Plou, l’aigua s’embassa pels carrers sense voreres ni embornals, tot és tragí i moviment, de les venedores d’herbes aromàtiques, dels mossos que carreguen al cap i als braços tota mena d’embalums, dels camions que es fiquen per on volen, dels comerciants que defensen fins al final un descompte de pocs birrs per la venda d’una prenda, dels ases i els bens que travessen d’un costat a l’altre. Sobre la bonior d’aquest escenari immens i sorollós, planegen, com si formessin part d’un altre planeta, els llocs que hem visitat i els temps als que ens hem traslladat. Llocs i temps que són d’aquesta Etiòpia malgrat ella mateixa, d’ara i d’aquí, i que en algun moment haurà de recuperar.

Nota: Pots clicar sobre les fotos per veure-les engrandides

Bete Georgis ("casa de Sant Jordi"):

Runes del palau de la Reina de Saba:

Ruta històrica d'Etiòpia (2): paisatge, castells i esglésies de pedra

2011-08-17T10:32:00.000-07:00

Les tres primeres hores del matí del tercer dia ens porten amb autocar de Bahar Dar a Gonder, al nord del llac Tana. És captivador el paisatge que anem veient des del mini bus, una zona ondulada, fèrtil per la proximitat del llac que no es divisa però que es fa notar en els colors verds i granats que puntegen tota l’extensió, amb plantacions de melca per al farratge del bestiar, blat de moro, blat, arròs i “teff”, la mena de blat morè propi d’Etiòpia amb el que es prepara el plat més típic del país, la “injera”, barreja de pasta de “teff” i carn. Entre els colors del paisatge predomina el groc viu d’una espècie d’orquídea que apareix invariablement a cada contrada i que, segons ens diuen, floreix tot l’any. Travessem poblets amb tot de gent a les vores de la carretera. Sembla com si en fer-se de dia tothom hagi de sortir al carrer per adonar-se que continua viu i que ha de fer alguna cosa, sentir el contacte amb algun objecte, agafar el bastó, tocar el bestiar que és un element més dins d’aquest paisatge humà, collir l’arròs, llaurar amb els dous bous que parsimoniosament enfonsen l’arada de fusta amb la rella de metall dins el terreny esponjat. Les xurriacades dels llauradors, generalment nois molt joves, sobre els bous, ens recorden la demostració d’habilitat que alguns nens ens fan pel carrer amb el fuet a les mans, fent-lo petar com una traca. Per sobre dels camps llaurats discorre una modestíssima línia de pals d’electricitat que expliquen per què a l’hotel hi poden haver tantes estones de llum com de foscor. De totes maneres, l’indici precari de modernitat d’aquests pals, la velocitat de la llum que no s’acaba de fer realitat, contrasta amb la lentitud de l’arada i els bous.

L’aparent fertilitat d’aquest paisatge, i la dedicació de les persones i el bestiar per fer-lo productiu, amb famílies senceres traballant-hi, amb grups de nens amb la falç recolllint el gra i furgant la terra amb l’eina o amb les mans, et porten inevitablement a preguntar-te per què encara hi ha tanta fam en aquest país, no en aquesta zona del nord però sí a les regions del sud i de l’est. Semblaria que amb una elemental agricultura de subsistència, com la que intuïm pel que veiem, aquestes mancances no s’haurien de produir si hi ha un mínim d’organització. El principal problema no és la sequera ni el volum de producció sinó la crisi dels aliments a Àfrica que és el resultat d’una globalització al servei d’interessos privats, com bé recorda Esther Vivas a “Los porqués del hambre”. El problema no és de producció (que s’ha multiplicat per tres des dels anys seixanta, mentre que la població només s’ha duplicat) sinó d’accés a aquesta producció.

I del paisatge altra vegada a la història. Aprenem que Gonder va ser la capital de l’imperi d’Abissínia entre el 1.630 i el 1.850. Aquest període, marcat per la personalitat de l’emperador Fasilidas, fou de floració cultural i econòmica. Ens ho demostren les restes de les construccions dins el recinte de Fasilidas, les influències arquitectòniques índies, axumites, àrabs i portugueses que es fan evidents en les dependències dels palaus, el que queda de la biblioteca, els salons de la reina i regent Mentewas. De nou ens assalta la sopresa i la paradoxa, el contrast d’aquest passat amb les penúries del present. En els banys de l’emperador Fasilidas descobrim la importància de la celebració anual de la festa de l’epifania (“Tinket”) per als cristians ortodoxes etíops, aquí i arreu del país, juntament amb les festivitats de nadal i pasqua. La senzilla construcció d’aquests banys, amb balconades als fronts laterals, està rodejada d’una fossa, i el dia de l’epifania (que per a nosaltres és el 6 de gener i per a ells el 19 de gener) una multitud de pelegrins vinguts de totes les contrades en processons presidides pels talbots (reproduccions de l’arca de l’aliança) es congrega al seu perímetre, a l’espera de tirar-se a l’aigua que l’omplena quan els sacerdots imparteixen la benedicció amb el talbot. És curiosa aquesta particularitat del valor simbòlic del bany per recordar el baptisme com a signe epifànic, de manifestació i començament d’una nova vida. Per als cristians d’occident l’epifania, amb l’adoració dels reis al pessebre, simbolitza la manifestació universal de Jesús.

Les particularitats de les representacions ortodoxes etíops es fan encara més evidents al monestir de Debre Birham (“Trinitat a la muntanya de la llum”), fundat per Jasu I el S. XVII, que també visitem. Aquí la icona de la trinitat que presideix l’església, configurada per tres ancians venerables als seus setials, i acompanyada per infinitat de pintures de la vida de Jesús a les parets laterals on no hi pot faltar Sant Jordi amb el seu cavall blanc, ve plàsticament simbolitzada per la representació de 80 cares d’àngels pintades a les bigues del sostre mirant en totes direccions. L’omnividència de la trinitat que els occidentals hem representat, i blasmat, amb un sol ull amenaçador, en forma de triangle, que tot ho veu, es transforma aquí en una multiplicitat d’ulls senzills que reprodueixen les fesomies curioses dels joves del poble. Una lliçó d’humilitat enfront de la prepotència trinitària occidental.

Les fesomies dels nois i noies són les que retrobem durant la passejada de cap al tard pel centre de Gonder, donant aire als fogonets de torrefacció del blat de moro situats en línia al voral de la plaça, enmig del caos habitual de mercadets, persones i bestiar. Unes terrassetes a la part alta de la plaça, amb servei de cafeteria, intenten alienar-se d’aquest caos permament. Per no oblidar aquestes fesomies, les mateixes que ens saluden des dels costats de la carretera quan veuen passar el nostre mini bus, amb un lleu moviment de mà i un somriure còmplice a la cara, i per intentar posar una mica d’ordre a tant de remolí, comprem uns senzills mocadors de seda que ens recordaran les pintures de Debre Birham.

De bon matí, el quart dia volem de Gonder a Lalibela, més a l’est, no gaire lluny de la depressió del desert de Danakill. Lalibela significa “protegit de les abelles”, nom que segons la llegenda rebé el rei Lalibela de la seva mare en veure aquesta que les abelles que envoltaven l’infant en néixer no el perjudicaven sinó que volien dir que seria un rei poderós. I així fou, doncs Lalibela és el representant per excel.lència de la dinastia dels zagwe que regnaren els segles XII i XIII, i Lalibela donà també nom a la segona capital de l’imperi durant aquest període. És alliçonador situar-se en aquest temps i comparar-lo amb el de la Catalunya de Jaume I, per exemple, i comprovar que el nostre romànic i començaments del gòtic tenien a Etiòpia, sense que existís cap relació econòmica ni cultural, la rèplica de les onze esplèndides esglésies excavades a la pedra que segons la llegenda foren construïdes amb només 24 anys per quaranta mil treballadors i amb l’ajuda dels àngels, sota el comandament de Lalibela i els altres reis de la dinastia zagwe (els reis preveres, que donaren peu a les versions llegendàries que circularien més tard per Europa amb el nom de Priester John d’Etiòpia).

Lalibela és avui un poblet que reprodueix totes les mancances i penúries del país, situat a la zona muntanyosa de Lasta, i al seu carrer central vagaregen els joves pel davant dels localets que traspuen més cansament i abandó que ganes o possibilitats de vendre qualsevol cosa (pots veure els vídeos al final de la pàgina). Juguen a ping pong en taules al mig del carrer per matar el temps, o improvisen amb cartrons un bingo domèstic a peu dret per fer córrer alguns birrs, i no es descuiden mai d’acompanyar-te, portar-te la maleta, demanar-te roba o calçat, vendre’t les creus de Lalileba (de formes diferents de les de Gonder i Axum) o demanar-te l’adreça electrònica per enviar-te missatges des dels ordinadors de l’escola on, segons diuen, tenen lliure accés. El paisatge dels entorns de Lalibela és molt més pobre que el que veiérem anant de Bahar Dar a Gonder, gris, sec, quasi desèrtic, amb algunes plantacions de melca, cactus i àloe vera, i amb les cabanes de fang i teulada de palla o planxa metàl.lica, rodones o rectangulars.

La tarda d’aquest quart dia visitem el primer grup de les esglésies de pedra, situades a un costat del que en diuen riu Jordà (ara un torrent sense aigua) per recordar el Jordà palestí i recrear l’atmosfera de la Jerusalem bíblica que Lalibela i els altres reis preveres volien donar a la seva ciutat. La primera que visitem és Bete Medhanea Alem (“casa del Redemptor”), la més gran, excavada en una àmplia zona de roca amb els quatre fossars exteriors que la circumden, quedant en el buit del rebaix el colossal monòlit de pedra on en el seu interior, extreta directament de la mateixa roca, hi ha esculpida una basílica de cinc naus (la més gran del món excavada en pedra) amb columnes i capitells, sostingut tot el volum per 72 pilars exteriors amb un fris decorat amb mitjos arcs.

Continuem la visita per Bete Maryam (“casa de Maria”), la preferida de Lalibela, amb un relleu de Sant Jordi a l’exterior i restes de pintures a l’interior, per Bete Meskel (“casa de la Creu”) i Bete Denaghel (“casa de les verges”), totes comunicades per passadissos i escales excavades a la pedra a diferents nivells. Les finestres són en forma de creu llatina o grega, i algunes reprodueixen la forma esvàstica, relacionada amb el mite solar persa. Totes són construccions amb influència arquitectònica de l’anterior imperi d’Axum. Excavades en les tres cares d’un mateix bloc de pedra hi ha el Bete Kidus Mikael (“casa de l’arcàngel Sant Miquel”) i el Bete Golgotta (“casa del Gòlgota”). Els capitells estan ornats amb creus gregues. Bete Golgotta, a la que no poden accedir les dones, és la més misteriosa i l’única que té un conjunt de set escultures amb restes de policromia; es diu que hi és enterrat el rei Lalibela, en un tomba invisible rere unes grans cortines. Els successius contrastos de llum creen una atmosfera màgica i captivadora en els espais d'aquestes esglésies que reben la llum zenital. Abans d’entrar a cada una d'elles t’has de descalçar, en una clara referència al lloc sagrat que trepitges segons la tradició mosaica a la que tan vinculada es troba l’ortodòxia etíop.

De retorn a l’hotel, el tuf de benzina i espècies no ens desanima per prendre un deliciós te de canyella al bar de la benzinera al final del sorollós carrer central de Lalibela. La noia que ens serveix té unes faccions bellíssimes, i ens somriu entre avergonyida i sorpresa en trobar-se un grup de turistes enmig de la clientela habitual. Sortint, la lluna ens saluda per sobre les muntanyes de Lasta.

Nota: pots clicar sobre les imatges per veure-les engrandides

Carrers de Lalibela :

Ruta històrica d'Etiòpia (1) : de "la flor nova" a "la vora del mar"

2011-08-02T11:13:00.000-07:00

De la “flor nova” (significat literal d’Addis Abeba, referit a la mimosa, flor característica del lloc en ser fundada pel rei Menelik II a finals del S. XIX) a “la vora del mar” (traducció de l’amaric del nom Bahar Dar, per significar la ubicació de la ciutat prop del llac Tana, el tercer llac més gran d’Àfrica).

L’inici de la ruta històrica pel nord d’Etiòpia (“cara lluminosa” segons la denominació grega que va reprendre l’últim emperador Haile Selassie el 1943 per substituir el nom antic d’Abissínia, “barreja de pobles”) ens porta necessàriament a Addis Abeba. La primera aproximació a la ciutat, en una curta passejada fins una mica més amunt de l’Avinguda Churchill, ens enfronta sense contemplacions a la dura realitat d’un dels països més pobres del planeta. És colpidora la pobresa extrema que s’amuntega pels vorals i carrers al mateix centre de la ciutat. Immediatament t’adones que aquí se sumen les persones per viure sense les mínimes condicions, en un tripijoc de petits mercats de qualsevol cosa (sabates, trossos de roba, plàstics, plantes, ampolles …) a cada cantonada, si es poden dir cantonades les prolongacions dels espais bruts i plens d’andròmines de tota mena.Aquí i allà veus persones estirades, bocaterroses, com si volguessin ignorar el que els envolta buscant la frescor del terra, en un gest insconscient que els retorna als llocs d’origen d’on van sortir per massificar-se en aquesta urbs sense mesura ni serveis (oficialment se li atorguen uns tres milions i mig de persones, però el guia diu ques són més de vuit milions, en no comptar amb un cens fiable).

Els turistes que som, solitaris dins aquest marasme mentre resseguim amb un pèl d’astorament el que s’ofereix als nostres ulls, convertint-nos involuntàriament en centre de totes les mirades, no podem endevinar cap futur per aquest país ple d’història, la que hem vingut a conèixer, en els nens i adolescents que s’acosten per preguntar-te en un anglès macarrònic d’on véns, per demanar-te uns birrs o per birlar-te directament el que portes si et descuides una mica, mentre et tapen els ulls amb les seves capsetes de mocadors de colors. Aquí veus que coincideix el pitjor de l’àmbit rural, la soledat de les persones abandonades a la seva sort, amb el pitjor de la ciutat, la suma de soledats sense mitjans ni futur. Aquí el temps no porta enlloc ni té cap importància, potser per això alguns s’entretenen jugant al futbol, altres fan d’enllustradors ocasionals de sabates o bambes als seus companys de conversa, i altres exhibeixen en locals de mala mort els fèretres tapissats de tots colors i les garlandes de flors que els acompanyen fent ostentació del seu menysteniment del temps. Tot el que veus, semblen dir-nos aquests locals fúnebres però acolorits, es reuneix i s’acaba aquí dins, no hi ha cap futur més enllà d’aquestes planxes, i per una vegada t’adones que el rètol tronat que anuncia el servei no menteix sinó que et mostra la pura realitat.

La tarda d’aquest primer dia la dediquem a pujar amb el bus que ens facilita l’agència a Entoto, prop dels turons que dominen la ciutat des d’uns 3.300 m. d’alçada. La boira ens tapa bona part del que es pot veure allà baix, mentre passa carregada amb un feix enorme de branques d’eucaliptus una dona que es dona embranzida carretera avall mirant de no caure. Ens arribem al Museu Arqueològic Nacional d’Etiòpia, i la prehistòria ens reconcilia amb els orígens comuns: des de fa dos milions i mig d’anys Lucy ens demostra el que vam començar sent, uns australopitecus que tot just apreníem a caminar sobre dues potes, amb cervell reduït, sense parla ni memòria. Als paleoantropòlegs americans que van descobrir l’any 1974 a Hadar l’esquelet d’aquesta noia, d’uns vint-i-cinc anys d’edat, no se’ls va ocórrer res més que posar-li el nom de Lucy perquè mentre el recomposaven escoltaven la cançó dels Beatles “Lucy in the sky with diamonds”. Els etíops, sorpresos per la importància de la troballa, la van fer seva amb el nom més expressiu de Denkenesh (“ets meravellosa”). Més meravellosa encara va ser la descoberta uns anys després, el 2000, d’un altre esquelet d’una nena d’uns tres anys d’edat, i encara més antic, a la zona del nordest del país, que van batejar amb el no menys expressiu nom de Selam (“pau”). Resulta paradoxal que l’autoanomenada saviesa humana, l’homo sapiens, tingui els seus orígens remots en aquests espais ara dominats per la pobresa extrema.

I de la prehistòria a la història. A la catedral de Sant Jordi (patró del país, profusament recordat i representat en infinitat de pintures) podem contemplar, però no fotografiar, les pintures modernes de A. Tekle i l-lustrar-nos sobre la vigència de l’antiga llengua semita, el ge’ez, en la litúrgia i la literatura de l’església ortodoxa cristiana d’Etiòpia. La llengua oficial del país és l’amaric, la pròpia d’una de les ètnies majoritàries, els amara, mentre que el ge’ez, que va substituir el grec per erigir-se en la llengua del dret i de la cort a partir del S. IV, ha quedat com la llengua de culte i de cultura de l’influent sector eclesiàstic ortodox. Al vestíbul de la catedral, quina distribució en tres espais reprodueix la del temple de Salomó, amb el santa santorum a la part més interior, on només pot accedir el sacerdot encarregat de la custòdia del tabot o arca de l’aliança, ens criden l’atenció els instruments musicals de les festes tradicionals ortodoxes, especialment el tsinatsei, format per cinc claus que es desplacen a l’interior d’un petit recipient metàl.lic. La catedral fou construïda pel fundador de la ciutat, Menelik II, el 1896 en homenatge a Sant Jordi, el protector dels etíops en la gloriosa batalla d’Adwa contra els italians (que van intentar ocupar Abissínia altra vegada abans de la segona guerra mundial, i de fet s’hi van establir entre el 1936 i el 1941, però en foren novament expulsats).

Aquest aiguabarreig de política i religió, d’història i llegenda, és una de les constants d’aquesta ruta històrica, unida a una altra constatació, la de la pervivència de la tradició jueva empeltada a l’herència salomònica des dels temps de la reina de Saba (S.X a. c.). Ho veus a les pintures en les que la reproducció llegendària de la batalla d’Adwa es barreja amb el cavall blanc de Sant Jordi, l’efígie dels emperadors, inclòs la de l’últim, Haile Selassie, i amb la font de la legitimitat dinàstica, la reina de Saba i el fill que segons la llegenda va tenir del rei Salomó, Menelik I. Aquestes connexions es veuen gràficament confirmades en les pregàries de les persones a l’exterior de la catedral, amb gesticulacions i inclinacions sobre els murs que recorden les pregàries jueves al mur de les lamentacions.

Les visites del segon dia ens matisen les primeres impressions. L’avió d`hèlice ens porta a Bahar Dar, a l’extrem sud del llac Tana on ens traslladem amb minibus per visitar les cascades Tis Isat (“foc que fumeja”) que forma el Nil Blau, l’afluent del Nil Blanc amb el que acaba recorrent les fèrtils terres d’Egipte (el naixement d’aquest Nil Blau és un altre dels misteris llegendaris d’Etiòpia). Abans d’arribar-hi, el camí de terra és un mostrari de colors vius de persones, una bullícia d’homes, nens i dones al mercat de sortida de la ciutat, amb sacs de palla per a les teulades allà on la construcció amb fang i palla de les cabanes encara no ha estat susbstituïda per les parets de pals de fusta d’eucaliptus i la coberta de planxa metàl.lica. Enmig de la bullícia, la nota dominant és la del bestiar, ases, mules, béns, vaques i bous, companys inseparables de la figura estilitzada del pagès local, cobert amb la seva túnica, sobretot de color blanc en aquesta zona, i amb el seu bastó agafat per sobre les espatlles. Després de travessar el pont dels portuguesos, les cascades ens mostren un perfil molt disminuït per la sequera i la manca de cabal. Els 400 m. d’amplada que poden arribar a tenir es limiten ara a estretes escorrenties d’una aigua marronosa i espessa que et fan preguntar on ha anat a parar la blavor d’aquest Nil misteriós.

Amb la tranquil.litat de la tarda passagem amb barca pel llac Tana, fins a la península de Zeghe. Passem a tocar d’una tankwa, la senzilla embarcació típica del llac, preparada per durar poques setmanes, feta de papir, bambú i cordes, moguda a rem per dos nois situats l’un al davant i l’altre al darrere, amb una càrrega d’herbes al mig que sembla encallada, immòbil, sobre la superfície de l’aigua. El llac està poblat per una trentena de petites illes que a penes distingim durant la passejada. En cada una d’aquestes illes es confirma la secular barreja de religió i política: la restauració de la tradició imperial salomònica el S. XIII va fer que s’anessin fundant en totes elles una munió de monestirs que posteriorment es van decorar amb pintures al fresc de colors llampants.

En visitem un, el de Azwa Maryam, de planta circular amb cúpula de palla, coronada per set ous d’estruç que simbolitzen els set sagraments. El camí ombrívol que ens hi mena està vorejat de cafetars, amb els grans verolant, brillants, sobre la tija verda. El cafè (que pren el seu nom de la regió de Kaffa, al sudoest) és a Etiòpia la principal font de recursos i el primer producte d’exportació, i la seva preparació i serviment, amb tres rondes de dosis decreixents, es fa sovint amb una cerimònia ritual que significa alhora respecte al fruit de la terra i hospitalitat i benvinguda. Els frescos de l’interior del monestir (S.XVII) són aclaparadors per la seva intensitat cromàtica. Els motius són religiosos i històrics, representacions de la vida de Jesús i de Sant Pere barrejades amb la Trinitat, Sant Jordi i l’emperador de torn. En una d’elles, amb l’emperador jove al front de les seves tropes, es desvetlla una vaga semblança amb la Batalla de San Romano, d’Uccello (mitjan S.XVI). Els ulls queden fixats sobre els rostres d’un negre transparent i espurnejant dels genets, que miren vigilants en totes direccions. Hom pot pensar que aquesta humil terra africana, desconeguda i ignorada per les metròpolis d’occident durant segles, també va tenir el seu petit Renaixement.

Refem el camí de retorn pel llac, apropant-nos pels meandres a la riba, i alguns hipopòtams es deixen veure alternativament, traient i endinsant el cap a l’aigua, amb les seves orelles menudes i viscoses. Per l’avinguda que circumda el llac des de l’hotel encara som a temps de contemplar la posta de sol entre les acàcies, els ficus, algun cactus gegant i algun mango. Just davant de l’habitació, ens saluden dient-nos bona nit les fulles palmades del papaier.

Nota: clicant sobre les imatges es poden veure engrandides

Del maig del 68 al maig del 2011

2011-06-29T04:27:00.000-07:00

De la insatisfacció a la indignació. De la disconformitat, fonamentalment cultural, amb una societat que anava assolint cotes importants de benestar els anys seixanta, a la reacció indignada actual pel progressiu desmantellament de la societat del benestar per les escomeses dels mercats al zenit de la globalització i la desregulació (curiosament, l’anar contra tota regla i norma fou una de les herències perverses del maig del 68). Potser amb aquest intercanvi d’actituds es podrien definir els sentiments i els comportaments que s’expressaven el maig del 68 i els que es reflecteixen ara amb l’anomenat moviment 15M, si no fos que de ben segur resulta excessivament simplificador comparar així fets que en realitat no tenen cap mena de connexió entre ells, només tal volta una ressonància en els continguts dels eslògans que criden a eixamplar, com deia Sartre el 68, l’àmbit del que és possible en un i altre context. Enfrontats a la insatisfacció que produïa la societat occidental dels anys seixana, assentada sobre dècades de progrés econòmic després de la segona guerra mundial, els insatisfets del 68 podien proclamar : ”no volem saber res d’un món en el que la garantia que no morirem de fam es paga amb el risc de morir d’avorriment”. Els indignats d’ara, en canvi, proclamen: “no volem saber res d’un món i d’una manera de fer política en els que les garanties per satisfer els mercats es paguen amb el risc d’anar destruint l’estat del benestar i d’abocar capes de població a la marginalitat i a la pobresa”.

Del maig del 68 en va sortir una veneració excessiva pels valors de la individualitat, que desfeia molts tabús però que també ofuscava moltes consciències. Està per veure si el moviment 15M arriba a consolidar valors com la solidaritat, la tolerància, la resistència pacífica, tot cridant l’atenció sobre alternatives reals i plausibles a la pretesa inevitabilitat de les exigències dels mercats. Sembla clar que el sentiment d’indignació per ell mateix no és suficient per construir alternatives; cal aportar projectes i comptar amb la paciència adulta i creativa de la tasca quotidiana per canviar les maneres de fer política, marcant plaços i objectius.

Posats a comparar els dos fenòmens socials, crida l’atenció el gruix intel-lectual que donava suport al maig del 68, des d’escriptors, autors de teatre i directors de cinema, fins a artistes de tota mena, passant per la plèiade de filòsofs (Althusser i companyia) enlluernats pels dogmes de la doctrina marxista que es tenia per criteri de veritat indiscutible. El 15M, en canvi, i almenys fins ara, resulta molt fràgil intel-lectualment; parteix d’un opuscle, “Indigneu-vos”, de Stéphane Hessel ( veterà diplomàtic i únic supervivent de l’equip redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948) que convida a resistir (crear és resistir, resistir és crear) i a superar la indiferència davant la situació actual com la pitjor de les actituds, i poca cosa més, tot i que compta amb la simpatia de molts intel-lectuals que encara no hi han fet aportacions substancials (una primera aportació, de certa importància, pot ser la del filòsof francès Edgar Morin, “La via per al futur de la humanitat”).

En el món dels polítics el que s’expressa és sobretot perplexitat davant el 15M, per un qüestionament global de les maneres de fer política que no deixa de ser en el fons una crida a prendre’s més seriosament el compromís i la responsabilitat de la política enfront dels determinismes de l’economia. El maig del 68 modificà les pautes culturals d’una societat tancada però en progrés econòmic creixent. El 15M voldria canviar les pautes de la política en el context d’una situació econòmica precària en la que, com denuncia el nobel d’economia Paul Krugman, els comités que haurien de buscar solucions (digui’s FMI, Banc Mundial, BCE, Reserves Federals…) només provoquen dolor social amb l’exigència de polítiques insostenibles d’austeritat i d’ajust fiscal degut a l’amenaça dels mercats.

El maig del 68 va ser un revulsiu de comportaments i de costums, però no aportà cap alternativa al sistema capitalista de producció industrial que continuà desenvolupant-se de forma imparable. Segurament que el 15M tampoc no aportarà cap alternativa al sistema del capitalisme financer que començà a cristal-litzar els anys vuitanta i que sembla que hagi de marcar inexorablement la línia dels governs com un fet inevitable. Però el que cal preguntar-se és quina alternativa real pot produir-se si fracassen també les polítiques d’austeritat a ultrança i de reducció de la despesa pública que dicten els mercats. Del maig del 68, tot i el fracàs estrepitós de la pretensió de canviar el món, en van sortir societats més lliures i probablement més felices. Si fracassen socialment, no ja el 15M sinó les polítiques econòmiques que dicten els mercats (amb més atur, més pobresa, més desigualtat, més xenofòbia…), veurem quines alternatives d’urgència s’hauran de trobar. El totalitarisme apunta com una amença real, com succeí a rel de la depressió econòmica del 29.

Algun àmbit cladrà buscar per fer possible el que ara sembla impossible, i en això sí que són coincidents el maig del 68 i el 15M, en la recerca d’una altra societat possible. Tanmateix, diu l’historiador Tony Judt en el seu testament vital “El refugi de la memòria”, el mercat (com el materialisme dialèctic que tant defensaven els filòsofs del maig del 68) no és sinó una abstracció, alhora ultraracional (el seu raonament sembla gaudir de tots els trumfos) i el súmmum de la desraó (no és qüestionable). Entre la lliure simplicitat del 15M i l’abstracció del mercat, captivadora de ments, l’elecció no ofereix dubtes, sobretot si hem de pensar també en un futur de més llibertat, més igualtat i més felicitat.

Article per a la revista Valors

Guilleries

2011-06-04T11:57:00.000-07:00

Sortint de Sau
la vista s’emmiralla
sobre el cabal
del Ter, blau i verdós,
bevent la llum del dia.
I puja amunt,
entre pins i suredes,
amanyagada
pel verd de la falguera
lluent damunt la fronda.
Reposa a l’era,
s’aboca embadalida
sobre el balcó
de roca, brolla i vern
per veure Sant Martí.
Mira plaent
el cel de Guilleries,
fermalls de pedra,
s’envola i s’imagina
Querós sota les aigües.
Buscant consol
per al seu cansament
troba l’obaga,
i amb la motxilla a terra
es mira els peus a l’aigua.
Solca la tarda
empesa per l’esforç
i la memòria,
la xardor del camí
i el mas de Serrallonga.
I guanya el cim,
i amb la Verge del Coll
queda suspesa
entre la vall d’Osor
i el mirall de Susqueda.

C.A.

(tankes inspirades per la sortida amb l’Agrupació de Mataró a Guilleries el 29 de maig)

Ratlla

2011-02-05T04:32:00.000-08:00

Refaig sense destresa la ratlla als pantalons
i el vaivé de la planxa em porta a la paret
clapejada pel sol d’aquest matí benigne
des d’on em ressegueixen, penjades del record
feliç dels cinquanta anys, imatges de Sant Iscle
que es miren sornegueres el meu esforç maldestre.
Hi veig els solcs menuts de la feixa de dalt
amb la noguera jove davant de can Xic Grau,
hi són tots els amics asseguts al pedrís,
hi ets tu donant la mà als ulls blaus de l’Elena
i la canalla al porxo fitant-me embadalits.
Tot és fràgil i tendre a l’aura del collage,
com la línia de sol que ara travessa el quadre
i em marca amb calidesa la ratlla dels meus temps,
el que he viscut amb tu, perenne dia a dia,
i el que intento refer, amb més afany que encert,
del camal rebregat i estès sobre la post.

C.A.

Si aturéssim el temps

2010-12-30T08:09:00.000-08:00

Si aturéssim els anys, si aturéssim els dies,
no hi hauria tardor ni vindria l’hivern,
no sentiria els passos que s’acosten per veure’m
ni l’esglai de no veure’t en l’espai d’uns instants.
No hi hauria menys vida més enllà de la vida,
no passaria el sol que em fa tèbies les hores,
no viuria l’absència ni em prendria el record
de les coses disperses pels tombants dels temps nostres.
Series tota tu present amb mi per sempre
en el mateix moment de veure’ns i besar-nos.
Després d’acaronar-nos a redós de la nit
pararíem el temps desafiant la fosca,
sentiríem només el batec tremolós
del teu cos i el meu cos com mesura de tot.

C.A.

Nadal

2010-12-24T10:04:00.000-08:00

Perecoll

Nadal glaçat-Nadal ardent

d'un flamareig que el llop no entén;

Nadal adust-Nadal en flor

d'un bell infant nat sense plor;

Nadal cruel-Nadal que riu

amb l'orb i i el pobre i el captiu !

Tot era clos, tothom dormia

quan va esclafir el cant vehement;

un dels pastors, tocat pel vent,

va destriar la melodia

i va fer el crit que ens reunia:

Nadal, Nadal !

La Verge ha dit que sí al Pare,

Déu és humà, Déu és germà;

no serà mai que es digui en va

Mare de Déu i nostra Mare

a la que és mare sense tara.

Nadal, Nadal !

Nadal encès ! l'amor és trist

només per qui l'Amor no ha vist;

Nadal gemat ! qui s'ofereix

a la Naixença, refloreix;

Nadal joiós ! qui viu minvat

no hi morirà, si ha mai cridat

Nadal, Nadal !

Carles Riba

Em falten els teus ulls

2010-12-11T09:36:00.000-08:00

El suau retall de l’aigua entre les pedres
calmosament desferma la mirada
dins la besllum lilosa a Portlligat,
però em falten els teus ulls, el teu esguard
varat a l’entrefosc del mateix mar.
Manllevo fins on puc d’aquests ulls meus
la claror que a tots dos ens pertanyia
per retenir la calma d’aquesta hora,
per retrobar-te al fons d’aquest paisatge
empeltada a la llum que em vivifica.
Busco els teus ulls que esbotzin l’horitzó
del cèrcol de la nit que em ve imposada,
que s’obrin amb els meus a la certesa
del matí lluminós rere les roques.

C.A.

Presència

2010-10-24T05:09:00.000-07:00

Tot és encara ple de tu
i en el contorn de cada cosa
queda l’empremta del teu cos
com un alè de vida nova.
No hi ets però et sento a prop tothora
en aquest àmbit del silenci
on sóc tan sols el testimoni
del teu esclat de llum i absència
que et fa present a cada instant.
El buit del temps serenament
s’omple de tu, són perdurables
als nostres ulls tots els moments
nascuts per no morir, l’amor,
el goig i el pensament de tu.

C.A.

Ciutat i Justícia

2010-10-05T04:38:00.000-07:00

L’acció de la Justícia no només té repercussions sobre els individus i els seus interessos particulars sinó també sobre els ciutadans i les institucions que els representen. Si a quelcom de real es remet la denominació de “Ciutat de la Justícia” que rep el conjunt d’edificis de l’Hospitalet que acullen tots els jutjats al servei de la ciutat de Barcelona serà perquè hem d’entendre que el que en aquests jutjats es resol afecta directament la vida personal i col.lectiva dels ciutadans. Massa sovint, però, els responsables de l’administració de justícia li retallen la dimensió i transcendència públiques (i per tant política i democràtica) i s’esforcen a tancar-la dins un àmbit estrany als ciutadans en el seu conjunt, dominat per especialistas que resolen, diuen, amb total imparcialitat, al marge de tota mena de pressions i utilitzant un llenguatge moltes vegades inintel.ligible, lluny de la comprensió comuna. La Justícia, ens diuen, fa la seva feina. El saqueig que ha patit El Palau és un fet de justícia de transcendència ciudadana, però només ha calgut que algun magistrat, recollint el sentit i les inquietuds de l’opinió pública raonada, critiqués la lentitud i manca de rigor que es palesa en la instrucció del cas perquè el Consell de Poder Judicial obrís un expedient per sancionar-lo. Fa pocs dies, després que els representants de la ciutat de Barcelona i de la Generalitat es queixessin de la manca d’actuació de la justícia per desallotjar l’edifici del Banc Central a la Plaça de Catalunya, quina ocupació va propiciar els aldarulls del vespre del dia de la vaga general, vam haver d'escoltar la presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Sra Alegret, intentant convèncer l’opinió pública que la justícia té els seus temps i que sempre actua imparcialment i objectivament, prescindint de si el problema es troba a la Plaça de Catalunya o en qualsevol altre lloc. Sembla que hàgim d’acceptar, per principi, que la justícia és un ens intemporal i sense relació amb les inquietuds de la ciutat.

La justícia deixa de ser efectiva quan actua lentament, quan no enfronta ni resol el que se li planteja amb la celeritat deguda, però també quan es mostra contrària a reconèixer la dimensió pública de les seves resolucions i a comportar-se d’acord amb les exigències d’una opinió raonada i informada, a més de preocupada per fets que atempten contra les pautes ciutadanes de convivència. El saqueig d’una institució com El Palau preocupa, i la salvatgeria de grups violents aprofitant l’exercici del dret a la vaga pot preocupar encara més els ciutadans. La Justícia no pot quedar al marge d’aquesta preocupació adduint raons d’objectivitat i d’imparcialitat. Convé retornar a Amartya Sen (“La idea de la Justicia”) per recordar que hi ha una clara connexió entre l’objectivitat de la justícia i la seva capacitat per suportar l’escrutini públic. Quan aquest escrutini conté un raonament plausible i expressa motius que són part de l’exigència de justícia que perceben els ciutadans en situacions concretes, no se’l pot marginar. La resistència a la injustícia, defensa A.Sen, sorgeix de manera típica tant de la indignació com de l’argument. Hi ha un principi de raonament públic que es vehicula a través de la indignació ciutadana davant fets com el saqueig del Palau i els actes vandàlics, i la Justícia ho ha d’assumir. La Justícia, si vol ser fidel a la funció que la Constitució li atribueix, ha d’apel.lar a la raó en públic, ha d’arribar a resolucions públicament raonades i no fugisseres sobre casos puntuals. Els ciutadans han de veure que es fa justícia. I que se’n fa de manera comprensible i raonable, no en l’àmbit tancat d’un despatx on decideixen quatre especialistes aliens als problemes de la ciutat.

Àngels de la història

2010-10-01T10:42:00.000-07:00

Paul Klee: Angelus novus

El passat 26 de setembre van complir-se setanta anys del suïcidi del filòsof Walter Benjamin, pertanyent a l’anomenada Escola de Frankfurt, a Portbou, quan intentava fugir de l’escomesa nazi que el perseguia.

En el concepte de la història de W. Bejamin hi ha un fons que captiva i que depassa els paràmetres del materialisme històric de la filosofia marxista en la que s’inscriu. W. Benjamin va quedar visualment subjugat per una pintura de P. Klee, “Angelus Novus”, que descriu amb aquests termes en les seves "Tesis sobre la filosofia de la història": ”representa un àngel que apareix com si estigués a punt d’allunyar-se d’alguna cosa que el té esbalaït. Té els ulls i la boca molt oberts i les ales esteses. Aquest haurà de ser l’aspecte de l’àngel de la història. Gira el rostre vers el passat. On nosaltres veiem una sèrie de dades ell hi veu una catàstrofe que aplega incansablement ruïna sobre ruïna, amuntegades als seus peus. Voldria parar-se, desvetllar els morts i recomposar les restes, però des del paradís bufa un vent tan fort que s’ha enredat a les seves ales i no les hi deixa tancar. Aquest huracà l’empeny irremissiblement cap al futur, al qual dóna l’esquena, mentre les piles de ruïnes creixen fins al cel. Aquest huracà és el que anomenem progrés”.

Existeix, diu Benjamin, una cita secreta entre les generacions que van ser i la nostra. Des del nostre present hem d’anar al rescat del passat per portar-lo a compliment. Les nostres expectatives (la nostra feble força messiànica del present) no estan desvinculades dels drets de les generacions passades. En el temps d’ara (jetztzeit) de la veritable consciència històrica brilla com un llampec la voluntat de redempció del temps passat que trenca el continuum buit i homogeni de la història, partint del fet que la tradició dels oprimits ens ensenya que la regla és “l’estat d’excepció” en el que vivim. El passat porta en si mateix un índex temporal mitjançant el qual es remet a la redempció. Només la humanitat redimida, alliberada, haurà fet completament seu el passat. La tradició dels oprimits ens obre en cada temps d’ara la possibilitat d’encendre en el passat la xispa de l’esperança.

De tant en tant, des d’una posició vagament Benjaminiana, m´ha semblat veure el reflex d’aquest afany de redempció que ens transmet la dissort dels més febles en els infants a qui els és negat el seu futur. Ells són els àngels de la història obligats a recular, a volar d’esquena, i ens demanen que el nostre temps d’ara clami pel seu alliberament:

- Àngel del plor
- Àngel silent
- Àngel d'Àfrica
- Àngel captiu
- Àngel d'Etiòpia
- Àngels del fang
- Àngel d'Haití
- Àngel del Kirguistan

Tots contra Zapatero

2010-09-29T04:00:00.000-07:00

En l’aire indefinit de la vaga general (l'endemà cada part ha defensat que tot ha transcorregut segons les seves previsions) es dibuixa sense gaires matisos la convicció molt generalitzada que Zapatero està sol, que li han crescut tots els nans, els domèstics i els de fora, que el sobtat canvi de rumb en la política econòmica endegada a partir de maig d’enguany l’ha de precipitar fora del govern, probablement sense esgotar la legislatura. Les dretes han estat sempre, per definció, contràries a la vaga general, però aquesta vegada se la miren amb simpatia. Les contradiccions es donen per justificades si contribueixen al que elles, ara, també en diuen el canvi.

Veurem si Zapatero pot passar la tempesta sense que se l’emporti, si refent els ponts amb els sindicats i le seves bases socials milloren a curt termini les dades macroeconòmiques (reducció del dèficit, recuperació del consum, creixement del PIB, lenta disminució de l’atur, millora de les exportacions…) que li permetin esgotar la legislatura i presentar-se com a candidat per presidir la següent. Dins el seu mateix partit hi ha seriosos dubtes que això sigui possible. El temps se li acaba. De moment, a les previsions dels pressupostos per l’any vinent es contempla un empitjorament de les dades de l’atur. Felipe González va haver de corregir el projecte de reforma laboral per la vaga del 1988, amb un enfrontament a cara descoberta amb els sindicats, però al cap de pocs mesos va repetir majoria absoluta. Aznar el 2002 també va haver de donar marxa enrere a les pretensions de reformar les prestacions de l’atur, i al cap de pocs mesos el seu partit perdia les eleccions per circumstàncies sobrevingudes (l’11-M). Ara sembla que Zapatero estigui més sol que González i Aznar, més desemparat, en un mar de dubtes que s’originen a partir d’ell mateix. I sembla també que aquesta soledat ens concerneix més a tots, per la profunditat de la crisi i la incertesa de les vies de sortida. És probable que el que vingui després de Zapatero, si les dretes guanyen, no sigui millor sinó bastant pitjor.

Advocar per la discreció

2010-09-24T04:54:00.000-07:00

La discreció: C.M. Dubufé, 1820

Si en la vida en general la discreció, la sensatesa en el comportament, forma part de l’art de viure de manera tranquil.la i eficaç, sense massa pertorbacions, en algunes feines professionals, com ara la d’advocat, la discreció no només se li suposa sinó que se li exigeix expressament sota pena de sanció d’acord amb normes deontològiques. L’advocat se suposa que és discret, i si no ho és, si no és capaç de mantenir el secret de moltes intervencions en les que estan en joc l’interès econòmic i el benestar de les persones, se’l sanciona. Però passa que els límits deontològics de la discreció cada vegada són més laxos, i en la societat de la immediatesa i de la circulació indiscriminada d’informacions i d’opinions que ens ha tocat viure ser indiscret, obtenir protagonisme a partir de les dades d'un encàrrec professional, moltes vegades ja no es considera un defecte sinó que acaba presentant-se com una virtut, un senyal de la dedicació incondicional de l’advocat. Al desgavell de l'excés d'informació els advocats tendim a afegir-hi el vici del protagonisme indiscret.

El treball de l’advocat, immers en una trama de reclamacions, de drets i deures, de defensa i d’atac, d’assessorament i consell, servint-se dels mitjans convencionals del dret, és apassionant. Si l’administració de justícia funcionés, la dedicació de l’advocat seria la més recomanable. Però també passa que és una dedicació sempre pendent d’un resultat, d’una resolució, d’un desenllaç que es produeix entre particulars o de part d’un tercer, d’un tribunal, i aquesta dependència crea molta tensió i pot jugar males passades, perquè el resultat defrauda o perquè no arriba. I llavors la temptació de la indiscreció, de sortir dels límits de la dependència i del treball anònims, de la sensatesa professional, pot assaltar les intencions de l’advocat. Costa deixar que les coses transcorrin pels seus tràmits quan els resultats no són els que s’esperen o quan els tràmits simplement no funcionen. Malgrat que les circumstàncies adverses superin la pròpia capacitat i voluntat, la discreció mantinguda de l‘advocat és la millor garantia de bona relació amb els qui t’han confiat algun problema, i la millor eina per contribuir a resoldre’l. Perquè ser discret en aquest àmbit no vol dir ser passiu o despreocupat sinó prou anònim, pacient i profund per treballar una resposta que pot arribar facilitada per un seguit de circumstàncies i aportacions que potser no s'esperaven. En el terreny dels conflictes en el que es desenvolupa la feina de l'advocat el protagonisme excessiu és contraproduent; més que protagonitzar un enfrontament convé facilitar una sortida en la que les parts siguin els autèntics protagonistes. Penso que l'advocat comença a ser indiscret quan planteja els assumptes pel cantó més cantellut, per la via de l'enfrontament directe i de la reclamació incondicional, com si partís d'una raó indiscutible. Constatem els advocats en l'experiència diària que la raó es pot tenir, però s'ha de saber defensar i el més important és que te la donin al final d'un procés.

La convenció del dret conté una saviesa de segles en tots els països, fruit d’una elaboració lenta a través de generacions i generacions, de costums que es mantenen, es completen i es transformen en lleis, una saviesa que vol ser absoluta, que preveu totes les situacions per trobar sortides civilitzades als conflictes, que participa en l’àmbit de les ciències socials de la mateixa pretensió de totalitat que la ciència i la tècnica, i a l’advocat se li encomana aquesta ambició, a petites dosis, en el dia a dia de la seva feina, quan es planteja un assumpte, quan es formula una demanda, quan es prepara una defensa, quan s’endega una negociació amb expectatives d’èxit. És bo que sigui així, tot i que sabem que l’ambició sovint és contrària a la prudència, cosina germana de la discreció, de l’assumpció del sentit de la realitat, tal com la considera el professor Aranguren. Penso que cal mantenir-se dins els marges de la saviesa sòbria en l’exercici apassionant d’aquesta professió. Recomana Montaigne, parafrasejant Sant Pau, “no sigueu més savis del que cal, però sigueu sòbriament savis”. El que deia exactament Pau als romans era “no tingueu de vosaltres mateixos un concepte més alt del que heu de tenir, sinó un concepte moderat”. Un concepte de si mateix, un grau de saviesa i d’amor propi són necessaris per tirar endavant una professió com aquesta, sense perdre de vista que les pretensions desmesurades, l'afany de protagonisme, l’excés de saviesa, un concepte exagerat d’un mateix, porten directament a la indiscreció, i d’aquesta al bucle de l’envaniment i la ineficàcia.

Administrar les pors

2010-09-21T03:12:00.000-07:00

La reacció d’una part de veïns contra el trasllat del Centre de Menors del Mas Sant Jordi a les dependències de la parròquia de la Mare de de Déu de Montserrat pot respondre a la percepció més o menys conscient, sempre subjectiva, d’un determinat risc per als interessos particulars, com ara d’augment de la inseguretat al carrer, de baralles, de danys a la propietat privada... És simptomàtic que un dels aspectes que han posat de relleu és que el pati de les noves dependències del Centre comunica amb els patis de les finques d’alguns veïns que no hi estan d’acord, donant a entendre que aquesta comunicació física portarà problemes. És del tot lícit, i fins convenient, expressar les pròpies pors, perquè la por, al cap i a la fi, és un sentiment normal d’autoconservació que com senyala el professor Daniel Innerarity en un article recent (“El miedo global”) pot contribuir a prendre mesures de protecció institucional, socialment consensuades, necessàries per mantenir la convivència. Bona part de les estructures de protecció dels interessos individuals en els estats moderns, recorda Innerarity, com ara la policia, l’administració de justícia, els sistemes coercitius d’imposició de sancions, tenen el seu origen en els perills i les pors que han hagut de confrontar els individus davant la creixent complexitat de la vida social. Són pors que responen a un sentiment real i que han tingut una traducció positiva en institucions i consensos imprescindibles per a la convivència.

La por té una dimensió constructiva quan la seva expressió troba una pauta racional que la confronta amb la realitat i aquesta li dóna els paràmetres de la seva autèntica dimensió. Però la por que eludeix el discerniment de la realitat, que es manté invariablement dins els límits de les percepcions subjectives del propi risc exclusivament, és una por que esdevé més i més irracional, una por destructiva que no dubtarà enfrontar-se als interessos comuns justificant-se en la defensa a ultrança del que considera els interessos particulars inviolables. Les pors així enrocades es poden entendre com a conseqüència d’un procés de discerniment encara no prou madur, però qui des de plataformes d’acció social, veïnal o de partit polític, hi intervé per justificar-les corre el risc de veure’s abduït pel mateix corrent d’irracionalitat que pot anar en augment i girar-se-li en contra. Si l’experiència del Centre Mas Sant Jordi, i la professionalitat del seus responsables, demostren que el comportament dels menors no podrà ser atemptatori dels interessos dels veïns en la mesura que indicaven les seves pors inicials, començaria a ser irracional no voler acceptar el criteri objectiu d’absència de risc, o de risc inapreciable, o de risc assumible o de la mateixa dimensió que altres riscos semblants.

Cal reconèixer que saber administrar les pors per adoptar un comportament racional en cada moment no és fàcil. Com recorda Amartya Sen (“La idea de la justícia”) un comportament real concorde amb la pròpia percepció teòrica de la racionalitat exigeix acudir a un criteri objectiu de confrontació o discerniment. Parla Amartya Sen de l'exigència "d'un escrutini sever que inclou l'examen crític dels objectes buscats i de les restriccions del comportament raonable que hom tingui motius per seguir" per tal de servar la coherència entre l'elecció racional i el comportament real. Semblaria que aquesta exigència és encara superior quan es tracta de comportaments que parteixen de pors o de percepcions subjectives del risc. En l'elecció críticament examinada del comportament real, senyala A. Sen, hi ha altres motivacions a més de la de la recerca i maximització de l'interès propi, recerca que moltes teories de l'elecció racional (TER) consideren que és el motor exclusiu del comportament racional. Entre aquestes motivacions considera la simpatia, que encara guarda relació directa amb l'interès propi en tant que afecta el benestar i l'amor propi d'una persona per la posició d'altres, i el compromís, que sí que suposa una fractura del fort vincle entre el benestar individual i l'opció per l'acció. "La gent no necessita estar centrada en si mateixa per estar interessada en si mateixa, i pot prendre nota dels interessos dels altres sense pedre de vista la seva pròpia utilitat". Potser en aquesta relació entre el benestar propi i l'interès dels altres, a partir de la consideració de la utilitat de tots, adoptant un comportamet simpàtic (sense necessitat d'arribar a ser compromès) les pors poden trobar un camí de sortida racional . Des d'aquest punt de vista la feina d'un Centre d'acollida de menors amb problemes hauria de donar peu a una comprensió simpàtica i a una elecció racional del comportament adequat, de respecte, pensant en la utilitat que reporta per a l'interès particular de tots. Parts dels riscos contra l'interès propi, ara i en el futur, es combaten amb l'eradicació de la problemàtica dels menors. De manera que a aquests veïns que encara protesten els hauríem de fer veure que pel seu propi benefici poden adoptar un comportament simpàtic amb la causa del Centre, encara que no s'hi sentin compromesos.

Aixa

2010-09-18T05:23:00.000-07:00

Canta, canta, mestre d’aixa,
que la fusta bé es rebaixa
al compàs del teu esforç
mentre l’eina omple de sons
les drassanes de la riba
i ens desvetlla melodies
que la mar guarda al seu si
per qui les vulgui sentir.

Fas cançons d’amors perduts
i de vides retrobades,
de pescadors i llaguts
tornant al port de la tarda,
d’esperances i neguits
sota la volta estrellada
quan el caliu de la nit
té gust de rom i abraçada.

Però la que ens agrada més
surt del tall de la teva aixa,
té veu de mestre i fuster,
tons del ribot que acompanya
cada gest del teu treball
per bastir una barca nova
amb quilla i proa brillant
com els ulls clars d’una dona.

Canta, canta, mestre d’aixa,
que la fusta bé es rebaixa
al compàs del teu esforç
mentre l’eina omple de sons
les drassanes de la riba
i ens desvetlla melodies
que la mar guarda al seu si
per qui les vulgui sentir.

Sense l’aixa i el teu cant
no hi hauria cel de barca
ni vela sobre la mar
rebent el bes de les aigües,
no sabríem les cançons
dels amors d’allà a l’Havana,
s’hauria fos la il.lusió
que sempre el cor ens demana.

Canta, canta, mestre d’aixa…

C.A.

Independència en la intimitat?

2010-09-14T04:25:00.000-07:00

Fent ús d’un condicional intemporal Artur Mas no s’està de dir i de repetir que ell votaria a favor de la independència en un referéndum, però que ara no toca perquè molt probablement es perdria. D’aquí es dedueix que Artur Mas és independentista en la intimitat, que diu a qui ho vulgui o ho pugui entendre que la seva pulsió política més íntima l’empeny a la independència, però que per les circumstàncies que ara concorren és més convenient decantar-se pel dret a decidir, una mena de tertium quid que segons intenta explicar participa alhora de la naturalesa sobiranista i del realisme possibilista de l’acció política concreta. I ara ens presenta l’exemple de com funciona aquesta combinació de possibilisme i d’íntima pulsió per la independència, sostinguda pel sobiranisme, incluint en el seu programa electoral l’exigència del concert econòmic avalada per una consulta popular que no hauria de ser condicionada pel govern central. I hem d’entendre que en aquest exemple la consulta popular és a la sobirania el que el concert econòmic és al que es pot aconseguir amb una política realista.

Aquest plantejament híbrid només pot portar confusió, i la confusió quan es manté pot ratllar en l’engany. El concert econòmic és materialment i políticament impossible d’obtenir, i Artur Mas ho sap. Amb la mateixa lògica empírica amb què es pot defensar que una Catalunya independent és viable econòmicament, s’ha de tenir clar que Espanya no ho seria amb un altre concert econòmic, a més dels del País Basc i Navarra. Catalunya pot ser independent i funcionar económicament, però Espanya no pot sostenir-se amb un concert econòmic amb Catalunya de les mateixes característiques que el basc i el navarrès. És a dir, que de realisme la proposta d’Artur Mas no en té gens. I el projecte de consulta popular per avalar-ne la petició des del punt de vista del dret a decidir té més a veure amb un joc d’artifici per entretenir els sobiranistes amb falses expectatives que amb una possibilitat real de sotmetre a la decisió del poble un concert que cap govern central, ni el que hi ha ara ni cap altre, no pot concedir ni autoritzar. Prenent-li paraula diria que jo votaria en la intimitat pel concert econòmic, però sé que la consulta no es farà mai. Per què Artur Mas manté falses expectativas per mor d’un dret a decidir que no es pot concretar en res específic? Em recorda el personatge d’una de les narracions de Sergi Pàmies (“La bicicleta estàtica”) a qui extreuen la nostàlgia i l’esperança, com si fossin dos tumors malignes, per convertir-lo en un ser completament impertorbable ( per aconseguir l’ataràxia). La cirurgia d’Artur Mas és encara pitjor, perquè extreu als independentistes l’esperança d’un referèndum per la independència a curt o a mig termini, i en canvi els conserva la nostàlgia del dret a decidir, una nostalgia que només pot segregar frustració i malenconia, deixant-nos a tots amb un paladeig feliçment insípid. Ell, però, sí que resta impertorbable.

Catalunya, una herència

2010-09-10T03:59:00.000-07:00

Rellegint Carles Riba he trobat una senzilla composició, una tanka, que compara la pàtria amb una herència. Metàfora molt encertada en aquests moments, quan sembla que Catalunya s’hagi de prendre com un ens abstracte, com una aura etèria que ens ve graciosament donada, com un bé immaculat i immarcescible, una aspiració incondicional que procedeix de la llunyania dels temps i que té per si mateixa el dret de créixer i d'acréixer en qualsevol circumstància. Les herències no són res de tot això. Es poden acceptar o refusar, i mai no vénen perquè sí sinó perquè algú ho ha disposat lliurement. Moltes vegades van carregades de secrets, de sorpreses, de deutes, de reclamacions, de llegítimes i d’impostos per pagar, de tantes coses pendents que més val no acceptar-les perquè són realment folles. L’herència atorga ineludiblement al qui l’accepta un sentit d’identitat i de continuïtat amb els causants, els antecessors que l’han feta possible, amb el seu esforç i les seves limitacions, però exigeix liquidar el que hi ha pendent, afegir nous esforços per conservar-la i ser capaç de transmetre-la a les generacions futures renovada i encara en millors condicions. L’herència comporta moltes obligacions, molta responsabilitat i, quan s’ha de compartir amb els germans o altres familiars, amb els usufructuaris o els legataris, que sempre n’hi ha, exigeix molt bona disposició per respectar els drets de tots. Moltes herències es perden o queden bloquejades per baralles absurdes entre els que hi tenen drets compartits.

La tanka de Carles Riba és aquesta:

Pàtria

He dit: La pàtria;
i he vist la folla herència.
Perquè per ella
jo sigui jo, en creixença
amb germans, l’he acceptada.

Novembre 1955

Aquest Tribunal és un perill

2010-09-07T04:32:00.000-07:00

El PP està manipulant el T. Constitucional fins a límits que no pot tolerar l’Estat de dret. Abans de dictar-se la sentència sobre l’Estatut ja va aturar amb males arts la renovació al Senat dels membres que tenen el càrrec caducat en aquest Tribunal, inclosa la presidenta. L’estratègia va consistir en què les CCAA del PP presentessin dos noms inacceptables, un d’ells (el d’Enrique López, portaveu de l’anterior Consell del Poder Judicial) sense complir els requisits mínims d’exercici temporal de magistrat per poder optar al càrrec. La Sentència de l’Estatut es va dictar, per tant, en situació de flagrant irregularitat de la composició del Tribunal, amb la conseqüència d’afegir desprestigi a la ja desprestigiada institució i de sumar un obstacle més a la configuració territorial i política de l’Estat . Ara continuen les males arts, que consisteixen en recórrer el veto del Senat al Sr Enrique López i fer que passi el temps perquè el TC no es renovi durant tot el que queda de legislatura, i sobretot perquè amb la seva composició actual, amb majoria conservadora, pugui dictar Sentència sobre la llei de l’avortament, i la declari també inconstitucional. Amb aquestes males arts el PP va aconseguint desfer per mitjà del TC el que la majoria parlamentària ha aprovat prèviament. Allà on no arriba el PP hi arriba el TC, amb burla dels processos legislatius i frau de les lleis que dicten la seva composició.

Un Estat de dret no pot subsistir amb aquest condicionament de les seves institucions més importants. Davant d’aquesta situació dues coses criden particularment l’atenció. La primera, que ni el Govern d’Espanya ni la presidenta del mateix TC emprenguin cap iniciativa política en ferm, amb l’aval del Parlament i dels membres del TC, perquè es produeixi d’una vegada la dimissió de la presidenta i dels altres membres que s’hi afegeixin, de manera que quedin en evidència els propòsits de la majoria conservadora i es forci una renovació del TC a partir de zero. I la segona, que els qui s’acollien a la legitimitat del TC per dictar Sentència sobre l’Estatut, des de posicions de respecte institucional, de progrés, i fins d’esquerres dins mateix del PSOE, per justificar el pronunciament contra l'Estatut, no vulguin veure ara que aquest Tribunal és un perill que atempta contra els fonaments de l’Estat de dret perquè actua per laminar el que la sobirania popular decideix al Parlament. Han de veure que el problema no és l’Estatut, ni les mobilitzacions de Catalunya contra la Sentència, com tampoc ho és la llei de l’avortament que la majoria social i política del país han demostrat que accepten. El problema és la composició política d’aquest TC. Espanya té un gravíssim problema al si de la seva institució fonamental. Ja ha fet molts mèrits per carregar-se el consens constitucional. Si no s’hi posa solució, refer aquest consens ja serà impossible, no només des de l’àmbit territorial de l’Estat sinó també des de l’àmbit de l’acceptació de la legitimitat dels processos legislatius i judicials que afecten directament tots els espanyols.

Urriellu

2010-09-03T10:52:00.000-07:00

Molt més del que imagines se t’ofrena
i és més del que ara veus el que t’espera
perfent-se en l'infinit de cel i pedra
després de cada petja a la carena.

No és pels teus ulls que creix la llum serena,
ni és el teu pensament l’últim esquema
de la imatge que et prens com si fos teva,
com l’íntima raó d’allò que alena.

La memòria de l’aigua en el penyal
et parla d’antic glaç i roques noves,
ressona dintre teu des del seu temps
dient-te que no ets tu el foc germinal,
que tot és més del que vols i retrobes,
més enllà del que perds i el que retens.

C.A.

De màscares i monarques

2010-08-31T11:02:00.000-07:00

Pilar Rahola ha volgut fer de Jasmina Reza i ha buscat el seu Sarkozy sota les màscares, reals o inventades, del seu particular monarca, l’Artur Mas. Perquè hi ha dues maneres de parlar d’un personatge polític, una presentant la seva línia de pensament, les seves limitacions, les seves ombres i les seves possibilitats, i una altra partint d’unes suposades màscares o tòpics que circulen amb més o menys fonament entorn del personatge i proposar-se desemmascarar-lo, revelar la veritat del que hi ha a sota o al darrrere, perquè aparegui la persona tal com realment és. La primera forma exigeix molta informació i demana una distància crítica, la segona en té prou amb una complicitat preestablerta, una recíproca entesa per parlar del que convé parlar. La primera forma tendeix a buscar l’objectivitat, mentre que la segona tendeix a fer l’apologia del personatge. No cal dir que Pilar Rahola s’ha decantat per la segona fòrmula i ha posat tota la seva saviesa periodística, i tota la seva agudesa lírica, al servei de l’Artur Mas, per presentar-lo tal com és, suposadament i des del seu punt de vista, com una persona que sap complir els seus compromisos, sacrificada, feta en l’esforç, dedicat a la família, fortament preocupat pels seus avatars, aimant de l’excel-lència, tímid i amb pocs amics, una mica distant però amb fusta d’indiscutible líder. És a dir, el perfecte candidat a la presidència de la Generalitat, amb totes les qualitats que exigeix el càrrec que ben segur aconseguirà, tot amanit i regalat en un llibre que va sortir per Sant Jordi i que tenia l’ull posat en la propaganda electoral que tot seguit ens atabalarà.

Naturalment que aquesta fòrmula, massa decantada a ratificar els punts de partida previs, els propis prejudicis amb la coartada de desfer els prejudicis dels altres, té la servitud de la simplificació excessiva, de l’embadaliment fàcil que es distreu amb apel-lacions poètiques fora de context que sublimen i magnifiquen el personatge, i que a estones fan pujar el rubor a les galtes del lector més neutral. Ai, aquesta transcripció dels versos de Vinyoli sobre els elegits i de Baudelaire relacionant el poeta amb l’albatros !, com si a l’Artur se li hagués de fer justícia amb penjaments lírics totalment fora de lloc. És evident, també, que amb aquesta fòrmula el resultat perilla de donar lloc, paradoxalment, a un altre personatge doblement emmascarat, el que Pilar Rahola construeix artificialment amb el desvestiment dels suposats tòpics, i el que el mateix Artur malda per presentar quan es defensa de les acusacions de què és objecte, segons el seu parer. Definitivament, els colors em pugen a la cara quan llegeixo (pàgina 158) el que ELL (el personatge doblement emmascarat) confessa a la Pilar: “jo sóc el que has vist i aquest poema” (referint-se a l’homenatge de l’Escola Aula a Pere Ribera i al poema de Kavafis, Ítaca), com si estiguéssim assistint a una revelació messiànica De tot plegat en surt un personatge massa guapo, molt més guapo, i en un sentit totalment diferent, del que presenta el Polònia. Per cert, per què s’ha d’esforçar tant la Pilar en desmentir el tòpic de la guapesa i la prepotència de l’Artur al Polònia ? Si el Polònia suposa algun problema per als polítics, ho serà per a tots, non només per a l’Artur…

La més gran servitud del llibre és, però, la simplificació del pensament, la limitació palesa dels continguts. Servitud potser buscada voluntàriament en un llibre de format reduït i lleuger com aquest, però que no deixa de resultar sorprenent tractant-se d’un ferm candidat a la presidència de la Generalitat que diu que ha madurat i s’ha fet fort estant a l’oposició. És molt decebedor topar-se amb la buidor conceptual més depriment sota títols grandiloqüents com “ La història econòmica de Catalunya ens contempla” o “ Ell i Espanya”. Ni una idea de fons sobre economia, llevat del tòpic que l’empresa és el bé a protegir perquè hi conflueixen els empresaris i els treballadors, i ni una idea concreta del candidat sobre el projecte per a Catalunya dins o fora d’Espanya, llevat de l’enfadosa referència a qui dia passa any empeny i a la covarda (sí, covarda tractant-se d’un candidat que diu que votaria per la independència en un referèndum) prevenció que es resumeix dient “no estimbaré el vaixell contra les roques”. Quines roques, Artur? Sí, és cert que es citen els discursos que segons la Pilar són els més significatius en el trajecte polític del personatge, però no se’n fa cap síntesi, ni la més lleu anàlisi, ni per suposat la més remota crítica. Només un instant li surt a la Pilar el sentit crític, com un acte fallit que no ha arribat a controlar del tot; a la pàgina 203 s’adona, i ho diu, que els convergents cauen en els mateixos excessos que denuncien, de “creure’s el centre de la defensa nacional sense entendre que hi ha moltes maneres de defensar Catalunya”. Aquest moment de lucidesa, però, resta aïllat, i no contamina el personatge. Llàstima, perquè, la vena crítica que aquí s’endeveina tímidament podia haver matisat el plantejament hagiogràfic del llibre.

Un últim apunt. Per què el candidat, amb els bolquers de la Pilar Rahola, s’ha de fer perdonar la mala consciència de ser una persona culta, acadèmicament preparada, el primer de la classe, que parla idiomes, de família benestant, creient i educat a l’elit de l’escola Aula, acostumat a estar rere el taulell i a conèixer els comptes de resultats? I per què aquest autoperdonar-se per ressaltar-ne les virtuts s’ha de fer tractant amb notable desconsideració, i fins menyspreu, els que no són de la mateixa condició? Sonen molt desconsiderades les apel-lacions al Montilla que de jovenet no tenia llum a casa seva, a la seva falta de títols acadèmics, donant reiteradament per suposat que és el pitjor president de la història de Catalunya. La història jutjarà, però és evident que encara hi ha classes socials, que les condicions i oportunitats no són les mateixes per a tots (diguin el que diguin el pom d’escollits jovencells radicals i liberals que constitueixen el pinyol protector del candidat, sempre sàviament i ponderada dominat pel lideratge d’Ell, segons creu Ella, la Pilar), i que és una pèssima carta de presentació el qualificar el president actual en funció d’aquestes connotacions socials que pesen al fons de la seva desqualificació sistemàtica. Els electors han de pensar que una persona de les condicions i la trajectòria de l’Artur Mas pot ser un bon president de la Generalitat, i que una persona de les condicions i de la trajectòria d’en Montilla, totalment diferents, també ho pot ser i ho pot continuar sent. El vot es decantarà per raons polítiques en les que juga un paper important, encara, la condició social, però el candidat no pot discriminar socialment l’oponent. I una última pregunta: per què al llibre es metaforitza de manera obsessiva el retorn al govern com un retorn a Ítaca, al domicili enyorat on espera la Penèlope pacient de les bones formes, de l’excel-lència exultant? És Ítaca el lloc natural del govern de la dreta d’on mai n’havia d’haver estat expulsada? Quina concepció política hi ha rere aquestes formes de creure’s al centre de la pàtria somiada? Per què retornar a Ítaca i no quedar-se a Troia?

Islàndia (i 4). Els camins de l'aigua

2010-08-18T03:38:00.000-07:00

Les primeres hores del dia setè les dediquem a voltar per la coquetona ciutat d’Akureiry, la capital del Nord, més aviat un poble elegant amb maneres urbanes totalment sostingudes. Passegem pel port, pel cèntric carrer comercial, i entrem a l’església, al capdamunt d’una pronunciada escalinata des d’on es domina el conjunt, amb vitralls traslladats des del londinenc Coventry a l’interior. La façana imita les columnes de lava del paisatge, vol ser una incrustació cultural de la singularitat del paisatge a la solemnitat del temple.

Camí de Glambaer, tornem a l’acompanyament amable del rumor de l’aigua, del riu serpentejant entre pastures de verd inacabables on ramats de cavalls i ovelles pasturen pacíficament. Diuen que els cavalls islandesos, d’aparença robusta però més aviat baixos, tenen el privilegi d’afegir a les modalitats de marxa dels cavalls d’arreu un galop especial que els permet recolzar-se simultàniament sobre dues potes laterals, el que els possibilita una particular embranzida i capacitat de resistència. Les ovelles també són cepades, arrodonides dins l’espessa cobertura de llana; des de lluny són boletes saltironant entre els marges d’herba. Les fundes de plàstic de les bales de farratge a voltes són de color verd pàl-lid i no blanques, com també les teulades o les parets de les granges i esglesioles, sempre mantenint l’equilibri cromàtic amb el fons de la contrada. El riu sense arbres que el ressegueixin per la riba sembla menys riu, com si li faltés un dels elements primordials que el fan ser riu, tal i com estem acostumats a veure’l a casa nostra, amb la vegetació als marges que fan de l’aigua i la fulla una unitat inseparable. Aquí la vegetació del riu queda només reflectida en el mirall de l’aigua, és el perfil del verd de les muntanyes que es dibuixa sobre el cristall líquid. Riu i muntanya van sols, però es piquen l’ullet en cada recolze de prat, quan els núvols s’aparten perquè juguin a distància amb l’elegància de les seves formes en el reflex de l’aigua. Tampoc a la muntanya hi ha l’acompanyament dels arbres, només la de l’aigua que les penetra, les travessa i les cus amb filades de plata. Les muntanyes no tenen braços, ni dits, ni mans, només els monyons blans units a les suaus cadències dels vels verdosos que les recobreixen i al nervi de l’aigua que els dóna vida. Són figures de dona amb vestit llarg de nit, de color verd lilós, i collarets de plata, que s’obren en caiguda creixent fins assolir el frec sensual de l’herba als seus peus. Aquestes sinuositats de les muntanyes, que no mostren un esquelet esquerp sinó la fortalesa de la seva tesa pell rocosa, confereixen al paisatge un notable aspecte de rigor i d’amabilitat alhora, de distància i de proximitat, de llunyania i d’acollida, de grandesa i concretesa.

A Glambaer tenim l’oportunitat de visitar el museu que mostra les dependències d’una granja dels Ss XVIII-XIX, i de copsar les limitades i molt austeres condicions de vida dels seus habitants, amos i treballodors i treballadores. La presentada com a sala comú crida particularment l’atenció: en un reduït espai rectangular, amb els llits arrenglerats a banda i banda, hi feien vida de dia homes i dones, els homes construint els atuells de fusta i les dones filant, aprofitant la claror de les finestres laterals; i de nit els llits servien per a dues persones normalment, que s’hi acotxaven sempre vestides, separats homes i dones. Aquella sala obligava a la convivència permament, de nit i de dia, perquè era també el menjador comunitari. Per ajudar a fer més passable la monotonia de les hores, algú llegia fragments d’històries i sagues mentre es treballava o es menjava, i els hostes eren sempre benvinguts, sobretot quan es tractava de persones versades en contar històries, cantar o tocar algun instrument. Aquella obligada vida en comú, exposada a la permanent mirada i suspicàcia dels altres, tenia per tota intimitat el petit món d’objectes propis que hom podia apilar i guardar sota el coixí, com el secret d’un tresor tancat amb pany i forrellat al que ningú més podia accedir.

Passant per Vidimyri veiem per fora la capelleta que dóna nom al lloc, construïda sobre la planta d’una antiga capella del S.XIII, seu del clan dels Sturlungar, i des de la carretera podem observar les caracterísques dels Rettirs, senzilles construccions de fusta, descobertes i circulars, construïdes amb llargs taulons, disposades sobre la prada amb partions interiors, que serveixen per tenir recollit el bestiar, cavalls i bens, sobretot durant l’hivern. A Blonduós ressalta el color negre de l’església sobre un tossal a l’entrada del poble, també de forma circular, obra moderna d’un arquitecte islandès, segons ens explica la senyora que revisa un llibre (de visites?) a l’interior de la nau, de gran lluminositat.

La tarda d’aquest dia la dediquem bàsicament a l’albirament de foques, a la península de Vatnsnes, indret de Bovaldsfjall. Després de fer un bon tros de carretereta costa amunt, sortint de Hvammastargi, arribem al punt on ens ha indicat la noia de l’oficina d’informació que és fàcil de veure-les, i penetrem amb recel a l`interior d’una granja que resulta estar deshabitada, almenys aquella estona. De primer, ni rastre de foques des del coster; després, semblen endevinar-se les formes corbes i oscil-lants de l’animal estirat sobre un rocam allunyat, localitazables amb prismàtics entre dos ocells que delimiten el punt de mira; al cap d’una estona, un grup de sis o set exemplars més s’hi afegeixen, i fins amb el zoom d’una bona càmera es poden fotografiar.

De tornada, dos ninots amb mocadors ens saluden des del filat del tancat, celebrant amb nosaltres el bon resultat de l’albirament. I ja a l’hotel, l’estona baldera d’havent sopat, aquesta estona que no saps ben bé quan es pot acabar perquè sempre hi ha claror, la dediquem a albirar els llunyans missatges cibernètics a la xarxa i a sondejar per sobre les intrigues de la saga de Egil en un dels volums de la lleixa de la sala d’estar, mentre a fora conflueixen plàcidament , dins la gola profundíssima de la badia de Stadur, el fiord Hrutafjördur i la desembocadura del riu Hrutafjardara, de quina semblança fonètica ja es desprèn que en aquest país els fiords i els rius estan predestinats a compartir sempre els seus camins d’aigua.

Enfilem les primeres hores del vuitè dia més cap a l’oest, vers la península de Snaefellsnes. De nou la presència dels fiords amb les aigües d’un blau turquesa molt intens, trencat per la gamma d’ocres i daurats suaus de les roques que es tornen novament de color fosc, volcànic, a mida que ens endinsem en la península. A Stykkisholmur badem davant les cases de colors, passegem pel port, i des d’allí fem una escapada a Hellgafell, la muntanya sagrada on, si no es mira enrere i es compleix la condició de no compartir-los amb ningú, es poden formular tres desitjos. El que sí que compartim és la mirada sobre la plana tatxonada de punts platejats que circumda la muntanya, i sobre el llac als seus peus, i ens entretenim seguint els treballs de dues màquines d’embalar el farratge i d’embolicar amb plàstic que van estenent les garbes per un dels camps dels marges. Seguim fins a Grundarfjordür i ens desviem cap a la costa sud de la península, de condicions orogràfiques molt diferents. Ho podem comprovar després de travessar una planície immensa i d’entrar a l’interior d’una paret de muntanya espadada per un corrent d’aigua que la fendeix de dalt a baix. A Arnarstapi retrobem les formes divertides de les roques negres que protegeixen el port, com també a Hellnar amb el seu poderós arc de pedra sobre la platja negra.

Tanquem el dia amb dues escapades delicioses. La primera a Londrangar, on ens acostem als penya-segats desafiants en els que segons la tradició el poeta Kolbein va vèncer el mateix diable que s’espenyà daltabaix en no poder completar el vers que li proposava el poeta en el seu duel particular. El diable es devia distreure per la bellesa del lloc. I la segona a Djupalansandur, una zona de platja radicalment negra, a la que es pot accedir des de les roques del coster, també negres. La foscor espectral en aquest mar de pedres i sorra negres, en el que les ones rabegen el record d’algun desastre que ignorem, es fa altre cop captivadora. Trepitgem els còdols i tenim la sensació de caminar sobre cendres. Aquí els camins de l’aigua són al racó d’un altre món que ara ens resulta estrany i diferent però que és també el nostre perquè ens atreu com si en algun moment hi haguéssim habitat. Arribem a l’hotel de Hellisandur, a la punta de la península de Snaefellsnes, i el volcà glacial Snefellsjökul, en quina boca el prospectiu Juli Verne va situar el començament del viatge al centre de la terra, continua amagat rere els núvols que li guarden permanentment la font d’energia i els poders curatius que segons la llegenda es congrien al seu cim.

El novè dia té olor i color de tornada. Camí de Reykjavik, final del periple, passem per Borg i retem un petit homenatge a Snorri Sturtluson, el prohom de les lletres islandeses del S. XIII, al peu de l’escultura que el recorda. La visita a les cascades germanes de Hrannfossar i Barnofossar és el comiat d’aquests camins de l’aigua. Des dels costats del riu, en una longitud d’un kilòmetre, ens diuen adéu les fonts bessones de la cascada que s’hi aboquen, i el so del comiat es perd torrent avall seguint el traçat del camí blanc de l’aigua blanca.

A Reykjavik tot és petit. Ho són l’església Domkirkjan (construïda a finals del XVIII a rel de l’adopció per Dinamarca del luteranisme), el carrer central Laugavegur, tot ell comercial, i ho és la seu de l’actual Parlament islandès. Fins el petit estany Tjörn davant de l’Ajuntament sembla encongit, reduït a servir de plataforma d’estada per a gavines i ànecs. També el port és petit. Només l’eveltesa de l’església Hallgrim, amb l’estàtuta dominadora de Leifur Erikson al davant, evoca la magnificència del país, de les seves muntanyes caient lànguidament sobre les planures inabastables, sobre les platges de sorra negra, sobre l’escorça de foc i sobre els camins de l’aigua.

Cascada de Hrannfossar:

Islàndia (3). La certesa del foc sota les pedres que cremen

2010-08-15T04:11:00.000-07:00

A hora matinera del cinquè dia sortim en direcció nord, cap al parc nacional de Jökullsargljufür. Fins al creuament amb la secundària 901 el paisatge es repeteix, amb cadenes de muntanyes ferruginoses revestides de verd a banda i banda, i amb l’acompanyament dels corrents d’aigua que oscil-len, pugen o baixen en un o altre costat. La vista ja s’ha acostumat a aquesta companyia. Però a partir del desviament a la 901 el canvi de paisatge és total. Comença el desert, que es fa més present a mida que la carretereta de grava puja i revolta entre extensions planes de pedres i roques de riolita misteriosament esteses sobre la superfície. Qui les hi ha deixat? Qui ha fet d’aquest altiplà una vastitud desèrtica que sobtadament ens captiva? A la carena, abans que la carretera comenci la baixada cap al poblet de Modrudalur, la vista se’ns en va: a primer pla, les ondulacions marronoses de la continuació del desert, després una línia verda, matisada, als peus de la cadena de punxes volcàniques, rovellades, que envolten l’horitzó, i al fons el gris clar i el blau de les formes dels núvols suspesos a les clapes del cel. És moment i lloc per no dir res, per asseure’s als bancs del mirador i deixar-se prendre pel silenci d’aquesta solitud oberta que ens rodeja, pels colors que impregnen de calidesa la magnificència del que podem veure. Si Déu no existís, algunes de les manifestacions de bellesa i d’immensitat acollidora que se li atribueixen trobarien refugi en un lloc com aquest.

Amb les pupil-les plenes a vessar de satisfacció pel que hem contemplat, ens aturem a les casetes amb teulada de tundra de Modrudalur i continuem cap al parc, seguint la vora dreta del riu Jökulls à Fjöllum, fins a la cascada de Dettifoss, la més potent d’Europa pel seu cabal. Les aigües ennegrides baixen amb força, com si sortissin forassenyades de dins de les entranyes del desert de Modrudalsfjallgardar, i es precipiten des de quasi trenta metres al congost que les aplega i les amanseix i hipnotitza amb els colors centellejants de l’arc de Sant Martí que es dibuixen al baixant de la seva falda, aconduint-les entre parets de basalt separades uns cinc-cents metres de riba a riba fins a la quietud de l’amplíssim delta que s’obre a Asbyrgi i mor al Mar del Nord a través del Óxarfjördur. Es pot anar a tocar del corrent d’aigua, fins a ran del lloc on arrenca la caiguda, i adonar-se mirant avall de l’amplitud del congost i de la plana empedreïda que li dóna consistència.

Dinem dins el redol d’Asbirgy, vora el petit estany poblat d’ànecs i sobrevolat per ocells. Asbirgy és un curiós clos amb perímetre de parets basàltiques d’alçada considerable que el tanquen en forma de ferradura, de tres kilòmetres de longitud i amb bedolls de poca envergadura al centre. Passejar per l’interior del clos, sobretot quan s’aconsegueix certa perspectiva del conjunt, dóna la sensació de trobar-te a la platea d’un teatre amb cortines de pedres liles, negres i grises. Els pobladors de la zona, menys refinats, van imaginar-se que la singularitat del lloc, originat per alguna inundació catastròfica de glaç i lava, era deguda a la petja de la ferradura del cavall d’Odín, el Zeus de la rica mitologia islandesa i escandinava que d’aquesta manera va voler deixar constància del seu pas per Islàndia.

Havent dinat prosseguim per la península de Tjörnes, el punt més al nord i més proper al cercle polar àrtic que assolim, tombant costa avall pel poblet de Húsavik on passegem pel port i entrem a l’església, amb una pintura que representa Llàtzer sortint de sota una llosa volcànica, i tenim temps de fer una llambregada al museu de la balena. De nou instal-lats a l’hotel on passarem la nit, tenim temps de fer una escapada a la cascada de Godafoss, ”la cascada dels déus” que pren el nom dels déus pagans que van ser llançats en aquest lloc l’any mil d.c., quan el zel purificador de la decisió del Alping (parlament) va obligar a ratificar la conversió al cristianisme amb la defenestració de les icones i símbols mitològics. La cascada, amb diferents boques, presenta una peculiar distribució quasi simètrica de cabalosos saltants d’aigua, un a dreta i esquerra, un de més reduït al centre i un altre encara més petit en un lateral. La claror de l’aigua que s’escola sorollosa riu avall es manté rere el devesall d’escuma del rompent dels saltants, com un reflex de la lluminositat alba del cap al tard.

Les sensacions impactants que ens esperen el sisè dia seguint l’itinerari dels volts de llac Mývatn (“el llac dels mosquits”) només son comparables a les viscudes el dia anterior amb el paisatge desèrtic i volcànic dels voltants de Modrudalur. Per començar, després d’entrar a la cova de Grjotagjá, admirem les fumaroles i solfatares de Námaskard, fent la circumval-lació entorn de nombrosos sorgiments de vapor a pressió a ras de terra, escampant una forta olor de sofre que a estones aclapara una mica. En moltes de les cavitats fumejants queda dipositat el solatge de l´àcid de sofre al voltant dels petits cràters, formant una massa viscosa de color de carbur, un caldo grisós i bullent que espurneja de manera intermitent. El conjunt presenta l’aspecte insòlit d’una plana retallada des de l’interior de la terra amb tisores incandescents que van confegint de forma capriciosa diferents dibuixos circulars sobre la superfície cartronada, d’aparença molt inestable, rivetejats amb una escala de colors ocres combinats amb diferents tonalitats de blanc, gris i negre. La singularitat es magnifica amb la visió que en tenim des del cimal de Hvenir on ens hem decidit a pujar. Un tros més enllà, ens sorprèn el curull d’aigua blava al fons del cràter Viti.

El que resseguim a continuació, a la zona de Leirhnjúkur, ens deixa durant una bona estona amb l’alè sostingut. Ens endinsem pels camins marcats de la zona del volcà Krafla, volcà de fissura que durant el S.XVIII va causar estralls de gran magnitud amb persistents i abundoses colades de lava, i que molt recentment, durant els anys setanta i vuitanta del passat segle, ha fet palesa la seva activitat tel-lúrica amb repetides erupcions més o menys incontrolades i inesperades. Els científics sostenen que aquesta és la zona volcànica d’Islàndia més susceptible d’erupcionar amb força d’aquí a poc temps. El que trepitgem i recorrem durant un parell d’hores són les restes encara fumejants de les darreres erupcions en cadena sobre la medul-lar de la línia muntanyosa del Krafla. El que veiem tot passejant ens impressiona. Tant com allarga la vista, a cantó i cantó, es perllonguen les formes retorçades de les colades que semblen tot just acabades de solidificar. En uns trams és el negre intens i opac el que predomina, en altres alternen el negre obsidiana i el gris dens o apaivagat, i al lluny le fumaroles de Námaskard que escampen sobre el tros el senyal inequívoc de la vitalitat interior de la terra i de la fragilitat dels qui la trepitgem. Aquí apareix una caverna amb el fons que fumeja, allà un desnivell i un promontori acabat de sorgir, i més enllà un faralló que et podria engolir. Es percep l’estranya sensació de ganes de romandre-hi, de continuar caminant indefinidament entre aquestes roques, com una oportunitat única d’experimentar la certesa del foc sota les pedres que cremen, barrejades amb l’afany de sortir-ne, de guanyar seguretat, d’abastar altre cop la certesa del verd provisional més enllà de la lava.

Amb aquest aiguabarreig de sensacions decidim no pujar al cràter Hverfell, que domina el paisatge sobre el Mývatn amb la seva fèrria geometria cònica, perfectament equilibrada, i ens conformem amb una altra passejada a peu pla per entre els bedolls esprimatxats de la zona de Dimmuborgir, una mena de ciutat encantada en la que apareixen tot a l’entorn una sèrie de castells negres, de torres foradades, d’esglésies figurades amb el campanar tort i la nau rebentada, de palaus decrèpits de roca volcànica sorgits de l’abraçada sobtada dels corrents de lava amb les aigües del riu. Al costat est del Mývatn, al conegut com racó de Höfdi, traiem el nas sobre la superfície del llac per primera vegada, i és veritat que hi ha mosquits. Els colors de la tarda que decau es fonen als peus dels penyals immòbils enmig del llac. I més lluny, ja a la part sud del llac, la cadena de pseudocràters de Skutustadagigar (sense capacitat volcànica) és una maragda estirada amb incrustacions de blau, una vànova verda amb topos clars, plegada sobre el capçal de l’aigua.

Cascada de Dettifoss:

Asbyrgi:

Cascada de Godafoss:

Fumaroles i solfatares de Mamaskard:

Zona volcànica de Leirhnjúkur:

Pseudocràters de Skutustadagigar:

Islàndia (2). L'art el proposa la naturalesa

2010-08-13T04:50:00.000-07:00

El tercer dia al dematí ens presentem a la punta de Dyrholaey, encara a la costa sud, un promontori de roca basàltica, molt erosionada, d’una negror intensa, afavorida per la grisor del cel en aquesta hora, des d’on es poden entrellucar, o més aviat endevinar, amb l’ajuda de prismàtics, alguns exemplars de frarets (“lundi” en islandès), els simpàtics i preuats ocells d’armilla blanca i negra i pronunciat bec vermell, dels pocs que aquestes dates encara no han emigrat. A banda i banda del promontori, roquers enormes amb extensions de platja negra als peus que s’estenen fins on la vista és capaç d’arribar. El terra dels rocalls, amb trams foradats i esbatanats per l’entrada impetuosa de les ones, és quarterat, com si alguna mà desmesurada s’hagués entretingut a fer puzles inacabables de lava. La grisor densa de l’atmosfera s’accentua amb la presència d’un grup d’illots fantasmals prop de la platja de Reynisfjara, els suposats trols convertits en pedra quan a la sortida del sol feinejaven en el segrest d’un vaixell. A la mateixa platja, guarnicions de basalt, disposades en forma circular a l’entrada d’una cavitat a les roques, i en columnes a un costat, semblen ornamentar el pòrtic d’una catedral bastida per l’acció combinada de la lava i l’erosió, per presidir l’extensió de platja verge i fosca que discorre al seu davant, entre pedres de totes mides i dibuixos, i amb totes les tonalitats del negre i el gris, llises, esponjades, punxegudes, estirades, rodones, amb uns rodonesa que s’adapta complaguda al tacte suau del clos de la mà.

Seguint la inevitable A-1, la carretera principal que circumda tota l’illa, voregem, primer, la gelera del Myrdalsjökull, i després la de l’immens Vatnajökull, la glacera més gran d’Europa, sempre amb una barrera d’esveltes muntanyes de color de ferro amb mantell verd a un costat i amb un desert de lava que acarona el mar, a l’altre. L’A-1 és com un senzill rail posat sobre la longitud d’aquest desert que constanment creuen les amples correnties d’aigua que procedeixen de les llengües dels glaciars que baixen fins a poca distància del mar. Abans de dinar, tenim temps d’entrar a les gorges de Fjardrargljufur, contemplar-les des del caminoi que les recorre per dalt i imaginar la passejada que es podria fer per baix, seguint el curs del riu entre parets imponents. Després de dinar, a poca distància de les taules de l’àrea on hem parat, des d’on es divisa a mitja distància una cascada a ran mateix de carretera, baixem a contemplar les formacions de basalt, també en columnes, de Dverghamrar. Una altra troballa singular: les formacions es disposen a cantó i cantó, com formant dos templets o dues petites piràmides, i al mig, a un segon pla, es produeix l’epifania constant del saltant d’aigua de la cascada. No és veritat que la naturalesa imita l’art. És just a l’inrevés.

Continuem fins al parc de Skaftafell, molt a la vora de la part sud de la glacera del Vatnajökull, un dels pocs llocs on la vegetació existent, bàsicament de matossar i bedolls, ens recorda la cadena litoral de casa nostra. La migradesa de la vegetació aquí, però, contrasta amb la immensitat del paisatge que podem contemplar tot just girant-nos, mentre caminem fins a la cascada de Svartifoss (“cascada negra”), cascada protegida per un absis fet de columnes i d’estalactites fosques, a mig construir-se, totes de basalt, formant una sanefa d’estries al volt de la cortina d’aigua. Una altra vegada la naturalesa inventa les formes que l’art reprodueix.

Al cap al tard , quan la claror que no cessa comença a esmorteir-se, arribem a la llacuna glaciar de Jökulsarlon, obra d’art creada per la potència imaginativa del Vatnajökull. Ens deixem portar, materialment, per la quietud de les llenques de gel immòbils entre les aigües de la glacera que imaginem desfent-se lentament. Assistim, admirats, a la dansa transparent d’aquestes figures de colors blancs, blavosos, grisos clars i foscos, verds tènues, conformant un espectacle inesperat de bellesa permanent i de confirmació del pas del temps, de milers i milers d’anys que rondegen el perímetre dels petits icebergs agrupats a la llacuna per transfomar pacientment la degradació calmosa de la glacera en aigua i so de riu i mar.

El matí del quart dia el dediquem als fiords del nord-est. Són fiords plans en els que anem entrant i sortint emnig d’una boira espessa que ho embolcalla tot i que a penes deixa endevinar, per sobre la superfície dels braços de mar que penetren molt endins, les parets de color de vi rosat de les muntanyes que només s’insinuen amb formes canviants com de capells mig partits o esfilagarsats. Al fiord de Hamarsfjördur podem veure una població de cignes que pels sorolls que emeten, més aviat una mena de grunyit continu, diríem que no són pas cignes muts. A Djupivogur, poblet pesquer, donem una ullada al museu Rikardur, escultor local, prenem un capucino (com es troba a faltar el bon cafè!) i aprofitem per arribar-nos a Breidalsvik i demanar a l’hotel que recomana la guia un plat de mandonguillles amb peix de l’àvia.

Havent dinat, a Stödvarfjördur, passem de llarg del museu de la Sra Petra (mai millor dit), el que diuen que aplega la millor col-lecció particular de pedres del món. Ens crida l’atenció l’esglesiola de colors blanc i blau turquesa, enfilada al tossal del poble, ara convertida en una estança-hall de lloguer, amb cuina, tribuna i palmatòries. Aquestes esglesioles, com moltes de les senzilles construccions de granges que trenquen escadusserament el verd dels prats a tocar de la carretera amb colors llampants, vermells, blancs i blaus, fetes sovint amb planxes acanalades d’alumini, presenten un aspecte fràgil, com si haguessin sortit d’un joc de fusta o d’una caseta de nines, un aire de provisionalitat, de posar i treure, que mira de destorbar el menys possible la imposant figura del paisatge que les acull.

Aposentats a l’hotel de Egilsstadir, tenim temps de fer una excursioneta a Altavik, a la riba del majestuós riu Lagarflot que aquí pren les mides d’un llac. I aprofitant que els sol sembla que hagi de desaparèixer darrere la carena que envolta el llac, juguem a fer fotos de posta amb contrallum. Il-lusió vana, perquè després d’aquest simulacre de posta no segueix la foscor sinó que el sol resta suspès a mitja alçada del seu recorregut minvant, es nega a donar-se per vençut i continua aclarint les hores del que n’hem de dir nit però que en realitat és una delicada pervivència del dia.

Platja de Reynisfjara:

Islàndia (1). Naturalesa i història

2010-08-10T14:46:00.000-07:00

Islàndia és un país de paisatges extraordinaris i de paraules difícils. Però les paraules i els noms són el que són, i sense pronunciar-les o escriure-les en la seva dicció o grafia originària ens perdríem bona part del que hem vist, perquè els noms van units a les coses, a la seva capacitat de ser i de mostrar-se. De manera que al començar el primer dia de la nostra circumval-lació per l’illa, en el sentit contrari a les agulles del rellotge, sortint de Reykjavik (la “badia fumejant”), ens presentem a Bláa Lónid ( la “llacuna blava”), al poble de Grindavik, una estació geotèrmica que explota l’energia de les aigües termals de la zona i que ofereix un servei públic de bany relaxant als viatgers i curiosos, una plàcida i prolongada remullada entre vapors d’aigua fumejant que conviden a fer el mort i a deixar-se anar per sobre la superfície blavosa. Unes enllustrades a la cara amb el llot blanc del fons de la llacuna, que diuen que va bé contra les arrugues de la pell, fan més idiosincràtic el bany tèrmic.

A la sortida, continua el temps plujós i ventós, a to amb el paisatge gris que s’estén a banda i banda de la minúscula carretera, amb rocs i pedres volcàniques recobertes de molsa verdosa,que ens acompanya fins a les fumaroles de Gunnhuver i Krisuvik. A la zona, el vapor d’aigua surt de terra a pressió, deixant anar una xiuladissa i una forta olor de sofre, donant a l’entorn un aire un xic intimidatori en el que es barreja el tel de la boira freda amb el fum del vapor. L’aparició de l’arc de Sant Martí en un revolt, sobre un fons de roca i platja de sorra negres, aporta al paisatge un to de calidesa i de proximitat que ens anima en el recorregut fins més enllà de Selfoss.

El segon dia encarem els dos cotxes llogats, dos espaiosos Subarus, cap a la cascada de Gullfoss (“cascada daurada”). Ens impressiona l’amplada del seu caient, en dues graonades, potent i enrabiat, rompent-se en les profunditats de les gorges del riu Hvità que s’assorteix amb el cabal inesgotable del proper glaciar Langjökull L’estrèpit de l’aigua reté l’expressió d’admiració que contenim i que només podem suggerir amb lleugeres oscil-lacions de cap. Ben a prop de Gullfoss, la zona de l’arxiconegut Geysir (“sortidor”), que dóna nom a tots els guèisers haguts i per haver, aplega al voltant del sortidor Strokkur, el substitut del ja esgotat Geysir original que roman inactiu a un costat de la filera de fumaroles i basses, una plèiade de persones expectants a les que ens afegim, a l’espera que ens sorprengui el doll d’aigua calenta que s’enfila uns vint-i-cinc metres amunt cada dos o tres minuts. Ens emmirallen els bassals d’aigua blava amb pòsits sulfurosos, i a dalt de la carena ens sorprèn la vista sobre l’altre costat, una postal acolorida amb el platejat del riu sinuós sobre la plana verda, puntejada amb el blanc del plàstic amb què s’emboliquen les bales de farratge, escampades aquí i allà, un contrapunt constant a l’amplitud del paisatge en totes les zones de pasturatge aquesta època de l’any.

Després de Gullfoss i Geysir completem el conegut com “cercle daurat” amb la visita al Parc Nacional de Pingvellir (“planes del Parlament), un dels pocs llocs on la història modesta de l’illa busca i troba ressò en el marc solemne de la naturalesa. Parets de pedres i columnes de basalt, formant un corredor que recorda el format pels carreus de les muralles romanes de les nostres ciutats, ens encaminen al punt on es veu perfectament la separació de les plaques tectòniques americana i euroasiàtica que travessen les profunditats de l’Atlàntic de Nord a Sud i que en aquesta zona emergeixen a la superfície per a goig dels geòlegs i perplexitat dels visitants. El recorregut d’aquesta falla del Sud-oest al Nord-est de l’illa és el causant de bona part dels fenòmens volcànics que la travessen. Aquí, en aquest punt on els móns es separen, els primers colonitzadors d’Islàndia, la terra de glaç que grecs i romans descrivien com Última Thule, van establir l’any 930 d. c. la seu on començaren a definir les seves normes de convivència. Percebem que les llengües de la glacera del Langjökull lloaren la decisió de fusionar naturalesa i història, i la plana i les aigües del llac Pingvallavatn, el més gran d’Islàndia, que reposa complaent, rodejat d’un verd intens, sota mateix de la fissura de Almannjà, saludaren amb fervor la iniciativa del primer parlament del país. Dins el clos de les muralles de basalt d’aquest parlament a l’aire lliure, una cascada modesta, la Oxararfoss, presta encara l’eco de la seva veu dringadissa a les paraules que es devien escoltar en aquest lloc fins a finals del S. XVIII.

La tarda d’aquest segon dia encara ens esperen, vorejant la costa sud en direcció a Vik, les cascades de Seljalandsfoss i Skogafoss. Seljalandsfoss és una cortina fina i elegant de quatre peces unides amb imperdibles d’escuma que es deixa veure i recórrer pel darrere. Skogafoss és un mantell sòlid que cau impetuós des de seixanta metres d’alçada, una muralla impenetrable als peus del Eyjafjallajökull, el volcà glaciar que el passat mes de maig va tenir els aires de mitja Europa pendents de les seves elucubracions. Camí de l’hotel, seguint la costa, la claror de la tarda s’esplaia sobre les clapes de verd i els tons lilosos de les muntanyes a un cantó de la carretera, mentre que a l’altre s’estén la platja de sorra negra que marca al mar la línia infranquejable del seu amplíssim domini.

VIDEOS :

Cascada de Gullfoss :http://www.youtube.com/watch?v=siHWQ_KBWUk&hd=1

Geysir :http://www.youtube.com/watch?v=C4_FGjZN44k

Cascada de Seljalandsfoss : http://www.youtube.com/watch?v=6Iss5hZ9RyM

Cascada de Skogafoss: http://www.youtube.com/watch?v=BXCKsdKTFBE

Nació en calma

2010-07-22T10:43:00.000-07:00

Quan les notícies s’apilen i arriben a crear desconcert, és convenient posar-hi unes gotes d’ironia per engreixar el sistema crític i mantenir obertes totes les lectures possibles. Trobo que l’epigrama és una bona manera d’encarar amb humor, no exempt de realisme, l’anàlisi del que ens està passant ara mateix en l’àmbit de la política nacional catalana. N’hi ha per sucar-hi pa, diem sovint. Doncs suquem-l’hi, mirant de no embrutar-nos massa els dits.

Calma, la nació està en calma…
Després de tanta emoció,
de pair passions i drama,
l’ha vençuda la calor.

Al Parlament el Preàmbul
va servir de para-sol
i ajudà a passar un mal tràngol
de desori i descontrol.
Però heus ací que en el Congrés
ha tornat la desbandada,
tot ha anat de l’inrevés,
ens ha fos la calorada.
Ha sigut un pim-pam-pum
de fira i d’astracanada,
de tir al plat per fer fum
amb la perdiu marejada.
El pesecé i el pesoe
van de fireta en fireta,
jo t’ensenyo les vergonyes
i tu em dónes la maneta.
Convergènciaiunió
veu un horitzó infinit
de poder i decisió
però no vol moure ni un dit.
Esquerrarepublicana
ens convida a treure pit
(això sí, a la catalana)
i a fer el trànsit al seu llit.
Iniciativa, pobreta,
no sap si plou o si escampa,
si fa fred o caloreta,
si aquí es queda o si s’escapa.
Enmig d’aquest batibull
el pepé viu a pleret,
està que la sang li bull
disparant a tort i a dret.
Sap que guanya tots els punts
quan esquerra i convergència
li voten les gràcies junts
brindant per la incoherència.
Per millorar el panorama
el López Tena i l’Uriel
proposen un nou programa
i ens volen fer veure el cel:
amb l’altaveu del Laporta
el que de veritat importa
és que el nostre Parlament
es proclami independent,
i després el referèndum
eternitzarà el memèntum.

Mentrestant el president
peregrina a la Moncloa
per salvar la seva gent
com un nàufrag amb canoa,
i la nació, de moment,
resta en una calma txitxa
sense saber exactament
quin és el sòl que trepitja.

C.A.

Tancar

2010-07-18T15:51:00.000-07:00

Durant vint-i-sis anys n’hem dit anar a Sant Iscle, però en realitat anàvem a Can Xic Grau, una senzilla masia del terme de Sant Iscle de Vallalta a tocar de Dones d’Aigua, una mica més amunt de la casa de Colònies de Can Bosch, a sota de Can Patiràs, senyorejada per un ampli pati al davant, guanyat al marge, just sobre una bifurcació de camins que porten al casalot enrunat de Can Vives de la Cortada, el de la dreta pujant, sota mateix del Montnegre, i a Can Maresme, ara rehabilitat, el de l’esquerra, sobre el vessant del Vallès, camí de Sant Martí. Diumenge passat en vam fer el comiat oficial, l’última paella urgida per la imminència del tancament, per la proximitat de la data en què l’hem de deixar definitivament després de tant de temps perquè al propietari li ha agafat la fal.lera de la venda. Però aquell comiat era un argument de simple cortesia amb la casa, un remirar el quadre sabent que era quasi l’última vegada que el vèiem, una primera aproximació, amb aires d’incredulitat, al fet de saber que el moment de tancar s’acostava. Era un comiat cordial però des dels marges del quadre, una clàsula més, per bé que la darrera, en el contracte d’estada que descriu els punts cardinals i la situació de la casa, les condicions d’ús, el preu i la durada, la fredor protocolària de tota relació amb un lloc concret en la que es preveu un començament i un final. Aquell comiat ens feia pròxim el final però encara no ens mostrava l’interior del tancament. Des d’aquella proximitat, les dinou persones, joves i menys joves, parelles, fills i amics que durant vint-i-sis anys en vam fer un centre de convivència i un espai d’amistat obert a molts esdeveniments i celebracions amb altres, podíem mirar cap al passat i resseguir-hi els records de molts moments que van valer la pena. Com la copa de cava de comiat, aquells moments deixaven un formigueig a la gola i un pessigolleig d’emoció al cor.

Avui, quan per última vegada he fet clic amb l’interruptor del diferencial per treure la llum, i he donat la darrera volta amb la clau al pany de la porta d’entrada, després de recollir les claus de sobre la calaixera, he notat que el tancament se’m feia totalment interior, que es barrejava definitivament amb les coses que aplegàvem i amb les que deixàvem a dins, amb la taula de la cuina i la taula que carregàvem al cotxe, amb les ampolles i les neveres, amb les eines del pati, amb els sunyers apilonats, amb les cadires, amb el ventall i l’encenedor de pedra foguera que mai no ha fallat, amb la llar de foc i la xemeneia, amb els porticons que hem anat tancant i amb el ping-pong que hem desmuntat. Quan he donat la volta amb el cotxe per emprendre el camí de baixada, deixant a l’esquena la nouera i els pins altíssims, la taula rodona sota l’acàcia del pati, el porxo i el bancs presidits per una rosa solitària, m’ha semblat que la intimitat de totes aquelles coses ja tancades del tot no era una intimitat perduda sinó una intimitat que reclamava ser escrita i descrita per aconseguir la seva plenitud.

La mare immigrant

2010-07-16T12:13:00.000-07:00

Dorothea Lang, "La mare immigrant"

Mirada d’una dona
amb els ulls de moltes dones.
L’univers giravolta
sobre l’eix maternal
d’aquesta dona,
amb arrugues d’amargor
i solcs d’esperança,
amb el sabor incert del temps
a la comissura d’uns llavis
maldant per les paraules,
amb arrels de mans i braços
sobre un farcell d’esgarrifances.
Bellesa adusta esdevinguda
dona i pensament
Tot el futur al teu rostre,
tot el present
al fons de la teva mirada.

C.A.

Vaivens d'una Sentència que ens fa mal

2010-07-13T09:02:00.000-07:00

Si hom llegeix amb deteniment la Sentència del TC sobre l’Estatut s’adona que el procés del raonament en els aspectes més sensibles presenta un vaivé que busca la fonamentació en la pròpia doctrina del TC però que després torna amb interpretacions, complements i afegits que porten a conclusions molt restrictives respecte del contingut constitucional. Aquest movimemt de vaivé confirma el carácter polític de la Sentència que parteix d’un apriorisme, d’una interpretació forçada que té per finalitat reconduir la lectura de l’Estatut cap a una concepció unidimensional i greument simptomàtica de la Constitució, la que que es correspon amb el sentit més centralista i unitarista.

Examinem-ho. En la interpretació del terme “nació” en el preàmbul de l’Estatut, es remet a la doctrina anterior del TC recordant que “els preàmbuls no poden ser objecte directe d’un recurs d’inconstitucionalitat” (SSTC 36/1981, 150/1990, 212/1996 i 173/1998), però a continuació, en comptes de superar amb aquesta constatació la pretensió d’inconstitucionalitat del PP, recorre a un afegit secundari per subratllar el valor de pauta interpretativa dels preàmbuls, encara que no tinguin valor normatiu, i a partir d’aquí emprèn una delimitació doctrinal, unidimensional, del concepte de nació a la Constitució que el porta a interpretar de forma molt restrictiva, i quasi excloent, les categories de l’Estatut referents als “drets històrics”, “nació” i “ciutadania”, establint-ne un contingut només comprensible des de la indissolubilitat de la nació espanyola i de la radicació de la sobirania en el conjunt dels ciutadans espanyols. Constitucionalistes té l’Estat per demostrar que aquesta interpretació no s’avé amb una lectura mínimament oberta i inclusiva de la Constitució, però el que sorprèn es que s’hagi volgut entrar amb intencions tan netament reduccionistes a forçar la interpretació del terme nació del preàmbul (una simple constatació del Parlement de Catalunya, sense pretensió normativa) per enfrontar-lo a la “única nació que admet la Constitució”, malgrat la inequívoca declaració de l’article 1 de l’Estatut de considerar Catalunya com subjecte de Dret d’acord amb la Constitució.

El mateix moviment de vaivé es veu en la declaració d’inconstitucionalitat del caràcter preferent del català en les Administracions públiques i en els mitjans de comunicació públics de Catalunya. També aquí es recorda la doctrina anterior del TC (“Les llengües oficials constitueixen mitjans normals de comunicació en i entre els poders públics i en la relació entre els subjectes privats, amb plena validesa i efectes jurídics”, STC 82/1986), però a continuació s’estableix la prevenció que “la llengua pròpia de Catalunya no pot suposar un desequilibri del règim constitucional de cooficialitat d’ambdues llengües en perjudici del castellà”. Aquí la sorpresa es converteix en perplexitat, en comprovar que per salvaguardar l’equilibri de la cooficialitat s’hagi de recórrer a l’argument, artificial, del suposat perjudici al castellà, quan el caràcter de llengua pròpia del català, predicable des de la Constitució, fa que les institucions catalanes l’hagin de tenir com a preferent, o si es vol com a vehicular (com ho és en l`ensenyament), compatible amb el dret de lliure opció de llengua que el mateix Estatut estableix per respectar precisament el règim de cooficialitat.

Un tercer moviment de vaivé, encara més inquietant i perillós per les conseqüències que en el futur podria tenir, es troba en la interpretació del deure del coneixement del català i del caràcter vehicular d’aquest en l’ensenyament que estableix l’Estatut. Respecte del deure de coneixement del català la Sentència recorda la doctrina de la mateixa STC 82/1986 (“El fet que la Constitució no reconegui el dret a utilitzar les llengües cooficials distintes del castellà no impedeix que els Estatuts d’autonomia garanteixin aquest dret”), però a continuació defineix el concepte de deure de conèixer la llengua com un simple contrapunt de la facultat dels poders públics d’utilitzar-la com a mitjà de comunicació normal amb els ciutadans, sense que aquests puguin exigir-li la utilització d’una altra, i en aquest sentit considera que només el castellà és la llengua exigible i per tant l’única que els ciutadans espanyols tenen el deure de conèixer. És a dir, el que l’Estatut recull com un deure de normalitat que garanteix l’equivalència de tracte amb el castellà la Sentència ho converteix en una facultat impositiva dels poders públics que només estan obligats a utilitzar el castellà. La tergiversació i confusió conceptual a què dóna lloc aquest trasvasament interpretatiu resulta evident.

En quant a l’ús vehicular del català en l’ensenyament, la Sentència no pot sinó recordar la doctrina anterior del TC: ”no es pot posar en dubte la legitimitat constitucional d’un ensenyament en el que el vehicle de comunicació sigui la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma donat que aquesta conseqüència es deriva del art. 3 de la CE i del que es desposa en el respectiu Estatut“ i “el dret de tots a l’educació s’exerceix en el marc d’un sistema en el que els poders públics determinen els currículums dels diferents nivells, i per això l’activitat prestacional en aquesta matèria no pot estar condicionada per la lliure opció dels interessats de la llengua docent” ( STC 337/1994). Però a aquesta doctrina, utilitzant una vegada més el mètode de la complementació reduccionsita, se li afegeix una conseqüència que va molt més enllà del que objectivament reclama la declaració de constitucionalitat o inconstitucionalitat del dret de l’Estatut a establir el català com a llengua vehicular de l’ensenyament: la doctrina anterior no impedeix que el castellà hagi de ser també considerat llengua vehicular en l’ensenyament a tots els nivells. Allà on la doctrina anterior del TC aportava una solució per evitar el conflicte en l’ús de les dues llengües cooficials en l’ensenyament, reconeixent el dret a considerar com a vehicular la llengua pròpia, l’afegit d’aquesta Sentència, amb una declaració retòrica i extemporània a favor del reconeixement del castellà també com a llengua vehicular, aporta contradiccions susceptibles d’originar tota mena de conflictes en el futur. En la pràctica docent quotidiana, com poden les dues llengües ser considerades simultàniament com vehiculars? La contradicció, d’altra banda, també sembla evident si es té en compte que amb aquesta simultaneïtat teòrica, impossible a la pràctica, s’obre la porta perquè la lliure opció dels interessats en una de les llengües condicioni la prestació dels poders públics en aquesta matèria, extrem que justament volia evitar la doctrina anterior.

Unitarisme

2010-07-09T11:33:00.000-07:00

Es comença a fer pesat haver de recórrer als mateixos arguments de fa cent vint-i-cinc anys per defensar-nos de l’unitarisme d’arrels castellanes :

“Una cosa és l’espanyolisme i una altra el castellanisme. No volem sacrificar els altres, peró tampoc volem que ens sacrifiquin. No ens volem disfressar, no volem tenir un aspecte que no harmonitzi amb el nostre esperit, ni renunciar a les tradicions i costums que ens han fet com som. En què ens avantatja Castella perquè en tot l´hàgim de copiar? I sobretot, per què no hauríem de ser qui som? L’obra de Déu i dels segles no la pot esmenar un legislador atrabiliari. Per això no ens fan por les insensates provatures; però ens indigna la mala fe calumniosa. El dia que totes les regions d’Espanya tinguin consciència de si mateixes, aquell dia hi haurà país, com ara es diu, i cauran moltes benes dels ulls i moltes reputacions mal guanyades. El temps havia fet una obra de fraternitat i la concupiscència d’unas quant n’ha fet una obra de passió i de mentida. ¡Estaria bé que tots els que són titllats de separatistes volguessin els castellans tant de veritat com nosaltres! Els qui desitgem el govern del país pel país volem la germandat de totes les regions espanyoles i busquem la manera d’estalviar-nos moltes llàgrimes i desenganys, mentre que l’unitarisme les converteix en una nació d’escèptics”.

(Josep Coroleu, “La rahó del catalanisme”, Barcelona 1886, citat per Enric Ucelay-Da Cal a “El imperialismo catalán”, Edhasa 2003)

Unitat

2010-07-07T02:52:00.000-07:00

No hauria de ser difícil conjuminar els dos aspectes de la manifestació del dissabte: l’institucional, que aplega el sentit del posicionament ferm del Govern català i del Parlament enfront de la Sentència del TC, i el dels partits polítics i societat civil que aplega en un sentit molt més ampli la reacció de tots els ciutadans, del color polític que siguin. Els dos aspectes no s’exclouen entre si. Van coincidir des d’un primer moment la invitació del president Montilla a tots els ciutadans, amb ple sentit institucional, a assistir a la manifestació, i la convocatòria dels organitzadors d’Omnium Cultural. Aquella coincidència inicial no s’hauria de trencar si de veritat es vol conservar el sentit unitari respectant la diversitat legítima de posicionaments polítics i sentiments de tota mena dels ciutadans. L’Estatut va sortir de les institucions catalanes, i la resposta ha de ser institucional; l’Estatut va ser discutit i refrendat pels ciutadans, i per tant la resposta també ha de ser ciutadana. Les dues parts han der ser prou valentes i decidides per aconseguir que la manifestació es vegi com una resposta conjunta que expressa el sentir majoritari de Catalunya en aquest moment. Les institucions, amb el president al davant, no han de fer escarafalls de segons quines consignes; tothom pot entendre que la seva presència a la manifestació respon a una exigència de responsabilitat des del Govern, que s’identifica amb el respecte al procediment estatutari i amb el refús de la majoria de la població a la manca de respecte del TC respecte d’aquest procés; els partits polítics i grups socials i ciutadans han d’entendre que encara que les seves posicions plurals poden anar molt més enllà de les reaccions institucionals coincideixen amb el Govern en un mínim denominador comú que fa possible l’expressió majoritària: el que els ciutadans vam refrendar no ho ha de modificar el TC. No és hora d’exclusions sinó de sumar i vertebrar sentiments.

Inevitabilitat dels mercats ?

2010-07-03T04:38:00.000-07:00

En un brillant assaig sobre la inevitabilitat històrica el filòsof i historiador d’idees Isaiah Berlin polemitza amb dues doctrines poderoses del pensament contemporani, el relativisme i el determinisme, que a vegades, diu, han reeixit a l’hora d’espantar i dissuadir els homes de la majoria de les seves concepcions humanes, morals o polítiques, en nom d’una visió més profunda i més devastadora de la naturalesa de les coses. Amb tot, però, sosté Isaiah Berlin, potser no és més que un signe de neurosi i confusió, ja que cap de les dues concepcions no sembla que tingui el suport de l’experiència humana.

Ens calen pensadors i polítics com Isaiah Berlin que s’atreveixin a enfrontar-se a les manifestacions més deterministes de la política econòmica en el context de la crisi actual en el que sembla que els mercats han de marcar inevitablement el decurs de les decisions polítiques dels governs. Els mercats, aquests monstres de cara desconeguda que han passat a formar part, com diria el mateix I. Berlin, del vocabulari bàrbar de les noves mitologies, mitologies pseudosociològiques que disfressades de conceptes científics s’han desenvolupat en un nou animisme, una religió més primitiva i ingènua que les diverses fes europees tradicionals que mira de subsitituir.

Sembla, en efecte, que els governs hagin de decantar-se ineludiblement per la consolidació fiscal, amb plans d’austeritat que es presenten con inevitables, posant en perill el creixement i donant peu a un cercle viciós de decreixement del PIB i d’augment del dèficit i de l’endeutament públic, després d’haver contribuït amb un esforç fiscal previ considerable a rescatar aquests mateixos mercats dels desequilibris financers que posaven en perill l’estabilitat del sistema econòmic global. Hem salvat els mercats per salvar el sistema, i ara aquests mercats, en forma d’ingents fons d’inversió guiats per la lògica que dicta la seva naturalesa especulativa dirigeixen les seves expectatives de guany immediat contra el deute públic, provocant-ne l’enfonsament amb tota mena d’instruments financers incontrolats, entre els quals i com a més habituals els CDS en descobert (naked credit default swaps), productes que permeten als inversors contractar una assegurança sobre el possible impagament d’un bonus de deute públic d’un país sense tenir-ne la propietat; naturalment, la lògica del guany que proporciona aquesta assegurança haurà de portar a l’enfonsament del deute i al seu impagament, com quan era legal contractar una assegurança sobre un vaixell que no era de propietat i l’interès de l’inversor havia de fer que el vaixell s’enfonsés (el paral.lelisme es descriu a l’article d’alguns ecomistes de renom, entre ells J.Stiglitz i Jeffrey Sachs, “La reforma dels mercats financers”).

Parafrasejant les paraules d’I.Berlin, l’acceptació passiva d’aquest determinisme de les forces ocultes dels mercats és signe de neurosi i de confusió, tot i que tenen noms i cognoms i les seves maneres de procedir són perfectament descriptibles i controlables. A l’article esmentat, a més de regular els productes financers es proposa la introducció d’impostos sobre els mercats financers per compensar les empreses per les externalitats negatives que provoquen, així com la introducció d’un impost sobre totes les transaccions financeres, d’un 0,05%, que en el cas d’Espanya podria significar uns ingressos per a l’Estat d’entre 1.600 i 6.300 milions d’euros anuals segons un estudi de la Fundació Ideas. Les neurosis cal enfrontar.les recuperant el sentit de la realitat, que en aquest cas no pot consistir més que en recuperar la decisió que han de prendre els governs de fer front als moviments especulatius dels mercats. Altra cosa seria deixar-nos en mans de la confusió i dels interessos dels inversors especulatius.

Els governs, començant pels nostres, són encara responsables de les decisions que han de prendre en aquest sentit. La lògica dels mercats no es pot acceptar fatalment com un moviment determinista que ha de marcar de forma inexorable les polítiques econòmiques. Aquests dies estem tips de sentir que no hi ha alternativa, que els plans d’estabilitat fiscal no tenen altra elecció possible. Retorno a I.Berlin : “quan no no hi ha elecció, no hi ha ansietat, i sí una alliberació feliç de la responsabilitat. Alguns éssers humans sempre han preferit la pau de l’empresonament, una seguretat satisfeta, una sensació de per fi haver perdut el propi lloc en el cosmos, abans que els conflictes dolorosos i les perplexitats de la llibertat desordenada del món més enllà de les parets”. No serà que predicant la inevitabilitat dels mercats el que els governs persegueixen, més o menys conscientment, és alliberar-se de la seva responsabilitat?

Després de la Sentència

2010-06-29T04:11:00.000-07:00

S’haurà d’examinar amb detall el contingut de la Sentència del TC sobre l’Estatut per veure la incidència concreta que pot tenir en l’autogovern respecte dels aspectes que declara inconstitucionals i que d’una manera o altra interpreta o modifica. De moment, no per esperada resulta menys pertorbadora, encara que no ens hauria d’abocar al pessimisme. Agunes coses es poden constatar, que semblen bastant evidents :
- Les condicions d’anormalitat en la composició dels seus membres (recusació, càrrecs caducats, inclosa la presidència, vacant no coberta…) i la forma que han pres les deliberacions al seu si (amb set esborranys i final a corre-cuita), partint de posicions atrinxerades per prejudicis polítics, contràries a les mínimes exigències d’objectivitat que exigeix la interpretació del dret, fan que aquest TC passi a la història com l’autor d’una Sentència política que ha caigut en el parany preparat pel PP (i pel Defensor del Poble) d’enfrontar la seva legitimitat a la legitimitat del referèndum de la població de Catalunya convalidant l’Estatut. Amb aquesta confrontació en surt encara més malparat el seu prestigi. Amb més alçada de mires i més sentit d’Estat, i sobretot assumint que l’Estatut és la norma bàsica del pacte constituent de Catalunya amb l’Estat una vegada aprovat amb tots els requisits que exigeix la mateixa Constitució, haurien d’haver evitat aquesta confrontació de legitimitats amb una Sentència tècnica que posés de relleu precisament la preeminència de la voluntat legislativa refrendada pel poble, remetent les parts als recursos procedents sobre aspectes concrets del desenvolupament i l’aplicació de l’Estatut , si es donés el cas.

- El fet insòlit d’una Sentència de tanta transcendència hauria de portar a la reforma de la Llei Orgànica del T. Constitucional i treure de l’eventualitat del procediment d’anticonstitucionalitat global el supòsit d’un Estatut refrendat. De la mateixa manera hauria de portar a la reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial per suprimir d’una vegada l’orientació centralitzadora i fortament corporativista de l’Administració de Justícia i començar a fer compatibles l’agilitat i la qualitat en l’administració del dret amb la descentralització i el control del funcionament de totes les instàncies judicials.

- L’autocomprensió i autodefinició de la majoria dels catalans com formant part d’una nació per motius d’història, de llengua, d’idiosincràsia, forma part del substrat bàsic i previ a tot pacte polític, i per això és compatible amb diferents formes d’Estat que respectin aquesta singulatitat . Ficar-se, com ha fet el TC, a remoure aquest substrat pretenent buidar-lo de contingut des de l’òptica de la centralitat indissoluble de la nació espanyola és tant com posar-se en el risc d’excloure del si de l’Estat les nacionalitats que la Constitució reconeix i que fins ara hem entès que respectava com constitutives d’una sobirania compartida, inclusiva i no excloent. Encara més, assimilar nació amb Estat sobirà, per voler deixar clar que l’Estat espanyol és l’única nació sobirana que reconeix la Constitució, és obrir directament la porta als qui pensen que l’únic futur per a Catalunya es troba en la constitució d’un Estat propi. De la mateixa manera, ficar-se en l’ús preferent de la llengua catalana en segons quins àmbits, preferència que no expressa més que el reconeixement del seu caràcter de llengua pròpia i digna de protecció, és tant com alçar l’espantall del conflicte de llengües allà on no existeix, des d’una tècnica jurídica que no té en compte la realitat social i que parteix també del prejudici polític que entre llengües cooficials una ha d’acabar imposant-se. El mateix es pot dir respecte de la denominació i ús dels símbols propis, que a Catalunya només poden ser símbols nacionals de Catalunya, sens perjudici d’altres símbols compartits.

- La Sentència ha de posar en marxa la maquinària dels partits polítics catalans per incloure en els seus programes la recomposició amb el Govern central dels aspectes que han quedat malmesos. Em va agradar que el president Montilla inclogués aquest punt entre els que va relacionar en la declaració institucional d’ahir. Entendrà el PSC que en les relacions amb el Govern del PSOE hi ha d’haver un abans i un després de la Sentència pel que fa a les relacions institucionals amb Catalunya? Quant al PP, veurem si els pactes que s’albiren amb CiU, tant aquí com a Madrid després de les respectives legislatives, són capaços de moderar les ràncies intransigències de la dreta espanyolista. Entendrà CiU que és hora de fer política pensant en la realitat del país en comptes de començar a jugar amb el miratge del concert econòmic?

Sant Joan 2010

2010-06-24T12:40:00.000-07:00

Plora el dia més llarg a la via del tren,
plora la nit gement sobre rastres de sang,
seguint passes de festa vers l’horror i l’espant,
plora el mar a la platja dins un núvol de fel.

Joves vides apreses que la mort desaprèn,
mil històries perdudes amb el frec d’un instant
dins el vòrtex brunzent de la nit de Sant Joan,
com si el foc de la vida s’hagués fet flama cruel.

Altra volta l’absurd fa de ferro els camins
i corromp l’aire net i la llum dels nous llocs,
l’horitzó abrusador i el pas de l’immigrant,
amb la pols xardorosa que obscureix els destins,
la dissort persistent a l’espatlla d’uns pocs,
dels que sempre han de témer pel futur dels seus anys.

C.A.

Fer bullir l'olla

2010-06-22T04:22:00.000-07:00

La Comissió de la Consulta sobre la independència a Mataró, amb el notari López Tena al davant, ha mostrat la seva satisfacció pels resultats obtinguts : un 23’7% de participació (sobre un cens lleugerament alterat per la inclusió dels majors de setze anys i dels immigrants) i un 93,92% de vots afirmatius que equivalen a 21.114 persones d’un total de 97.000. La satisfacció és més plena si es comparen aquests resultats amb el promig de 14% de participació en el conjunt de les 48 poblacions d’aquesta última onada de consultes que han anat minvant del 55,87 % a la consulta capdavantera d’Arenys de Munt, el 13 de setembre de 2009, al 27 % de l'onada de desembre, al 21% de febrer, al 17% d'abril i al 14% d'ara.

És significatiu el nombre de vots anticipats obtinguts, des de la diada de Sant Jordi, 13.000 segons les dades publicades. És a dir, del 23’7% de votants el 13,39% ho van fer anticipadament, gràcies a un treball de captació molt meritori de part dels voluntaris i organitzadors que es van passar hores i hores a les paradetes captatòries. Per tant, només un 10,31% van anar a votar el dia 20 de juny a Mataró. S’ha de ser realista i reconèixer que aquest índex de participació seria inferior al 14% de promig de les 48 poblacions consultades, i molt semblant al 10% de Cornellà, al 8,6% del Baix Llobregat, al 9% de Sant Boi i Sant Feliu, si en totes aquestes poblacions no es va produir el vot anticipat i els resultats són només els del dia 20, com penso que ha succeït. I encara una altra dada: els 1.956 immigrants que van votar a Mataró, també segons les dades publicades, representen el 8,50% del total de persones que ha votat. Mirant-ho objectivament, i donant per descomptat que en un referéndum sobre la independència només poden votar els ciutadans nacionals i els nacionalitzats, aquests significarien el 21'70% de participació a Mataró entre el vot anticipat i el vot del dia 20, ja que els 1956 immigrants representen el 2% del total de 97.000 possibles.

Recordava López Tena que els votants del sí al darrer referèndum de l’Estatut a Mataró van ser 29.997, no molt lluny dels 21.144 del sí a la independència d’aquesta consulta. Les xifres poden crear il.lusions, però si les analitzem veurem que el que va demostrar el referéndum de l’Estatut, una vegada més, va ser la indiferència d’una part important de la població amb les qüestions institucionals estrictament catalanes (el ja esquifit 48,4% de votació de promig en aquell referèndum va ser sensiblement inferior en la majoria dels barris i només sensiblement superior al Centre-62,56%-, a l’Eixample-58,98%- i a Peramàs-52,03%). Que no s’enganyi, la població que es demostra insensible en el referèndum de l’Estatut i en les eleccions al Parlament es mobilitzaria com un sol home en un referèndum en el que hagués de decidir per continuar a Espanya o ser independent. I el sentit negatiu del seu vot, avui per avui, seria predominant.

Amb aquests números, sense desmerèixer el treball positiu i esforçat de la Comissió, de veritat que no veig que es puguin fer volar massa coloms. Els resultats, tampoc els de Mataró, sembla que no confirmen l’increment notable del sentiment independentista, que molts donen com un fet indiscutible, fins a cotes que suposin la consolidació de majories socials àmplies, o prou significatives, a favor de la independència. N’estem molt lluny, i convé no amagar el cap sota l’ala. Potser per això aquell entusiasme emotiu de la primera consulta d’Arenys de Munt s’ha anat transformant, a mida que s’han celebrat les consultes següents, en un moderat, i a vegades forçat, optimisme que no s’atreveix gaire a enfrontar la realitat, en un fer bullir l’olla perquè vegin la columna de fum els de més enllà de l’Ebre, per cohesionar els convençuts d’aquí i somiar en el dia del gran banquet. I està molt bé que la festa continüi per als qui ho volen, ja que en tot cas les consultes són un exercici de ciutadania en positiu. Però no s’hauria de confondre la festa amb les aspiracions dels qui no hi participen. En aquest sentit, Convergència pretén estar a la festa, amb el recolzament vergonyant de les consultes, i alhora vol que l’olla bulli permanentment, sense atrevir-se a servir la vianda d’una vegada, perquè sap que hi ha sectors importants del seu electorat que no els agrada, de moment, el que hi ha a l’olla. Així ho ha reconegut Felip Puig a Mataró: Catalunya no està madura per un referèndum per la independència. Si és així, per què ha recolzat la tramitació al Parlament de la consulta popular per la independència? Típic tacticisme convergent, acostumat a jugar amb dues baralles, a senyalar una cosa, com al circ, per demostrar-ne una altra. Aquesta manera de fer bullir l’olla pot acabar restant vigor al corrent independentista autèntic, i abocar a una part dels votants a la frustració i a l’haver de conviure amb un sentiment polític de permanent contradicció, la mateixa que en una recent entrevista a Tv3 expressava Jordi Pujol, còmodament instal.lat en el paper d’heroi polític retirat, quan denunciava la incomprensió, ja esdevinguda crònica, d’Epanya, que ens convida a liquidar Catalunya en un termini de trenta o quaranta anys, i al mateix temps reconeixia la inviabilitat política de la independència, tot i sentir-se simpatitzant dels seus sentiments. Políticament no es pot viure sempre sobre les bases del fatalisme i la contradicció.

Àngel del Kirguistan

2010-06-18T08:39:00.000-07:00

Porta’m a les manetes una mica
d’aigua del nostre Neva, pura i freda,
i del teu cap d’un ros daurat
netejaré tots els rastres de sang.

(Anna Akhmàtova, 23 d’abril de 1.942.Taixkent.
“Vent de guerra”)

Et demanaven aigua els versos d’Anna,
i la beus d’aquest cos de dona d’aigua
que et transforma les mans en ala blanca
per dur-la més enllà de l’abraçada.
Passen els anys i és viva la paraula
contra el ferro espinós i la muralla,
miracle guaridor de tota nafra,
remor de font brollant d’una mirada.

Filades de paraules bastiran
contra l’odi i l’oblit el teu futur,
et salvaran de pors i de fronteres.
Àngels com tu, infant del Kirguistan,
inundaran les bases d’aquests murs
amb les aigües i els mots de tots els Neves.

C.A.

(Durant el setge de Leningrad, el 1941, Anna akhmàtova va ser evacuada a Taixkent, la capital d’Uzbekistan, molt a la vora de la frontera amb Kirguizistan, on aquests dies busquen refugi desenes de milers d’uzbeks perseguits per raons ètniques. Tenim la poesia completa d'Akhmàtova traduïda per Jaume Creus)

Sic transit gloria

2010-06-15T03:09:00.000-07:00

Encara no fa tres mesos, una enquesta de l’Institut Opina atorgava a Laporta el 17% dels vots si es presentava a les eleccions al Parlament amb un partit propi. Esquerra el sondejava, i Carretero li feia les mil i una carantoines per afegir-lo a Reagrupament, fins i tot com a cap de llista si així ho volia. A les eleccions a la presidència del Barça del passat diumenge, el candidat d’en Laporta va quedar a més de cinquanta punts del candidat alternatiu, Sandro Rossell, i, el que és realment significatiu, sobre una mostra més àmplia que la de l’Institut Opina, més del 60% dels socis barcelonistes enquestats van opinar que no haurien reelegit president Laporta per segona vegada si s’hagués pogut presentar. Alguna cosa no funciona. O les enquestes es confeccionen al dictat de la provisionalitat de cada moment, segons per on bufa el vent dels interessos de determinats sectors d’opinió i sota la pressió dels mitjans, o en Laporta ha cremat inútilment, i molt ràpidament, el seu potencial polític amb els pronunciaments fora de to de l’última etapa presidencialista, quan s’autopresentava adornat amb les virtuts necessàries per ser president de la Generalitat, virtuts que, segons ell, els polítics no tenien. La portava grossa llavors en Laporta. Amb la plantofada del diumenge, que demostra que els electors no són tontos i que saben treure les seves conclusions, es tornarà més humil en Laporta? Formarà un partit propi? Li continuarà fent carantoines Carretero? El que queda clar és que en el terreny de la política els protagonismes es cremen molt de pressa, són un foc d’encenalls.

Desvels

2010-06-11T11:47:00.000-07:00

Darrerament la prohibició de burques a les dependències municipals s’està demostrant, si no com una moda, sí com un fons d’inversions de determinades polítiques a canvi d’una previsible rendiblilitat electoral. I és sorprenent veure com polítics de totes les tendències convergeixen en aquesta activitat de prohibició de l´ús de la burca (de moment només en espais publics), quan és obvi que es tracta d’una indumentària que no es caracteritza precisament per freqüentar les dependències municipals. Diuen que val més prevenir, i que en tot cas no és acceptable la submissió que la prenda expressa, de quasi esclavitud, de la dóna respecte de l’home que la imposa. Sota bones paraules, el que en el fons batega és la por als bàrbars, en paraules de T.Todorov, a l’estranger, al diferent.

Anant al gra de la qüestió, se m’acudeixen tres reflexions. Primera reflexió: certament, la burca presenta aquest reflex de condicionament de la dona en la pràctica cultural, política i religiosa d’una determinada comprensió de l’Islam, la que s’imposa en amplis sectors de població islàmica a partir de la revolució d’Iran el 1979, quan l’Imam Jomeini predica, i a la pràctica imposa, el distintiu del vel en les dones com un signe d’identitat de la cultura de l’autodenominat nou Islam (l’Alcorà no inclou l’obligació de les dones de cobrir-se el cap). En aquest sentit, entenc que el que en realitat proferim és un judici de valor cultural des dels nostres valors occidentals sobre l’ús d’aquesta prenda, denunciant-ne la seva significació discriminatória per a la dona. No obstant, dubto molt que aquest judici de valor mereixi una reglamentació prohibicionista. Les actituds pragmàtiques, a l’hora de preservar la convivència, són molt més eficaces que els comportaments ideològics. És evident que tant en l’àmbit públic com en el privat, per fer qualsevol diligència amb una persona, el més útil i pràctic es demanar que es deixi veure, que es pugui identificar, si apareix oculta rere una peça de roba; i si no hi consent, li diré que ho sento però no hi puc fer res més per ajudar-la, i que ja es deixarà veure si el que demana li interessa. Em semblarà absurd el seu comportament pràctic, però no entraré a valorar moralment davant d’ella, i encara menys a prohibir-li, un determinat costum cultural.

Segona reflexió: si de veritat el que preocupa és la defensa de la dignitat de la dona, s’hauria de veure fins a quin punt les prohibicions d’una determinada indumentària (ara només de la burca i del vel integral, però ja corren opinions favorables a l’extensió de la prohibició de les altres formes de vel, en determinades condicions, perquè es pensa que no hi ha diferències qualitatives pel que fa al desmereixement de la dignitat de la dona) no poden significar deixar-la en un nivell d’incomprensió, i doncs de desempar, superior. Amin Maalouf, flamant premi Príncep d’Astúries, creu que ningú no ens ha d’obligar a escollir entre l’integrisme de la identitat i la seva desintegració. Si s’accepta que la cultura és sempre una representació que es va confegint a partir de costums i pràctiques que neixen i es desenvolupen en condicions socials i històriques concretes, i que aquesta representació dóna seguretat a l’individu perquè li permet un nivell d’identificació amb el propi grup i alhora li atorga un reconeixement de part d’instàncies culturals diferents amb les que entra en contacte, pretendre desfer amb prohibicions algunes d’aquestes pràctiques, per més que ens sembli objectivament que suposen una identitat tancada i integrista, per força ha de contribuir a treure seguretat, a desintegrar identitàriament la persona objecte de prohibició. Abans d’obligar a treure’l, prefereixo posar els mitjans perquè un dia el vel es tregui voluntàriament. Cal veure si a més de defensar els nostres costums superiors sóm també capaços de ser més civilitzats, de facilitar les condicions adequades de vivenda, educació i treball perquè aquests costums culturals madurin i s’imposin per ells mateixos.

I tercera reflexió: des de la nostra concepció racionalista, i des de l’optimisme de la Il-lustració, com recorda Isaiah Berlin, estem acostumats a admetre com un fet irrebatible que totes les qüestions genuïnes tenen només un resposta vertadera, que les respostes vertaderes no poden topar entre si i que juntes han de formar un tot harmoniós, un sistema lògic i coherent en el que les parts expliquen el tot i viceversa. A una pregunta correspon una resposta vertadera. Plantejat així, des dels nostres paràmetres intel.lectuals, semblaria talment que la defensa de la dignitat de la dona musulmana obliga necessàriament a alliberar-la de totes les pràctiques que li han reportat submissió a l’home. Sens dubte així ha de ser quan aquesta submissió és actual i activa, amb coacció i violència en qualsevol grau que sigui. Però, i si aquestes circumstàncies ja no es donen? En aquest cas se'm planteja una pregunta inquietant per a la que no tinc resposta. Potser perquè respondre-la també afirmativament contindria un pòsit de superioritat moral en part incompatible amb el valor de cada persona concreta. Deia Rousseau que podem ser homes sense ser savis; probablement podem respectar la dignitat de la dona musulmana sense aplicar sistemàticament, i exclusivament, la saviesa dels nostres valors occidentals.

Només un gravíssim error?

2010-06-08T04:39:00.000-07:00

No hi ha com ser historiador i saber trobar una frase feliç per desviar l’atenció d’una acció criminal vers els contorns de la deslegitimació plural, com si es tractés de dissimular una taca d’oli en un mocador ple d’excrements. La frase: “és pitjor que un crim, és una equivocació” (atribuïda a Talleyrand, sembla que erròniament). I l’historiador: Joan B Culla en el seu article “Un gravísimo error” (El País, 4 de juny ), opinant sobre l’acció de l’exèrcit d’Israel contra la flota que es dirigia a Gaza. L’historiador lamenta l’acció com un error, una equivocació que només perjudicis pot portar a Israel en el context internacional, però a continuació en difumina la gravetat comparant-la amb els crims del règim iranià i amb el genocidi dels armenis perpetrat en el passat pel règim turc, i amb la persecució present contra els kurds. Així, en un totum revolutum, la mort de nou activistes perd tota la gravetat que l’articulista teòricament (només teòricament) li atribueix, i de passada es permet deslegitimar les protestes de l’altra banda perquè, segons pensa, les seves accions són molt pitjors.

Aquesta manera de raonar s’assembla molt al que un altre articulista (el filòsof Bernard-Henri Lévy, a “ Israel y los judíos”, El País Domingo, de 6 de juny) qualifica d’autisme en el pensament d’alguns dirigents de l’Estat d’Israel que es creuen sols al món i refusats per tothom. Contrasta la valentia i la lucidesa d’aquest filòsof, a qui no es pot negar la seva identificació amb els problemes del poble jueu de tots els temps, amb el discórrer entre mitges veritats i dissimulacions del nostre historiador. L’acció és una acció criminal, i com a tal la denuncia. Que a més sigui una equivocació amb transcendència en la política internacional, no treu un àtom de legimitació a tots els que l’han denunciat, vinguin d’on vinguin les denúncies. Un crim és un crim encara que el denuncïi un altre criminal. Tancar-se en el reducte de la pròpia legitimitat i dissimular les accions criminals com a simples errors, comparades amb les accions infinitament més greus dels altres, en el passat i en el present, negant-los legitimitat històrica i ètica per protestar, és la via més segura per blindar les posicions i fer que la manca total de diàleg entre les parts s’acabi consolidant com un fatalitat, ara i en el futur, i, el que és més greu, s’acabi admetent com una conseqüència lògica i políticament honesta des del propi autisme, justificant-lo sens dubte amb el suposat autisme simètric dels altres.

Cireres

2010-06-04T11:32:00.000-07:00

Recordes quan collir cireres
era agafar amb les mans
els colors de l’estiu?
Sentíem als dits
el vellut tendre de les hores,
i a la boca la dolçor de la tarda
jugant amb l’ombra enrivetada
de l’escorça.
Volíem que no passés el temps
per curullar els cistells,
que no es fongués al clos de vímet
la llarga embriaguesa de l’esforç.
A l’endemà, tornant de plaça,
aquella vermellor al davantal
era un tresor venut per quasi res,
un moneder obert sobre la taula,
un fruit penjant de la incertesa.
No tornaré a colllir mai més
cireres com aquelles.

C.A.

Israel contra el món

2010-06-01T11:32:00.000-07:00

Per compartir una explicació intel.lectualment i emocionalment raonable de la denúncia internacional, totalment justificada, de l’atac desproporcionat de l’exèrcit israelià contra la flota d’ajuda humanitària que es dirigia a Gaza, he procurat evadir-me de les condemnes simplificades dels nostres mitjans, no sempre exempts d’arrelats prejudicis antijueus, i he rellegit les pàgines de l’erudit jueu Georg Steiner parlant de Sió. Després d’analitzar la singularitat del poble jueu i el misteri de la seva supervivència, fonamentada en la seva llengua primigènia, l’hebreu, Steiner acaba denunciant al final del seu assaig el nacionalisme emblemàtic d’Israel, el seu sentit d’agrupació tribal, aliè al geni intern del judaisme i que viola l’imperatiu del hassidisme, “la veritat és sempre a l’exili” (“aquesta màxima és sempre la meva pregària matinal”), com el causant del sorgiment d’un Estat triomfant amb urpes d’acer que fa perdre al judaisme la seva singularitat moral en la mesura amb què exercita la seva capacitat de violència. Aquesta és la confessió de Steiner:

“ Essencialment impotent durant uns dos mil anys, el jueu de l’exili, del gueto, situat enmig de la tolerància ambigua de les societats gentils, no estava en posició de perseguir altres éssers humans. No podia, fos quina fos la seva causa justa, torturar, humiliar, deportar altres homes i dones. Aquesta era la noblesa singular dels jueus, una noblesa que em sembla molt més gran que qualsevol altra. Sostinc com axioma que qualsevol que tortura un altre ésser humà, encara qui sigui per una necessitat política o militar imperiosa, qualsevol que humilia sistemàticament o deixa sense casa un altre home, dona o criatura, perd el cor de la seva pròpia humanitat. L’imperatiu de la supervivència, les ambigüitats ètiques del seu establiment al que era Palestina, han obligat a Israel a torturar, a humiliar i a expropiar. L’Estat viu al darrere d’un mur. Està armat fins a les dents. Coneix el racisme. Ras i curt, ha convertit els jueues en homes corrents… Pot molt ben ser que el judaisme vagi més enllà d’Israel, que cap adversitat històrica pugui extingir el misteri de la seva perdurabilitat. Tal vegada el cristianisme era més fort a les catacumbes. Mentrestant, però, Israel està reduint els jueus a la condició comuna de l’home nacionalista. Ha fet minvar aquella singularitat moral, aquella aristocràcia de la no-violència contra els altres que eren la glòria tràgica dels jueus… És aquesta sensació de pèrdua el que m’ha impedit ser sionista i establir la meva vida i la dels meus fills a Israel”

Final o represa de la política? (i 2). Contra els eufemismes

2010-05-28T10:44:00.000-07:00

Fa dotze anys, quan ja començàvem a trobar-nos còmodament instal-lats a la cresta de l’ona del creixement que semblava que no tindria fi, i quan la preeminència de la teoria de l’autoregulació dels mercats ja s’havia guanyat un lloc en les polítiques econòmiques dels governs enteses com a simple administració de la riquesa, després de l’ensulsiada de la Unió Soviètica i de les formes de socialisme d’Estat dels països de l’Est, Josep Ramomeda va treure un llibre (“Después de la pasión política”, Taurus1998) en el que denunciava aquella apropiació del poder ( teoria del poder en sentit positiu) per l’economia com a sistema de gestió, i clamava per la recuperació de la política com a valor autònom imprescindible per garantir la primacia del subjecte en condicions de llibertat, per salvaguardar les possibilitats humanes del gaudi envers les formes de competitivitat que s’orienten només a l’acumulació dels guanys. El llibre me’l vaig prendre com un crit en el desert del final de la història i de les ideologies que havien imposat les prèdiques dels gurús neolliberals. Aquelles reflexions ens vénen ara com anell al dit. Enmig de la crisi és necessari recuperar la passió per la política en el sentit més ideològic del terme. Si aquells anys de benestar creixent comportaven un risc evident de donar per finiquitades les formes apassionades de la política que s’havien heretat de les lluites clandestines contra el franquisme, del tardofranquisme i de la transició, el retorn a la crisi, econòmica i institucional, pot significar la recuperació d’alguns dels continguts d’aquella passió política, com ara l’austeritat de formes, la consciència de les dificultats, la solidaritat, l’esforç, el valor que cal reinstaurar del significat del llenguatge en les expressions polítiques.

Efectivament, a banda dels aspectes relacionats amb la política econòmica, però estretament connectat amb les possibilitats de fer-la comprensible als electors, hi ha el valor de l’ús del llenguatge polític. Denunciava Ramoneda el triomf de l’ “èxtasi de la comunicació”, la màxima expressió de l’ambivalència i de la confusió de les paraules en la societat postpolítica, fonamentada en diverses formes de construcció de l’eufemisme practicat conjuntament per periodistes, polítics i ideòlegs. Eufemisme, és a dir, la pràctica del polític considerat responsable, que aprèn a ser indiferent amb la veritat, que pot parlar i parlar de qualsevol cosa sense dir mai res de rellevant. Avui podem comprovar com sota la capa d’aquests eufemismes s’hi han pogut amagar els interessos crematístics de xarxes significatives que sentint-se protegides per les formes banals d’alguns polítics s’han desviscut per fer-se amb el control de les àrees bàsiques del poder relacionades amb el creixement urbanístic desbocat. A casa nostra, sota l’eufemisme del Palau, i de tot el que significa un entorn de relacions privilegiades de proximitat amb el poder quotidià, històricament i patriòticament blindat, s’hi ha amagat la voracitat del Sr Millet i adlàters, passivament consentida durant anys per la banalitat dels responsables de les institucions que havien de vetllar pel seu contingut. Sota l’eufemisme del cas Pretòria asssistim compungits, amb cert aire d’incredulitat, a la degradació de les formes de manipulació de la política i del llenguatge rabaixat a la categoria del circumloqui, del sobreentès, quan no del sarcasme, de la desqualificació, de la previsió i de la recerca d’influències per obtenir un benefici immediat en perjudici dels interessos d’alguns municipis. ¿Quina idea de país tenien al cap aquests personatges quan governaven, si ara demostren que el seu veritable interès es tradueix en expressions com “a la que s’ha d’apretar és a T.”, “ens donarà més coses que M.”, “el que haurà de pagar és el Sr A.M”, “si és president estarà obligat a complir”, “a aquest nen al final no li deixarem guanyar les eleccions si fem el burro”?

Aquesta incompatibilitat entre política i veritat és una font de descrèdit, deia Ramoneda. La crisi fa tant evident la veritat del que s’esdevé que potser una part d’aquesta pràctica de l’eufemisme en el llenguatge polític tendirà a desaparèixer, perquè en la precarietat el nom de les coses defineix sense ambigüitats el que les coses són: atur, reducció, congelació, deute, especulació, càrrega, benefici. Tohom entén aquests conceptes, i el seu contingut no es pot menystenir ni dissimular.

A més de sotmetre’s a un reciclatge en política econòmica, ZP (i prenc ZP com una sinècdoque de l’esquerra) també s’haurà d’acostumar a desprendre’s dels eufemismes i de les formes d’il.lusionisme verbal. Per exemple, si es vol recuperar la credibilitat política, no es podrà continuar dient que ara no toca pujar els impostos de les rendes més altes, sinó que haurà de presentar un programa de reforma fiscal coherent, tenint en compte que la progressivitat i la igualtat són els pilars bàsics del sistema tributari. I si es vol preservar en aquests moments difícils la legitimitat constitucional de les institucions, caldrà emprendre amb decisió política la reforma en profunditat del Tribunal Constitucional i del Poder Judicial.

També és un eufemisme, que la força dels fets desmenteix cada dia que passa, sostenir a aquestes alçades que el T. Constitucional, en la seva composició actual, té legitimitat per decidir sobre el Recurs contra l’Estatut. Es pot dir, des d’un punt de vista merament legalista, que en el que en resta conserva la competència formal per decidir, però ha perdut tota la legitimitat política que li atorga la Constitució com a condició prèvia d’aquella competència; i el Govern ho sap, però també en aquest tema prefereix apel.lar a una inconsistent i eufemística retòrica de respecte institucional, quan són el mateix Tribunal C., i el mateix Consell del Poder Judicial, els que es desacrediten dia a dia amb les seves actuacions. Vegi’s el tractament del cas Garzón com a destil.lació de diferències internes del poder judicial, de revenges personals i corporativistes, que es dissimulen sota l’aparença de falsos problemes jurisdiccionals que reboten entorn de la memòria històrica. I vegi´s la flagrant deixadesa política del govern quan al seu dia no va voler contraposar la reforma de la Llei O. del T. Constitucional al xantatge permanent del PP bloquejant la renovació legal dels seus membres, bombardejant la seva línia de flotació amb recusacions polítiques que sabien que conduirien al seu fraccionament i a la seva desnaturalització. És ja massa tard perquè el Govern Zapatero recuperi la iniciativa política enmig del malestar econòmic i el desconcert insititucional?

Final o represa de la política? (1) Política econòmica

2010-05-24T11:35:00.000-07:00

Si fa escassament un any el sociòleg J. Luis Álvarez ("Liderazgo en nuestros tiempos") podia afirmar que Zapatero havia arribat a la Moncloa amb poc capital polític, i que el seu govern s’havia trobat bloquejat entre el poder mediàtic, polític i judicial de la dreta, i la seva pròpia opció per centrar-se en iniciatives de ciutadania més que no pas en qüestions de política econòmica, que són les que en realitat compten a l’hora de definir un programa atractiu per a les majories que aspiren a un ascens en la seva condició social, donant per fet que l’economia es regulava per ella mateixa, que no era un tema específic de l’esquerra, que només calia administrar-ne el seu bon funcionament, ara aquest mateix sociòleg ("El asesinato político de ZP") pot mantenir que les decisions que finalment ha hagut de prendre per reduir el dèficit (reducció dels salaris dels funcionaris, congelació de les pensions, reducció de les inversions, reducció de fet de la despesa de la llei de dependència en suprimir-ne l’efecte retroactiu del reconeixement fins a mig any, reducció de l'ajuda al desenvolupament), en la soledat personal, i poc acomboiada pels seus companys de partit, de la sessió parlamentària del dia dotze de maig, l’han fet caure del cavall i l’han obligat a enfrontar-se amb les qüestions de política econòmica que són transcendents per a la vida social, encara que, paradoxalment, aquestes mesures no són diferents de les que hauria pres la dreta, a la qual ha lliurat amb safata l’oportunitat de retreure-li el seu poc sentit social. No obstant, sosté Àlvarez, seria un error personalitzar tota la crisi en Zapatero, desemparar-lo i deixar-lo sol contra les envestides de la dreta, perquè fer-ho significaria anar també contra els interessos de l’esquerra.

Tot i que pot resultar injusta una qualificació ex post d'aquestes mesures, que s'han hagut de precipitar per l'evolució del fets en qüestió de dies, quan la UE confiava en parar el cop amb el fons de rescat de Grècia i ha ha hagut de córrer immediatament després a la previsió d'un fons comunitari de 750.000 milions per salvar l'euro, el fons tèrbol de la crisis, i la voracitat dels mercats envers el deute públic ens dibuixen el desencert de moltes de les decisions fiscals que es van prendre no fa pas molt de temps, en època de bonança econòmica i d’expectatives d’aterratge suau del nostre boom immobiliari, en un context de simplificació de la política econòmica que no mesurà amb prou rigor el risc del dèficit que les arques públiques podien arribar a patir, dèficit que el FMI situava en el 7,7 % del PIB per al 2015, el més alt dels països d’economia avançada, si no es prenien mesures urgents de reducció de despesa, associades a la contenció del deute i del seu cost d’amortització. En època de vaques grasses no es va practicar una política econòmica adequada, no ja de contenció de la despesa pública, sinó de previsió dels ingressos fiscals que s'havien d'assegurar per fer front a les consqüències d'aquesta despesa. La deducció de 400 € de l’IRPF, el xec dels nadons, la supressió de l’Impost de Patrimoni, la política estatal erràtica entorn de l’Impost de Successions (diferent en cada Comunitat Autònoma), la desproporcionada càrrega impositiva sobre les rendes del treball respecte de les del capital, el manteniment del règim privilegiat de les SICAV, el transvasament d’ingressos de renda personal a les liquidacions molt més favorabales de l’Impost de Successions, tot això ha contribuït a disminuir substancialment els recursos de l’Estat, a més, és clar, de la manca d’ingressos derivada del refredament de l’activitat econòmica general. Amb paraules dels professors d’Oxford P. Beramendi i D. Rueda ("El pozo, el perro y las pulgas"), la manca en aquests anys passats de bonança d’una adequada política de recaptació fiscal ens porta a fer front a les exigències combinades del deute públic (encara dins de marges raonables, previst en un 89,8% del PIB per al 2014, molt lluny del 146,1% de Grècia o del 123,9% d’Itàlia) i del deute privat (el 170% del PIB) amb mesures que carreguen el cost de la crisi sobre les espatlles dels qui no l’han causada. És hora, conclouen, de començar a pensar en mesures de política econòmica d’envergadura que gravin les rendes de capital més altes i d’incrementar els impostos sobre els beneficis de la banca perquè el Govern recuperi credibilitat política enfront dels seus electors, seguint l’exemple de Governs com França, i ara del Regne Unit, que difícilment podem qualificar d’esquerres.

En contra, doncs, dels seus principis, ZP s’ha vist obligat a emprendre mesures dràstiques d’ajust fiscal, a fer, d’una vegada, política econòmica per alllunyar els fantasmes de la suspensió del pagament del deute públic, sacrificant una part del creixement previst i malbaratant la major part de la seva credibilitat política. El creixement econòmic dels anys de bonança no es va veure adequadament correspost amb polítiques econòmiques d’igualtat, i d’aquell pecat ara n’ha de pagar la penitència. Val a dir, al seu favor, que fins ara ha evitat l’explosió social de l’atur, la gravetat del qual només s’expressa, de moment, en conflictes orientats i dominats pels sindicats, en formes de protesta (que potser culminaran amb una vaga general) de funcionaris, dels treballadors que més assegurat tenen el seu lloc de treball. Per a ZP el subsidi d’atur, en totes les seves variables, és l’últim reducte de la seva política social, i hem d’esperar que hi pugui fer front mentre duri la recessió, perquè altrament la conflictivitat podria tenir efectes socialment devastadors. Aquesta és la bomba de rellotgeria amb què es pot trobar la dreta quan torni al poder.

Mentrestant, durant el que queda de lesgislatura, per preparar amb sentit la recuperació de la identitat ideològica que en bona part s’ha perdut durant aquests anys de govern, i en tot cas per fer-la valer quan es trobi a l’oposició, ZP haurà de concretar una política econòmica orientada a la redistribució de les càrregues de l’austeritat forçada i del que queda de la riquesa acumulada durant els anys de creixement descompensat. Ara, i llavors, és i serà l’hora de la veritat de la política d’esquerres, amb o sense ZP. Caldrà distribuir equitativament les càrregues, com també la feina, en un context de creixement molt limitat en el que els beneficis empresarials, comercials, financers i bancaris hauran de conformar-se amb les limitacions comunes, mirant d'evitar en el futur immediat una dècada perduda, com la que Paul Krugman veu reflectida en la crisi que el Japó ve arrossegant de fa anys. Les mesures urgents de política fiscal que s'han de prendre no signifiquen, doncs, la fi de la política, ni de la política de ZP, sinó la necessitat de reemprendre de veritat una política econòmica amb sentit social.

En diagonal

2010-05-19T04:26:00.000-07:00

Josep Casanovas Archs , Diagonal

Al regidor Portabella,
d’esquerres republicanes,
que a tots ens meravella
perquè sap tocar campanes
i anar sempre a processó
portant el sant cristo gros,
és a dir, fer oposició
i fer-se veure pel tros,
li vingué la inspiració
de plantar a la Diagonal,
com si fos un carbassó,
la Carta Municipal.
I heus aquí que el jove Hereu,
que d’idees ja en té poques
i veu allò que no creu,
hi ha caigut de quatre potes.
S’enlluerna amb la consulta,
s’embolica amb l’a, b, c,
la informàtica el sepulta
i el deixen sol al carrer.
En Trias no ha triat res,
s’ha passat per la canal
l’a i la b de l’inrevés
i li ha anat fenomenal.
S’ha acabat el carnaval,
només queda alguna veu
que crida en diagonal
on és l’hereu de l’Hereu?,
amb un eco fantasmal
que respon ja us fareu.

C.A.

Primavera

2010-05-14T15:17:00.000-07:00

Vessa de verd l’impuls del llimoner
mostrant amb el rampell de la creixença
l’àvid anhel de l’arbre que vol ser
fent-se brancam enterc i fulla encesa.

Al seu costat, humil pel poc que té,
la buguenvíl.lea esfulla la temença
de no poder oferir el seu do roent
a l’ombra que la pren i que la besa.

Secret mormol del temps entre les fulles,
futur antic que torna amb els colors
i amb la remor de l’aigua a les brancades,
desig mai dit de sons i mans curulles,
de mots silents i arrels assaonades,
gràvid instant desclòs contra les pors.

C.A.

Immigració:tu amenaces, jo amenaço

2010-05-11T04:10:00.000-07:00

Estic convençut que la resolució presa per l’Ajuntament de Llavaneres de denunciar a la policia els immigrants en situació irregular utilitzant les dades del Padró municipal és una mesura antisocial que desacredita a qui la proposa (en aquest cas el PP) i també a qui l’aprova. No és legal, ni lícit, ni ètic socialment, convertir el Padró en un llistat de ciutadans sospitosos, els funcionaris municipals en un cos de delators i la policia en un grup perseguidor i repressor de persones. Mesures d’aquesta mena haurien de tenir en els electors la conseqüència contrària a la que busquen, és a dir, una pèrdua de vots dels partits que les han preses. Com que aquesta conseqüència, malauradament, no es produeix, penso que els partits, institucions i grups socials que hi estan en contra haurien d’endegar una labor pedagògica sobre el contingut humà i la transcendància social i econòmica de la immigració, i també sobre la manera de tractar els conflictes que genera. L'any 2050 a Europa, segons l’informe del Comitè de Savis de la UE que presideix Felipe Gonzàlez, en el supòsit improbable de falta d'immigració i amb xifres constants de participació en el mercat laboral, es reduiria en 68.000.000 persones el nombre de treballadors. Aquest mateix Informe senyala la conveniència de veure en la immigració més una oportunitat que una càrrega, com tradicionalment han sabut fer EEUU, Canadà i Austràlia. Des d’un punt de vista estrictament economicista cal preguntar-se si el refús social que ara es promou per part d'alguns partits polítics i grups socials del fet de la immigració, emparant-se en la denúncia dels irregulars, no ens passarà comptes algun moment, més si tenim en compte que mentre han durat els anys d’expansió econòmica els hem espremut sense miraments en llocs de treballs que ningú més acceptava.

Aquesta labor pedagògica, d’educació i sensibilització social, pacient, necessàriament lenta i de resultats parcials, està, al meu parer, renyida amb actituds que, a l’altre extrem de la sensibilitat social, creen un buit difícil d’omplir entre els que hi estan a favor i els que hi estan en contra. En la intervenció del diumenge passat durant la cloenda de la X assemblea de joves d'Esquerra Verda Joan Herrera advertia de la necessitat, segons ell, de formar un cordó sanitari d'aïllament dels partits que promouen comportaments racistes i xenòfobs (entre els quals inclou CiU), portant així a primer terme de la propaganda electoralista, novament, el fet de la immigració (el que en teoria tots diuen que cal evitar), com si a una i altra banda d'aquest cordó quedessin marcats els bons i els dolents, els incontaminats i els contaminats per la propaganda contra la immigració. Si es vol avançar en la comprensió i assumpció de la immigració com una oportunitat, per part d'una majoria de la població, no són de cap manera prudents aquestes actituds maniquees. Aquest país ja ha pagat un preu massa alt pels comportaments sectaris, les Actes notarials d'exclusió prepotent de futurs pactes polítics (que faran treure els colors als seus atorgants dintre de poc) i pels acords d'un Tinell que només ressentiment han creat entre els exclosos (i entre els fruits d'aquest ressentiment, el Recurs contra l'Estatut del PP). En aquest tema, com en d'altres, o progressa la majoria o no ens en sortim. A un altre nivell, però en el mateix sentit, també em va cridar l'atenció la nota de premsa donant compte de l'advertència d'un conegut col.lectiu d'advocats a l'alcalde de Llavaneres sobre l'eventualitat d'incórrer en un delicte de prevaricació, amenaçant-lo per tant, de forma força explícita, de ser imputat en una acció penal popular (seria una més a afegir a les que darrerament estem acostumats ...). Porten a alguna cosa de profit aquestes denúncies penals per decisions polítiques? Busquen augmentar la sensibilitat social o la notorietat de qui les promouen? El que és segur és que així augmenta la divisió social en comptes de crear àmbits cada vegada més amplis i capaços de compartir amb afany constructiu el fet de la immigració. Sovint la denúncia penal és la millor manera de consolidar comportaments excloents i irreconciliables. Contra decisions polítiques només serveixen decisions polítiques, com es va fer evident a l'últim ple de l'Ajuntament de Mataró refusant amb arguments (que el PP podria i hauria de fer seus) la proposta del PP de denunciar els immigrants irregulars.

El fermall de Blanca

2010-05-07T03:09:00.000-07:00

A la tomba de Blanca d’Anjou a Santes Creus, la filla del rei Coix de Nàpols, la noieta que amb dotze anys es va casar amb el rei Jaume II, conegut com el Just, a qui va donar deu fills, el darrer dels quals va portar-la a la mort un dimarts al vespre, el 13 d'octubre de 1310, quan només en tenia vint-i-set, nora de Pere el Gran, s’hi ha trobat un fermall de corall que probablement formava part d’un collar o d’un braçalet, a més de restes d’un vel de seda que li cobria el rostre, fragments d’indumentària al cos i senyals de les mitges per sobre dels bessons, i del cinturó a la cintura. Era, en morir, una partera que havia donat a llum pocs dies abans, i el que apareix del seu cos recomposat és, sobretot, un voluminós úter que ressalta per sobre les cames entrecreuades, en una postura que sembla voler retenir la vida que s'escola. Entre el rei Coix, Carles II de Nàpols, i el rei Just, Blanca estava predestinada a tenir fills i filles, i a deixar la vida en aquesta comesa. Podem suposar que va viure amb més dificultats que plaers en una cort reial que tot i els seus títols romania crònicament mancada de recursos i havia de recórrer a la convocatòria de Corts (les de Montblanc, poc abans de morir, el 1307) per recaptar mitjans a canvi de cessions a les baronies, a la clerecia i als municipis, i fins havia d'empenyorar les joies i els mobles de palau. A Joan I, uns anys després, li retreien: "en vostra casa, senyor, comprador no ha de què pusque a vostra taula provehir e que és pus fort que moltes vegades no y ha vianda sinó per al vostre plat". Podem suposar que el fermall de Blanca era la part que quedava d'una joia, un collar o un braçalet empenyorats, com empenyorada ens apareix la seva curta vida a compte dels nadons que havia de parir. Obrim la tomba, i en el reduït espai del seu interior sentim que vibra encara l'alè d'una joventut precària, sotmesa a l'atzar i a les necessitats d'uns esdeveniments que haurien pogut anar d'una altra manera, i entre els objectes que ens criden l'atenció, els vestigis de seda i vestit, el floc de cabells, ens adonem que el fermall de corall, íntegre en la seva forma i en la seva matèria, perd la seva condició d'amulet, deixa de ser un simple record i passa a ser el fermall de la vida de Blanca, de la vida de totes les noies com ella, i de les que van viure amb condicions molt pitjors, amb el nostre present, el lligam vers una integritat i una dignitat femenina que cada vegada llueixen amb més resplendor al braç i al coll de les dones, al cap de set-cents anys de lluites per deslligar-se de tota mena de servituds.